Les naus més llunyanes que té la humanitat

Cada cop es troba més a prop. El que fa uns centenars d'anys era un punt lluminós, a penes indistingible dels molts que omplen l'espai, és ara una esfera de color vermellós que creix poc a poc. Un Sol, una estrella. La primera que visitarà des que va abandonar la Terra.

També es poden distingir uns punts brillants, força a prop de l'estrella. Segurament planetes.

Per fi! El viatge per l'espai buit i fred ha estat desesperadament llarg. Com seran els móns que s'obren al davant? N'hi haurà algun que vibri amb formes de vida desconegudes?

Els equipaments electrònics de la nau varen ser dissenyats amb la primitiva tecnologia del segle XX, de forma que no tenen emocions. Perquè si en tinguessin, estarien a ben segur emocionats. La seva antena tampoc va ser preparada per poder emetre des de tant lluny. En qualsevol cas, la nau ho provarà, i enviarà tot un seguit de senyals cap a la direcció de la qual prové. Bé, tampoc no importa gaire. Ni que el senyal fos molt potent i arribés al planeta blau, potser no hi hauria ningú per escoltar-ho.

Després de 40.000 anys de viatge, la sonda Voyager 1 haurà arribat finalment al sistema estel·lar Gliese 445, a 17,6 anys llum de la Terra. Una nana vermella, molt més freda que el Sol, que probablement tindrà planetes al voltant.

No, la Voyager 1 no va ser enviada a Gliese 445. Es simplement la ruta que segueix. Un camí etern, perduda en l'espai. Amb un disc d'or, per cert, que conté un seguit de missatges i esquemes que ara semblen còmicament ingenus.

Igual que la Voyager 1, tenim altres naus que, completades les seves missions, ara naveguen a tota velocitat cap a destins no planificats.

Quines són les sondes que la humanitat ha deixat escapar, com a ampolles de nàufrags, i quan arribaran a algun lloc?

A més de la Voyager 1, tenim a la seva germana, la Voyager 2. Aproximadament en 40.000 anys també, arribarà als voltants de l'estrella Ross 248, a 10,3 anys llum d'aquí. Porta, també, el disc d'or, amb sons del nostre món.

Aquestes dues sondes viatgen a uns 60.000 Km per hora, i van abandonar el nostre planeta l'any 1977.

Més antigues, tenim a les Pioneer 10 i Pioneer 11, que daten de 1972 i 1973 respectivament.

La Pioneer 10 arribarà, ni més ni menys, que a la gegant vermella Aldebarà, a la constel·lació del Taure, d'aquí a 2 milions d'anys.

La Pioneer 11 trigarà 4 milions d'anys en visitar l'estrella Lamdba de la constel·lació de l'Àliga.

Les dues Pioneer porten una placa amb dibuixos. Un missatge de nàufrag, encara més ingenu que els dels Voyager.

Us imagineu? Uns viatges eterns. Et fa pensar.

Per exemple, si estem parlant de 40.000 anys, per no dir de milions d'anys. Com serà llavors la Terra? Per qui estarà habitada? Haurà sobreviscut la nostra civilització? Quines catàstrofes, provocades per l'home o naturals, hauran castigat el planeta?

Un altre conjunt de preguntes interessants es refereixen a com deuen ser altres sistemes estel·lars. Estrelles amb planetes, possiblement molts d'ells amb condicions que anomenem habitables.

Un tema també força inquietant és pensar en l'interès i utilitat d'enviar naus a sistemes estel·lars propers. Les nostres naus seran ridículament antiquades comparades amb les que la tecnologia del segle XXII, per exemple, permetrà fabricar. Quin sentit té enviar, doncs, naus que seran atrapades a mig camí per nous enginys, molt més ràpids i avançats? Seguint aquesta línia de pensament, ens podem preguntar fins quan hem d'estar paralitzats per aquest fet. És a dir, en quin moment ens hem de decidir a enviar naus preparades per explorar altres estrelles i planetes, sense importar el fet que acabo de comentar. O, formulat diferent, quan considerarem que tenim la tecnologia adequada per a enviar naus que viatgin en temps raonablement curts?

És clar que encara no hi som, en aquesta aventura d'enviar naus lluny. Com us deia, les anteriorment comentades, les Voyager, i les 2 Pioneer, no van ser dissenyades ni preparades per explorar més enllà del nostre Sistema Solar, i s'han convertit en monuments a la tecnologia humana, que vagaran pel cosmos per sempre.

Però d'entre tots els interrogants, un és especialment inspirador per mi. Arribarà un moment en el que algú capturi un d'aquests enginys? No, no passarà en les properes desenes de milers d'anys. Ni segurament en els propers milions, o centenars de milions d'anys. Però en algun moment, molt enllà en el futur, una civilització avançada detectarà les naus? Ens podem imaginar la seva sorpresa. Servirà alguna de les nostres sondes per ajudar a aquella civilització a contestar la pregunta de si estan sols a l'univers?

I, posats a pensar, us imagineu si fóssim nosaltres els que demà detectéssim una ferralla còsmica provinent de les profunditats de l'espai?