Aquesta és una
pregunta que se'm fa sovint a les xerrades en què participo.
Resulta que els
objectes que habiten l'espai es troben tan lluny de nosaltres que els sistemes
de mesures directes de distàncies són inviables. Oblidem-nos doncs d'estendre
una immensa cinta mètrica entre els objectes del cosmos!
Afortunadament,
la natura ens ha proveït d'alguns mètodes indirectes per poder estimar
distàncies. Bé, la natura i la inventiva científica, ja que s'han necessitat
força anys, i ments privilegiades, per a desenvolupar aquests trucs.
De la mateixa
forma que, al nostre món, hem d'emprar diferents mecanismes per mesurar
distàncies en funció del rang que ens interessi (no ho fem igual si el que hem
de mesurar són els centímetres que separen 2 mobles, que si hem de saber quants
quilòmetres hi ha entre 2 pobles), l'astronomia també ha anat establint diferents
mètodes, cada un d'ells aplicable dins una determinada escala de distàncies.
Com excepció, pels
cossos més propers del nostre Sistema Solar sí que podem emprar mètodes directes. Com
per exemple l'enviament d'un feix de llum, que reboti i ens retorni. En el cas
de la Lluna, ho fem amb làsers que es reflecteixen en miralls que les missions
Apolo hi varen deixar. Però també ho fem amb senyals de radar, enviades als
asteroides que transiten pels voltants.
Quan no és
possible utilitzar el radar, el primer mètode indirecte s'anomena paral·laxi.
Si observem una estrella relativament propera, mesurem curosament la seva
posició, i tornem a fer el mateix al cap de 6 mesos, quan el nostre planeta se situï
al costat diametralment oposat en la seva òrbita al voltant del Sol, detectarem
un petit canvi de posició de l'estrella respecte al fons d'estrelles immòbils,
molt més llunyanes. Coneixent la distància Terra-Sol, i emprant una fórmula
trigonomètrica simple, podrem calcular la distància que ens separa de l'astre
observat.
Es pot simular l'efecte
de la paral·laxi si allarguem un braç, amb el polze aixecat, i observem només
a través d'un sol ull. Notarem que, si canviem l'ull, mantenint immòbil el braç
i el dit, la projecció d'aquest sobre el fons canvia.
L'aparició
d'instruments cada cop més precisos, en òrbita, ha permès ampliar el rang
d'utilització de la paral·laxi, i actualment es pot emprar per a objectes que
es troben a uns centenars d'anys llum.
Al cosmos
existeixen estrelles anomenades variables, que, com el seu nom indica,
presenten canvis en la intensitat de la seva llum. Moltes d'aquestes estrelles
mostren oscil·lacions periòdiques, com si fossin polses, i les designem com a
polsants. A començaments del segle XX, Henrietta Swan Leavitt, una astrònoma
americana, va estudiar un tipus d'estrelles polsants anomenades cefeides.
Observant pacientment i meticulosa variables cefeides dels Núvols de Magallanes (unes galàxies nanes que acompanyen a la Via Làctia) va notar que la corba de variació de la seva llum depenia de la brillantor de
l'estrella: com més brillant era una cefeida, més llarg era el seu període de
variabilitat. Com que podia suposar que totes aquelles estrelles estaven, més o
menys, a la mateixa distància de nosaltres (al Gran o al Petit Núvol de Magallanes),
va poder deduir que el període amb el que polsava la llum d'una cefeida
guardava relació amb la seva lluminositat real.
Tot i que en el temps de Swan Leavitt no es coneixien els mecanismes físics que fan que una cefeida es comporti així, la fórmula descoberta funcionava a la perfecció. Amb aquest famós
mètode, que va emprar per exemple Edwin Hubble per a poder establir l'expansió
de l'univers, si un descobreix una variable cefeida, i mesura el cicle de
variació de la seva llum, pot estimar la seva lluminositat, la qual, comparada
amb la brillantor que rebem, dóna la distància a la que es troba.
Les cefeides són com
fites de carretera, anomenades en astronomia candeles estàndard. Localitza'n
una i sabràs la distància a la que es troba la galàxia que la conté. Per
fortuna, les variables cefeides són molt lluminoses, i les podem veure des de grans
distàncies. Amb aquest mètode podem calcular distàncies de l'ordre d'algunes
centenes de milions d'anys llum.
La natura ha
estat generosa amb nosaltres, i ens ha proveït d'altres candeles estàndard que permeten
anar encara més lluny: les supernoves de tipus Ia.
Aquestes
gegantines explosions són el resultat de la mort sobtada d'estrelles anomenades
nanes blanques. Una nana blanca és la resta calenta i densa d'una antiga
estrella de tipus solar, que envelleix tranquil·lament després d'haver esgotat
tot el seu combustible nuclear. Però resulta que, ocasionalment, una nana
blanca pot formar part d'un sistema binari (un parell d'estrelles orbitant
conjuntament). En aquest cas, la nana blanca pot anar robant matèria a
l'estrella companya si aquesta es troba molt expandida, com passa quan les
estrelles comencen a envellir i s'inflen. La matèria de les parts més externes
de la companya expandida és atreta per la nana blanca, i la va engreixant
lentament.
Quan la massa de
la nana blanca supera les 1,44 vegades la del Sol (el conegut com a límit de
Chandrasekhar), s'inicia de forma descontrolada un procés en cadena de fusió
nuclear emprant el material que formava la nana blanca i que aquesta no era
capaç de processar. La nana blanca és destruïda en qüestió de segons, en mig
d'un cataclisme termonuclear.
Precisament, el
fet que totes les explosions de supernoves de tipus Ia es produeixen en el
mateix punt, en la superació del límit de Chandrasekhar, fa que la seva
lluminositat sigui equivalent. D'aquesta forma, la detecció d'una supernova Ia
en una galàxia llunyana permet, per comparació, estimar la distància de la
galàxia hoste. I com aquestes supernoves són extraordinàriament brillants, es
poden arribar a distingir des de distàncies increïbles. Les supernoves Ia són,
també, candeles estàndard, que allarguen la nostra cinta de mesurar a milers de
milions d'anys llum.
L'expansió de
l'univers ens ofereix una altra forma d'estimar distàncies.
Quan una galàxia
s'allunya de nosaltres, l'espectre de la seva llum mostra un desplaçament al
color vermell. L'expansió de l'espai produeix aquest efecte: els objectes
llunyans es distancien tots de nosaltres, mirem cap a on mirem (a nivell local això no aplica, i, per exemple, la nostra galàxia i la d'Andromeda s'apropen en
via de col·lisió). I com més llunyana és una galàxia, més ràpidament es separa
de nosaltres (és a dir, més desplaçada cap al vermell veiem la seva llum).
Vull tornar a
destacar que aquest efecte és producte de l'expansió de l'espai, no pas del
moviment propi de les galàxies. És com si infléssim un globus, en el que
haguéssim pintat punts de color sobre la seva superfície. A l'inflar-se, es crea
goma entre els punts, i aquests es separen com si es moguessin (quan, de fet,
estan immòbils).
D'aquesta forma,
la mesura del desplaçament al vermell d'un objecte remot ens proporciona una
certa aproximació de la distància a la que es troba. Amb aquest mètode ens
atrevim a estimar distàncies encara més enllà de les que podem assolir amb les
SN Ia.
A més dels
mecanismes de càlcul de distàncies comentats, que podríem considerar els més
importants, n'hi ha d'altres en els que no entraré en detall, com són la
comparació de la velocitat de rotació de les galàxies espirals amb la seva
lluminositat, o l'estudi acurat del moment evolutiu en el que es troben
determinats cúmuls (agrupacions) d'estrelles.
Normalment, per a
un mateix objecte, diguem una galàxia, intentem emprar, si podem, un parell de
mètodes, ja que cada un d'ells, com hem vist, és independent. Així podem
afinar més, i tenir més certesa sobre les nostres estimacions.
No, no tenim
cintes còsmiques de mesurar. Però hem anat descobrint les fites de carretera
que l'univers ha anat situant per tot l'espai.
2 comentarios:
Fantàstica explicació. Moltes gràcies Joan A.!
Ben explicat
Publica un comentari a l'entrada