Un nord que serà sud: l'erràtic camp magnètic de la Terra

Que una brúixola marca el nord ho sap tothom. Però no sempre ha estat així. I tampoc serà així en el futur.

El nostre planeta gaudeix d'un rellevant camp magnètic. Dic gaudeix perquè, com ara explicaré, aquest camp magnètic, similar al que crea un enorme imant, ens protegeix del bombardeig de partícules perilloses provinents de l'espai.

La Terra té un cor metàl·lic, format bàsicament per ferro i elements afins (com ara el níquel). En el centre del planeta, les pressions i temperatures són brutals, i el nucli metàl·lic es troba en estat sòlid. Però rodejant aquesta part més densa es localitza una capa de nucli en estat fluid, el moviment del qual genera camps elèctrics que, al seu temps, creen el camp magnètic.

El moviment del nucli fluid és degut a 2 raons principals. La primera és que, com tots sabem, el nostre planeta gira. Ho fa en aproximadament 24 hores, un gir força ràpid per a una esfera de 6.400 Km de radi. Però més important que aquest efecte, el moviment de la massa metàl·lica de 'interior de la Terra és impulsat per corrents  de pujada i baixada de material, un mecanisme conegut com a convecció. És el mateix mecanisme que es genera dins una olla amb aigua al foc. El líquid calent del fons puja i es refreda, mentre el seu lloc és ocupat per líquid més fred que baixa, en moviments circulars orientats verticalment.

La tectònica de plaques crea oportunitats per a que l'escalfor de l'interior del planeta s'escapi, i això és el que alimenta la convecció. Venus, per exemple, tot i ser bessó nostre pel que fa a dimensió, no presenta camp magnètic, i creiem que la raó principal, a part que gira molt lentament, és perquè no té l'activitat tectònica de la Terra, i el seu interior queda tèrmicament aïllat, cosa que atura el mecanisme de convecció al no poder-se dissipar part de la calor.

En definitiva, tenim que un nucli metàl·lic fluid en moviment és el que converteix la Terra en un imant gegantí.

Com deia abans, aquest camp magnètic actua com un efectiu escut protector. Gran quantitat de partícules carregades elèctricament es dirigeixen cap a la Terra provinents del Sol i, en general, de l'espai. Arriben a altes velocitats, i els seus efectes sobre els teixits pot ser fatal. També sobre l'ADN, provocant mutacions. A més, poden fregir fàcilment tot tipus d'aparells electrònics.

El camp magnètic del planeta s'estén a l'espai, rodejant la Terra, i atrapa aquestes partícules. Al menys a la majoria. Una magnífica i afortunada protecció per a la vida, i, de rebot, una font de boniques llums polars, que anomenem aurores.

Però les dinàmiques que es produeixen a l'interior de la Terra ens són, en gran part, desconegudes. I resulta que al llarg de la història del planeta blau, el camp magnètic ha oscil·lat tremendament, quasi desapareixent en moments, i canviant la seva polaritat en altres (és a dir, canviant el nord pel sud!).

Les roques antigues guarden el record d'aquests canvis, i ens mostren un comportament erràtic, que no comprenem.

Anem a pams.

Si mirem la situació actual, ens podria semblar estable i controlada (em refereixo al camp magnètic, és clar). Però la realitat és que hi ha grans zones del planeta que presenten intensitats variables del camp magnètic. Per exemple, hi ha una regió del sud de l'oceà Atlàntic que mostra una gran baixada de la intensitat magnètica, i no sabem el perquè. Però l'evidència que ens diu que estem en plena fase de canvi la derivem de les mesures que des de ja fa anys estam enregistrant curosament. En els darrers 175 anys, el camp magnètic de la Terra s'ha afeblit en un 9%.

Com comentava, les roques parlen de canvis radicals en el magnetisme del planeta. Tan radicals com la inversió complerta. Etapes de la història en què una brúixola hagués marcat l'actual sud. O, pitjor encara, hagués generat lectures totalment erràtiques, marcant diferent en funció de la regió en la que ens trobéssim.

Gràcies a les roques hem pogut establir que cada 250.000 anys, per terme mig, la polaritat s'inverteix (inversió entre el pol nord i el sud magnètics). Però, atenció, el darrer canvi es va produir ara fa 780.000 anys. Som, doncs, a punt d'una nova inversió?

Els efectes serien brutals, ja ens ho podem imaginar. Especialment pel que fa a la nostra tecnologia. Vivim en un món altament tecnificat, en el que el fet que una brúixola maqui el nord no és només una cosa útil pels excursionistes. Més preocupant és que els canvis de polaritat no es produeixen tot d'una, sinó mitjançant un procés caòtic que dura milers d'anys. Durant aquests períodes convulsos, la situació del nord magnètic, per exemple, es desplaça al llarg de tot el planeta.  El camp magnètic acaba fragmentant-se, desapareixent el nord i el sud, i apareixent camps individuals repartits per tot el globus (com si es distribuïssin grans imants, orientats cada un de forma erràtica).

De nou l'anàlisi de les roques i dels fòssils ens porta a la conclusió que aquests canvis tan radicals no han afectat al desenvolupament de la vida, al menys en el llarg termini. La vida, les espècies, s'han sabut adaptar a aquests cicles. En altres paraules, les aus, per exemple, no han desaparegut quan ha canviat l'orientació magnètica, o quan quasi ha desaparegut. Repeteixo, al menys vist a gran escala i en el llarg termini. Una altra cosa són els patiments pels que, a ben segur, han hagut de passar nombroses generacions abans no adaptar-se a la nova situació.

És clar que tots aquests canvis, especialment durant les llargues etapes de fragmentació del camp magnètic o del seu afebliment, han malmès l'efectivitat de l'escut protector del planeta. La vida, però, se n'ha sortit (m'imagino que no sense patiment, com deia abans).

Els científics no preveuen, hores d'ara, cap canvi radical en els propers milers d'anys. Però si pensem que la nostra civilització ha de sobreviure un llarg temps (afirmació clarament dubtosa), en un moment o altre haurà de fer front a la situació d'un magnetisme volàtil i capritxós.

De moment, podrem seguir fent excursions a la natura,... sempre i quan no l'haguem destrossat, és clar.

No deix de ser inquietant el poc coneixement que tenim de la personalitat i bioritmes del nostre planeta, quan estem explorant altres mons allà fora. Una prova més de la increïble i magnífica complexitat de la natura. I de la immensa sort que tenim de ser, formant part d'ella.

La natura ens permet estar aquí, a pesar de la seva complexitat. 

A pesar del perill que representem per a altres espècies, i també per a nosaltres mateixos.