Visca el veritable novè planeta!

A ell li és absolutament igual el que diguem els humans, amb la nostra mania d’ordenar-ho tot. Segueix orbitant orgullós en els confins del nostre Sistema Solar. I ens ha deixat bocabadats després de la visita que li va fer l’any 2015 la sonda New Horizons.

Jo vaig estudiar Plutó com a planeta, molt abans la Unió Astronòmica Internacional el degradés a la categoria de planeta nan. A la nostra imaginació, sempre ens ha evocat la frontera. El regne gelat i erm des del qual el nostre potent Sol no és més que una petita boleta que a penes escalfa.

Plutó era el darrer gran cos del Sistema Solar que quedava ver visitar. Els plans de la NASA venien de lluny, però malauradament les retallades econòmiques s’hi van cebar.

Començat el concurs d’idees, la indústria va veure, l’any 2000, com l’agència espacial nord-americana cancel·lava el projecte. Varen ser moltes les protestes, tant d’empreses (afectades, diguem-ho tot, pels seus interessos econòmics) com també de la comunitat científica i del públic en general.

La NASA va rebre més de 10.000 cartes de protesta, segons explica un dels pares de la missió que finalment va guanyar, el científic S. Alan Stern, a la revista Scientific American. Sembla que fins i tot un adolescent es va creuar el país de punta a punta per a presentar-se en persona a les oficines de la NASA demanant la reconsideració.

Finalment, la NASA va acceptar anar endavant amb una missió a Plutó a finals d’aquell mateix any 2000. Els projectes a presentar, però, havien d’ajustar-se a uns pressupostos molt reduïts.

Enviar una missió tan lluny (més de 5.000 milions de quilòmetres) no és cosa fàcil, ja us ho podeu imaginar. Una comparació que he llegit m’ha deixat impressionat: és com llençar una pilota de golf de Los Angeles a New York, i fer forat en un cop! Tot plegat encara més difícil si s’ha de fer amb pressupost reduït (exagerant una mica, vindria a ser com dir amb un pal de golf de plàstic).

L’equip guanyador va presentar una proposta en la que la sonda hivernaria la major part del camí (10 anys) per tal d’estalviar nòmines dels equips gestors a la Terra. Amb el pressupost disponible, la missió consistia en el que s’anomena un “fly-by”, és a dir, passar a tota velocitat prou a prop com per a poder estudiar el planeta, però sense entrar en òrbita i quedar-s’hi (entrar en òrbita, venint d’un viatge interplanetari, requereix grans capacitats d’ajustament de l’òrbita, de frenada, que vol dir motors i combustible. Diners, en altres paraules).

Poc després de ser adjudicat el projecte, l’any 2001, els polítics varen tornar a cancel·lar-lo! Allà va començar tot un moviment de pressions per part de grups científics per a intentar salvar la missió. Ara, vist en perspectiva, tot això em fa somriure, ja que estem parlant d’una missió que va costar uns 780 milions de dòlars, una de les més barates i equivalent a 3 o 4 avionets de fer la guerra dels que els nostres exèrcits fan gala.

Afortunadament, la missió va tirar endavant. Amb molta pressió, això sí.

I així va ser que vàrem passar per Plutó, el 14 de juliol de 2015. I pels seus satèl·lits.

I què hi vàrem trobar?

Sorpreses totals. No podia ser d’una altra manera, i sembla que sigui la forma que Plutó té de passar-nos la ma per la cara.

Esperàvem trobar un cos geològicament mort. A la Terra, la tectònica de plaques, i el vulcanisme, funcionen gràcies al calor existent a l’interior del planeta. La teoria diu que, per a que un planeta pugui conservar aquest calor després de més de 4.500 milions d’anys de la seva formació, ha de tenir una mida mínima. Fabrica un objecte més petit que aquest mínim, i el planeta es refredarà en un parell de milers de milions d’anys.

Plutó és fascinantment actiu geològicament, cosa que no esperàvem degut a la seva petita mida (només 2/3 parts la de la Lluna). Sabem que és actiu, o al menys ho ha estat en els darrers milions d'anys,  perquè ens va ensenyar grans planures sense rastre d’impactes de meteorits, la qual cosa implica que aquesta part de la superfície ha estat renovada recentment. Quina és la font de calor que permet aquesta activitat? No ho sabem.

Ens va ensenyar, també, enormes glaceres, formades per gel d’aigua i per nitrogen sòlid. Canons. Una atmosfera, molt feble, això sí, però una altra sorpresa total per la mateixa raó de la seva petita dimensió. Evidència de casquets polars.

Les imatges capturades són espectaculars. Durant les hores que la New Horizons va estar de pas, els seus instruments varen funcionar a tota pastilla i perfectament. La quantitat de dades recollides va ser brutal. Tant que s’estan analitzant encara ara, i es trigaran anys en fer-ho completament.

New Horizons va passar a prop, també de Charon, el satèl·lit més gran dels 5 que té Plutó. Per si mateix, Charon ja mereix un capítol a part. Un món totalment diferent a Plutó. Un cos que geològicament va morir fa uns 4.000 milions d’anys. Però que abans de fer-ho, amb molt poc temps, va desenvolupar glaceres, canons molt profunds i muntanyes.

Com deia, trigarem molt de temps en poder analitzar en detall totes les dades. Mentre tant, la New Horizons, aquella missió que semblava condemnada a l’oblit en els calaixos de la NASA, ha obtingut una segona vida, i s’ha decidit prolongar la seva tasca.

Els seus sistemes funcionen a la perfecció, i s’ha fet un mínim consum de combustible de maniobra. Així que els gestors de la NASA li han encomanat a aquest explorador intrèpid que, en el seu camí cap a les afores del Sistema Solar, es trobi, l’1 de gener del 2019, amb l’objecte 2014 MU69, un cos que orbita el que s’anomena cinturó de Kuiper. Serà l’objecte més llunyà mai estudiat, i es considera que ens pot donar claus importants sobre la formació del nostre Sistema Solar.

A part d’aquest objecte, l’equip responsable diu que d’aquí a l’any 2021 la New Horizons passarà relativament a prop de més de 24 objectes del cinturó de Kuiper. Així que els rius de dades estan assegurats si tot funciona com fins ara.

I és que l’exploració de l’espai paga la pena, sens dubte. Ens il·lusiona a tots, i necessitem il·lusió. Ens uneix, per sobre de nacionalitats i d’idees. Ens ensenya. Ens sorprèn. Ens fa sentir exploradors, que, per altra banda, és el que realment som (i si no, mirem la història de la humanitat i el repte constant que hem fet a tot allò que no enteníem).

Més enllà que aquestes raons, ja per sí soles importants, l’exploració de l’espai ens ha de donar les pistes del nostre origen. De com ens vàrem formar. D’on va sortir la vida a la Terra. On està el nostre bressol.

També, per si tot això fos poc, comença a marcar el camí per a l’explotació futura dels recursos del Sistema Solar, quan s’esgotin els del nostre planeta. O és que pensem que la mineria d’asteroides o d’altres cossos es farà de forma improvisada, d’un dia per l’altre?

En fi. Que visca l’exploració de l’espai. Visca la New Horizons.

I visca Plutó. Diguin el que diguin, el veritable novè planeta.