L'objectiu de la vida. Per què només un cop?

En aquest article vull compartir amb vosaltres 2 reflexions sobre la vida que m'han portat, durant les darreres setmanes, a donar-li bastants tombs al cap.

La primera d'elles va aparèixer, de sobte, en mig d'una excursió per la natura. Un camí per una selva frondosa, humida, absolutament farcida d'arbustos, falgueres, i arbres. Rodejat pel brunzit de multitud d'insectes. 

Aquell camí transcorria pels voltants d'un volcà en erupció. Un volcà que escopia rierols de  lava  cap a la vessant contrària a la que ens trobàvem. Però no sempre havia estat així. A penes unes desenes d'anys abans, tot el lloc per qual transitàvem va ser devastat i cobert per una espessa capa de cendres i roques foses.

La diversitat de formes de vida en aquell camí era tal que em sorprenia pensar quin sentit tenia tot allò. Vull dir, era una vida efímera. Havia desaparegut feia uns anys, i tornaria a anar-se'n en el futur segurament immediat. I, malgrat això, la natura feia allà un desplegament exuberant, una despesa sense límits. Un esforç aparentment malbaratat.

Vaig pensar, també, amb els milions d'espècies vives en el planeta, desconegudes per mi, que vivien hores, o dies. Per què? Amb quin motiu? Quin sentit tenia viure tan poc?

La conclusió que en vaig treure em va colpejar durant dies, potser degut  la seva simplicitat.  L'objectiu final de la vida és la reproducció. És tirar endavant. I, per sobre d'això, l'evolució natural bé a ser l'instrument de millora. D'assegurar la supervivència futura de l'espècie, que no de l'individu.

Sota aquest punt de vista, l'home seria l'única espècie viva que coneixem que decideix donar un motiu a la seva existència, més enllà de la reproducció. Tenim objectius, projectes. Donem sentit al nostre recorregut individual. Però, en això, som l'excepció. L'objectiu d'un insecte, d'una planta, o d'un elefant, és reproduir-se. La vida està programada per fer-ho.

Sembla una bajanada, oi? Però crec que no ho és. Pensem-ho un moment. L'instint de reproducció està tan codificat en l'ADN que forma part del que entenem com a vida. No podria ser d'una altra manera. Només així s'entén que la vida s'hagi obert camí en indrets absolutament increïbles, com a les profunditats dels oceans, als deserts, o fins i tot dins el gel polar. Sense la priorització de la reproducció, la vida no hauria prosperat a la Terra. Després de cada extinció massiva, va seguir una recolonització encara més vigorosa. Impulsada per la reproducció.

La natura no escatimarà esforços per assolir aquesta reproducció. Ho farà sempre, a tot arreu. L'evolució, l'adaptabilitat, podrà superar els reptes que l'ecosistema faci aparèixer. Però res podrà fer l'evolució per assegurar la supervivència d'aquella espècie sense l'automatisme programat de la reproducció.

L'únic objectiu de la vida seria reproduir-se. Punt.

La segona reflexió va venir provocada per la lectura d'un article científic sobre la probabilitat de l'existència de vida fora de la Terra.

La vida al nostre planeta va aparèixer molt poc després de la seva formació. Encara no hem identificat el mecanisme pel qual ho va fer. No en tenim ni idea de com es fabrica la vida, a partir de materials orgànics. Ni idea.

La qüestió és que la vida només ha aparegut un cop a la Terra! Només un cop, que coneguem.

Va ser fa uns 3800 milions d'anys com a mínim. I, un cop va aparèixer, es va desenvolupar com a boja, conduint a l'enorme diversitat que coneixem.

Per què la vida només ha aparegut un cop? Com és que el mecanisme que la fabrica no està funcionant ara mateix? Com és que mai no hem detectat la creació de la vida a partir de components inanimats?

Sigui el que sigui el que la natura utilitzés, sembla que no ho ha tornat a posar en funcionament des de llavors. Podem situar les espècies vives que coneixem com a evolucions d'espècies anteriors. Ningú no ha descobert res totalment diferent. Una primera generació.

Què es deduiria d'aquest fet?

Una primera deducció seria que l'aparició de la vida és un  procés extraordinàriament complex, quasi únic, necessitat de multitud de casualitats i fets irrepetibles, que van coincidir només una vegada fa milers de milions d'anys. Això ens portaria a la conclusió que potser la vida a l'univers és escassa. Molt escassa, i que difícilment doncs la descobrirem mai ateses les gegantines dimensions del cosmos.

Una segona conclusió podria ser que la vida no va aparèixer aquí. Tal com una teoria científica defensa, la vida podria haver arribat a cavall  d'un meteorit. Això explicaria l'aparició tan prematura. També podria explicar que la vida no hagi tornat a aparèixer aquí. La Terra no reuniria, ni ara ni en el passat, els ingredients necessaris. No seria el laboratori, el tub d'assaig, de la vida. Només seria el camp adobat per al desenvolupament.

Una tercera conclusió seria que la nostra forma de vida, la que es va derivar del mateix origen, lluita ferotgement per evitar que torni a aparèixer vida. Que pugui desenvolupar-se  un model diferent, que podria acabar amb el nostre. Sota aquesta perspectiva, els intents de fabricar quelcom nou, potser no basat en l'ADN, seria frustrat immediatament per l'atac de la vida actual. La destrucció del tub d'assaig per part de bacteris, de fongs, d'algues. Els defensors del nostre esquema de vida.

Existeixen, és clar, altres possibilitats. Una quarta, molt interessant, seria que estem equivocats. I que la vida sí que s'està creant constantment a partir del material inanimat. Simplement que no ho sabem identificar.

Potser tenim davant els nassos formes de vida totalment diferents, que no es basen en la química del carboni, ni en l'ADN. Que no presenten processos metabòlics estàndard. I que no sabem, no podem, identificar.

Aquesta probabilitat semblaria la menys versemblant de les comentades. Però no s'hauria de descartar completament. Potser no tindríem aquesta nova vida davant els nassos literalment, com deia. Potser estaria amagada en indrets encara no explorats.

Seguiré pensant, segur, en aquestes coses. Em semblen fascinants les derivades que se'n poden treure. Magnífics els tombs mentals que un pot arribar a donar a partir d'aquestes 2 aparentment inofensives reflexions: la utilitat de la vida, i la inexplicable aparició única de la mateixa.