2 minuts de glòria

A mesura que s'apropava el moment de la totalitat, els nervis s'apoderaven de la gent que omplia l'enorme ranxo de pastures que s'havia convertit, per uns dies, en un campament. Tots havíem vingut amb el mateix objectiu: contemplar un dels eclipsis totals de Sol més esperats dels darrers anys.

A les 9:10 minuts del matí el disc de la Lluna va començar a mossegar el Sol per la part superior dreta. Al començament, a penes perceptible. Tan suaument ho va fer que la meva família, amb les ulleres solars posades, varen dubtar per uns instants que l'espectacle s'hagués iniciat.

Però de seguida es va fer evident la invasió de la Lluna, que cada cop anava guanyant més terreny, tapant més al Sol.

Poc a poc l'astre rei s'ocultava, i dibuixava al cel una figura similar a la d'una lluna en fase minvant.

"Què prim es veu ara el Sol!"

Amb aquesta frase, una de les meves filles anunciava el que hauria de venir a continuació. Després d'una hora d'eclipsi, la Lluna estava a minuts de tapar completament al Sol.

Poc abans, la intensitat de llum en el paisatge havia baixat considerablement, i tothom s'abrigava degut al descens de temperatura. Havíem passat d'un calorós dia d'agost de l'Oregó central a haver-nos de tapar per no tremolar. De fred, però també d'emoció.

Havíem arribat a Madras, una població d'uns 6000 habitants, aquell mateix matí, després de canviar els plans. Inicialment, ens hauríem d'haver mogut a la frontera entre els estats d'Oregó i Idaho, una llarga etapa de carretera des d'on érem. Però les previsions meteorològiques ens varen fer dubtar. La zona de Madras era també perfecte, al mig del pas de la totalitat (la franja dins la qual t'has de situar si vols veure l'eclipsi en fase total), i la teníem a un parell d'hores de cotxe. Però Madras era un destí arriscat: prou a prop de Portland, el poble atrauria masses i es convertiria en un veritable forat negre (que ens podia engolir). En altres condicions, hagués estat el lloc a evitar.

Però després de llegir els avisos de l'estat d'Oregó, recomanant arribar al lloc de visualització amb un dia d'antelació si un no volia quedar-se aturat a les carreteres col·lapsades durant hores i perdre's l'espectacle, vàrem apostar per escurçar l'etapa i intentar Madras. Així que la nit anterior havíem buscat, i trobat per internet, un lloc d'acampada dins els terrenys d'una parella de ranxers. No precisament barat, però... què valia realment un eclipsi total de Sol?

Una tenda d'acampada, comprada el mateix dia de l'eclipsi en un magatzem de les afores de Madras, juntament amb dos bases d'escuma per aïllar-nos del terra, s'afegien a la llista d'estris imprescindibles en l'improvisat pla.

La nit havia estat gèlida. Gèlida? No, el següent. És clar, no anàvem preparats per acampar. Ens vàrem posar a sobre tota la roba que vam poder, però crec que sempre recordarem aquella sensació desagradable de peus, mans i nas freds durant tota la nit. Sacrificis que eren ben acceptats, per altra banda. El premi s'ho mereixia.

"No pot ser!!!!!!"

Els aproximadament 700 campistes varen embogir. El Sol s'havia enfosquit completament! Eren exactament les 10:19 hores.

"Ulleres fora!", vaig cridar. Era el moment tan esperat. El de poder admirar la fase total de l'eclipsi a ull nu, sense la necessitat de protegir-se la vista.

Per més paraules que utilitzi, per més fotos que ensenyi... res, absolutament res, pot descriure les sensacions que un viu durant aquells 2 escassos minuts que dura la totalitat.

Al cel apareixien ara algunes estrelles, a ple dia. En concret, Regulus, l'estrella més important de la constel·lació del Lleó, brillava provocativament, ben alta, desafiant el sentit comú. La llum el dia era ara molt feble. No com una nit, no. Diferent. Tal com és en un eclipsi total de Sol.

L'astre rei, que havia deixat de ser-ho momentàniament, quedava ocultat per un disc negre, com pintat, i ensenyava la tènue llum de la seva corona. Era aquesta llum la que ara ens il·luminava.

Ja no notàvem el fred. Pell de gallina, només miràvem al cel.

Bé, no només al cel. Jo estava pendent de les fotografies. Havia assajat durant mesos amb el filtre solar i les configuracions de la meva càmera.

"Com podrem fer per recordar tot això?" va preguntar una de les meves filles. I és que eren tantes les sensacions, que quedava clar que seria difícil poder gravar-les totes i cada una d'elles a la memòria. Crits exultants recorrien tot el campament.

"Ulleres posades!"

El meu avís indicava que s'havia acabat la part de la totalitat, i havíem de protegir la vista de nou. Els primers rajos de Sol varen esgarrar el cel de sobte, i es va tornar a fer de dia. La Lluna es retirava lentament, tan poc a poc com havia entrat. Sortia per la part inferior esquerra. El Sol tornava al seu regnat.

L'abraçada familiar al final de la fase total va resumir el que sentíem en aquells moments.

Us deixo algunes de les fotografies que vaig fer. En dues d'elles es veuen els anomenats anells de diamant. Resulta que la superfície de la Lluna no és regular: té muntanyes i valls. Quan la Lluna és a punt de bloquejar totalment el Sol, els darrers rajos de llum aconsegueixen creuar per algunes de les valls lunars que queden a la vora de la Lluna, produint un flash momentani que dura a penes uns instants. I quan finalitza la totalitat, els primers rajos del Sol alliberats quan la Lluna es desplaça travessen els valls situats a la vora d'aquesta. Un nou flash.

En la imatge de la totalitat es pot apreciar el detall de la corona solar, una extensa regió del Sol, esculpida pel camp magnètic de l'astre, que es fa visible en el moment culminant de l'eclipsi.

Finalment, una composició de la seqüència de l'eclipsi, amb la imatge central de la totalitat augmentada de mida.

No voldria acabar sense uns apunts de coneixement.

Recordar que un eclipsi de Sol sempre es produeix quan la Lluna és nova. Això és degut a raons geomètriques, ja que Sol, Lluna i Terra queden alineats en aquest ordre. D'aquesta forma, la cara il·luminada de la Lluna ens dóna l'esquema, definició de lluna nova.

Però no totes les llunes noves produeixen eclipsis de Sol, perquè l'òrbita que segueix el nostre satèl·lit està lleugerament inclinada respecte del pla orbital que la Terra i el Sol formen. A la pràctica, la majoria de llunes noves passen per sobre o per sota del Sol, sense donar lloc a eclipsis.

La mida del Sol i de la Lluna, vistos des del nostre planeta són molt similars, a pesar de l'enorme diferència que ambdós cossos presenten realment. És un efecte de perspectiva, que fa possible que gaudim d'eclipsis de Sol totals. Però això s'acabarà en un futur molt llunyà, ja que la Lluna es distancia de la Terra a raó d'un xic més de 3,5 centímetres cada any. En uns centenars de milions d'anys, la mida aparent de la Lluna al cel no aconseguirà ja cobrir totalment al Sol, i deixarem de tenir eclipsis totals (seran només anulars, en els que el disc de la Lluna queda dibuixat dins del Sol sense tapar-lo del tot).

Degut a la geometria de l'eclipsi, en la que la Lluna està molt més a prop de nosaltres que el Sol, el fenomen es projecta sobre l'esfera terrestre com una diminuta ombra, que es va desplaçant a mesura que la Terra gira. A la pràctica, això fa que un eclipsi total de Sol només pugui ser observat des de petites franges allargades. És a dir, per observar la fase de totalitat t'has de situar dins la franja. Moltes vegades, aquesta cau sobre el mar, o creua zones deshabitades o de molt difícil accés.

Nosaltres, tornem malalts d'eclipsi, i no descartem perseguir-ne algun altre en els propers anys.

Tot això, esperant el que tindrem al sud de Catalunya l'any 2026!