Omplint de vida un univers buit

Vivim en un univers buit. Si, increïblement buit, ple d’espai sense res. Fins i tot, nosaltres mateixos, la matèria que ens forma, és desesperadament buida.

Tota la matèria de l’univers conegut, incloent-nos a nosaltres, està formada per àtoms. Un àtom no és més que un nucli (format per protons i neutrons), al voltant del qual “giren” electrons.

L’àtom més senzill del cosmos, el de l’hidrogen, està format només per un protó solitari en el nucli, i un electró que l’orbita. Afegint protons i neutrons al nucli, i electrons al voltant, anem formant, com en un mecano, tots els elements químics coneguts.

Imagineu-vos que representem el nucli de l’àtom per una boleta d’un centímetre de diàmetre. Doncs bé, l’electró que hi gira estaria situat a... mig quilòmetre! Ostres! I què hi ha entre mig? Res!

Penseu en això. Una boleta d’un centímetre, i mig quilòmetre de res, fins a trobar alguna altra cosa. La matèria del nostre cos és així! Com la de la paret de la teva habitació, o la de la pantalla de l’ordinador que ara tens al davant. El que ens sembla dens, impenetrable, no és més que un espai desoladament buit.

A nivell cosmològic és el mateix. L’espai interestel•lar és buit i fred.

Tornem a imaginar, dibuixem el nostre sol com un puntet al mig d’un foli de paper, i situem la Terra a 1 centímetre de distància. Seguim dibuixant els planetes, i resulta que Saturn, el planeta dels anells, l’hauríem de posar a 9 centímetres i mig del Sol, i Neptú a 30 cms! Ja no ens hi cap al foli.

Si volem ara dibuixar l’estrella més propera al Sol, l'hauríem de situar a ... 266 metres de distància!!!! I què hi ha entre mig? La buidor d’un espai immens.

La galàxia d’Andrómeda, cosina de la Via Làctia, la dibuixaríem a uns 160.000 Kms de distància! Uf, això seria anar-la a dibuixar més o menys a una tercera part de la distància que ens separa de la Lluna! Si mai es fabrica un foli de paper d'aquesta mida, el vull vendre jo!

Acceptem-ho: des del món microscòpic, al galàctic, el nostre univers està dominat pel buit.

Però en mig d’aquesta buidor, hi ha les coses més meravelloses del cosmos. No són ni estrelles, ni planetes, ni galàxies.

La Gemma i l’Andreu van voler tenir la Joana a casa. Tot estava previst, i les llevadores eren de camí. Però la Joana va decidir que volia veure la llum del món, i no les va esperar.

Avui he vist la fotografia que l’Andreu va treure en el moment en el què la Gemma, despullada i tacada de sang, agafa la nena en braços, segons després de néixer. I m’he quedat fascinat amb la cara de la mare.

Una expressió irrepetible, mescla d’emoció, de por i d’alegria, tot a l’hora. Una expressió que es fa difícil d’oblidar, i que, de fet, no vull oblidar.

Un univers despietadament buit, que cada dia omplim de vida.

Què importen les distàncies entre les estrelles, o si el nostre cos és més o menys dens. Per a la Gemma i l’Andreu ha començat una nou capítol de la seva vida, que la Joana omplirà intensament.

De debò que l’univers és un lloc buit i fred?

El cel del mes de juny: un eclipsi de Lluna, i un far per a trobar Saturn

A meitats del mes de juny, la Lluna creixent torna a ser la nostra guia per a trobar el planeta Saturn en el cel de la nit.

Com veieu en l’esquema, els dies 9 i 10 de juny el nostre satèl•lit passarà a prop, i per sota, de Saturn. És una bona ocasió per a reconèixer, per tant, el planeta. En aquella zona del cel, Saturn serà “l’estrella” més brillant, sense possible confusió. Al seu costat, un xic més avall i amb una lluentor menor, l’estrella Spica, que és la principal de la constel•lació de Virgo.

Si, amb aquest ajut, trobeu Saturn, fixeu-vos bé en la seva llum, que no fa les pampallugues típiques d’una estrella: la seva llum fix és un senyal que ens indica la seva característica planetària (podeu comparar amb Spica).

El mes de juny, a més, ens porta un eclipsi total de Lluna, visible des del nostre país.

En concret, serà el dia 15 de juny (dia de la Lluna plena... els que seguiu aquest blog ja sabeu perfectament que un eclipsi de Lluna es produeix SEMPRE en fase plena). Els horaris seran els següents:

Inici de la totalitat: 21:22
Meitat de l’eclipsi: 22:12
Final de la totalitat: 23:02

A aquelles hores, especialment en l’inici de la fase total, el cel serà encara clar, ja que estarem a pocs dies de l’entrada de l’estiu. Serà interessant veure començar l’eclipsi amb llum de dia, i acabar amb el cel ja fosc.

Tot i que els eclipsis de Lluna no són, ni de bon tros, tan espectaculars com els de Sol, sempre són macos de veure. N’heu vist mai cap?

La seva observació és tan senzilla com asseure’s i gaudir de l’espectacle. La llum encegadora de la Lluna es va apagant. El satèl•lit no “desapareix” (com si que li passa al Sol en un eclipsi solar total), sinó que queda perfectament visible, però amb la seva llum molt atenuada i de color lleugerament vermellós.

Els que vulgueu fer fotografia, munteu un trípode, i comenceu a fer alguna exposició de prova abans de l’eclipsi, amb la Lluna plena, per tal de trobar l’exposició correcta. Preneu vàries fotografies al llarg de l’eclipsi. Durant la fase màxima haureu d’augmentar el temps d’exposició.

Què... el mirareu i em direu què us ha semblat?

Què és la libració de la Lluna?

La Lluna, aquesta companya inseparable i fidel, espectacular, a la que quasi no prestem cap atenció. La donem per segura, ha estat allà des que vàrem néixer, i ja no ens hi fixem.

Però què sabem de la Lluna?

Doncs un dels aspectes més coneguts és que el nostre satèl•lit sempre ens ensenya la mateixa cara: en efecte, la Lluna triga el mateix en donar una volta sobre sí mateixa que el que triga en girar al voltant de la Terra (això no és cap casualitat, i molts altres cossos celestes que orbiten la seva estrella o el seu planeta molt a prop presenten aquest efecte).

Però, realment només veiem una cara? No tan coneguts són uns moviments que té la Lluna, i que fan que des de la Terra puguem arribar a veure quasi el 60% de la seva superfície. Aquest efecte es coneix com “Libració”.

Detectada ja per Galileo, la libració de la Lluna fa que la visió que tenim d’ella es balancegi suaument, tant en de “nord a sud” com de “est a oest”.

Aquests efectes estan provocats per diferents causes. Una d’elles és la inclinació de l’eix de rotació de la Lluna respecte del seu pla orbital.

Un altre efecte important té a veure amb les dues primeres lleis de Kepler, aplicables a qualsevol cos celeste: la Lluna orbita la Terra seguint una el•lipse (no un cercle), i la velocitat a la que ho fa varia en funció del lloc de l’el•lipse on es troba (va més ràpida quan està més a prop de la Terra). Aquestes diferències de velocitat fan que la sintonia perfecte amb el seu període de rotació es modifiqui lleugerament, i la Lluna ens mostra, així, una mica de la seva “cara oculta”.

Hi ha un tercer efecte, que té a veure amb la perspectiva. Com que nosaltres també girem, passem de veure la Lluna des “d’un cantó” a un altre (ens ho podem imaginar com si caminéssim, a la vegada que mirem un arbre; primer el veiem des d’un costat, i després des de l’altre. Això ens permet apreciar detalls dels dos cantons de l’arbre).

Els efectes de la libració són evidents i perfectament observables, sempre i quan hi prestem atenció. Només cal seguir, durant uns dies, la posició d’algun dels grans cràters que es troben a prop d’una cantonada de la Lluna (fixeu-vos en la fotografia anterior).

Per acabar, us deixo amb una d’aquelles fotografies que et fan reflexionar. Com de maca és la nostra Terra! Plena de colors intensos. Així és com ens veuen els misteriosos habitants de la Lluna, que, tot i que s’amaguen segurament en la cara oculta, es desplacen sovint a la cara visible per a quedar-se al•lucinats amb aquesta visió.

I jo em pregunto: si molts es pegarien per viure en aquest planeta, per què el degradem cada dia més com si el tinguéssim avorrit?

Segona observació dels seguidors del blog realitzada

Ahir a la nit, vàrem fer la segona observació de seguidors del blog, tal i com estava previst.

Amb un grupet de gent ben maca, vàrem emocionar-nos veient la Lluna, sempre impressionant, que ahir, en l’ocular del telescopi, ens va oferir un espectacle d’ombres allargades que es projectaven en els llits dels cràters, dibuixant els perfils serrats de muntanyes i relleus.

I vàrem observar també Saturn, amb els seus anells. El planeta ens va mostrar, a més, algun dels seus satèl•lits, i la seva forma ovalada, degut a la ràpida rotació que té i a la seva baixa densitat. A més augments, també es va poder veure la divisió de Cassini, espai buit que separa els dos principals anells de Saturn.

Dos factors, però, ens varen jugar a la contra. I els dos per descuits meus.En primer lloc, l’elevada humitat de la nit va anar dipositant-se sobre els elements òptics del telescopi, i tal com va anar avançant la nit les imatges eren menys clares. En segon, les bateries van fallar cap al final de l’observació. De fet, es pot dir que varen aguantar justet. Són coses del directe, com un dels participants ahir va dir.

M’hagués agradat poder oferir més temps d’observació als assistents. La Lluna ja és un món, i podríem haver-la recorregut a grans augments per a veure diferents parts. La veritat és que el temps ens va passar volant.

Per a la propera, millorarem coses. El tema bateries quedarà assegurat, eliminant piles i utilitzant una bateria que ens asseguri autonomia suficient. I per a la humitat, instal•laré alguns dels elements que utilitzo normalment a Falset per a impedir el seu efecte (seran més “trastos” a transportar i muntar!).

També em plantejaré instal•lar una càmera CCD i ordinador, de forma que es pugui observar per pantalla. Això facilita que molta gent pugui observar al mateix temps, ... tot i que no substitueix les sensacions que un té quan apropa l’ull a l’ocular. Ja veuré.

Vull agrair a tots els què vàreu venir, i als que hauríeu volgut venir però no podíeu. De forma especial, vull agrair l’ajut del meu amic, i company en això de l’astronomia, en Xavi, qui em va ajudar en la logística i també en les explicacions. I al Sergi, el petit de l’expedició, fill d’en Xavi, qui també em va ajudar, amb els seus comentaris interessants, a preparar els moments previs.

Recordeu: dimarts proper, dia 10, us espero per a observar Saturn!

En la darrera actualització del Servei Meteorològic de la Generalitat, sembla que el temps ens acompanyarà la nit del proper dimarts, per a la segona observació de seguidors del blog.

En 5 dies, però, poden passar moltes coses, i de vegades els models de predicció no l’acaben d’encertar, així que haurem d’estar pendents de la predicció que es faci diumenge/dilluns.

Esteu, per tant, atents al blog, per si haguessin novetats de darrera hora.

De moment, seguim, doncs, amb el pla previst. Us el recordo:

-Dia: dimarts, dia 10 de maig
-Hora: 22 hores

-Lloc de trobada: estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Bellaterra (a la plaça)
-Lloc on anirem a observar: Bellaterra, Carrer Amadeu Vives s/n, (GPS: N 41.50663 E 2.07609)

-Què observarem: la Lluna creixent, i Saturn i els seus anells (no els heu vist mai?). A més, repassarem aspectes molt bàsics i senzills del cel i de la seva observació

-Precaucions: consultar el blog un dia abans, per si hem hagut de fer modificacions per causa del temps

-Dirigit a: TOTHOM qui vulgui venir! Nens benvinguts!

Per a qui vulgui saber com va anar l'anterior (i única) experiència, pot llegir "Primera observació de seguidors del blog realitzada".

Fins dimarts!

Què són les constel·lacions del Zodíac

Realitat i mite. Astronomia i astrologia. En aquest article intentarem entendre què són les constel•lacions del Zodíac.

Per començar, direm que la definició del Zodíac és diferent en el món de l’astronomia i en el de l’astrologia. Com bé sabeu, la primera és una ciència, i no m’atreviré a definir la segona, per no ferir cap sensibilitat.

Per cert, parlant d’astronomia i astrologia, recordo, com anècdota que em va fer riure molt, una història que explicava en un dels seus llibres Robert Kirshner, un dels científics que més ha estudiat les supernoves.

El tema era que, sent volador freqüent, havia aprés a intentar esbrinar com de distret podia ser xerrar amb la persona que se seia al seu costat a l’avió. Un cop tenia formada una opinió, esperava la pregunta clau, que al cap d’una estona, ineludiblement, el seu veí li feia, en veure la mena de llibres que Kirshner llegia. La pregunta era: “a què es dedica vostè?”. Llavors la resposta del científic variava. Si pensava que el seu veí seria una persona avorrida o pesada, contestava la veritat: “soc astrofísic”. Amb la qual cosa, la conversa s’acabava segur. En canvi, si li venia de gust xerrar, contestava diferent: “soc astrònom”. A lo que l’altra persona immediatament replicava: “Ah! Astròleg! I què en pensa, doncs, dels Leo?”. I la conversa s’animava.

Tornem al Zodíac, perdoneu!

El Sol, en el seu recorregut anual pel cel (anomenat “eclíptica”), tal i com l’observem des de la Terra, va passant per diferents zones de l’esfera celeste. En astronomia, es coneix com a Zodíac a aquesta franja que recórrer el Sol, i que, lògicament, dóna la volta a l’esfera celeste.

Com que tot el cel està dividit en constel•lacions, com si es tractés d’un mapamundi amb fronteres i països, el Zodíac, o el què és el mateix, la franja per on es mou el Sol al llarg de l’any, travessa diferents constel•lacions, que són, per tant, les constel•lacions del Zodíac.

Com sabeu, les constel•lacions són un “invent” molt antic, que s’ha mantingut, com una forma de dividir el cel i disposar de referències, tot i que, com també sabeu, les diferents estrelles que formen una constel•lació no guarden cap relació entre elles (és a dir, és un pur efecte de perspectiva, llegiu més a "Què són les constel·lacions").

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar: i per què el Sol, al llarg de l’any, es “mou” per l’esfera celeste, i no sempre està al mateix lloc? Si ho penseu bé, torna a ser un tema de perspectiva.

Quan nosaltres “mirem” al Sol, el veiem “projectat” contra un fons concret (les constel•lacions que hi hauria “al darrera”). Però com que ens movem al voltant del Sol, quan el tornem a mirar al cap d’uns dies, per efecte de la perspectiva, el veiem projectat sobre constel•lacions de fons diferents. Aquesta explicació senzilla, és una simplificació, ja que hi ha altres efectes, més subtils i complexos, que també influeixen en com veiem “projectat” al Sol (podeu veure-ho en el gràfic).

L’eclíptica, que com dèiem és el camí aparent que fa el Sol en aquest viatge anual, travessa doncs les constel•lacions del Zodíac. I donat que l’eix de rotació de la Terra està inclinat respecte a la seva òrbita, l’eclíptica també ho està respecte a l’horitzó de l’observador.

Tots els planetes del nostre Sistema Solar, a l’orbitar més o menys en un mateix pla, es mouen també per la franja del Zodíac.

Ok, tot plegat sembla complicat, però no ho és. Recopilem:

- El Sol es “mou” al llarg de l’any, tal i com el veiem projectat sobre el fons d’estrelles (en realitat som nosaltres qui ens movem, és clar!). El camí que recórrer el Sol es coneix com l’eclíptica.

- L’eclíptica travessa unes constel•lacions. Aquestes són les anomenades constel•lacions del Zodíac.

- Els planetes del Sistema Solar també es mouen per sobre, o per sota, de l’eclíptica, i per tant també travessen les constel•lacions del Zodíac.

- Finalment, l’eclíptica, i el Zodíac, estan inclinats respecte a l’horitzó, perquè l’eix de la Terra també ho està.

Quantes constel•lacions zodiacals hi ha? Doncs el Sol travessa 13 constel•lacions, que corresponen amb les 12 que segurament tots coneixem (els “signes” del Zodíac), més una altra que es diu Ophiuchus.

I, per acabar, algunes curiositats:

- El nom d’eclíptica bé pel fet que és sobre d’aquesta “línia” on es produeixen les eclipsis (per força, ja que, per definició, el Sol transita sempre aquesta línia, i per tant les eclipsis s’han de produir obligatòriament “sobre de la línia”)

- Hem dit que els planetes del nostre Sistema Solar orbiten al voltant del Sol més o menys en el mateix pla. Casualitat? No, gens. És conseqüència del procés de formació d’un sistema solar (és a dir, d’un “sol” més uns planetes que l’orbiten), a través de la condensació d’un “disc” de matèria més o menys pla que gira (en un altre article ja en parlarem amb més detall)

Quan els antics babilonis van posar nom a les constel•lacions del Zodíac, ciència i mite eren el mateix. Avui, però, noms com ara “Aries”, “Bessons” o “Lleó” donen molt de si, malauradament per raons bastant allunyades de la ciència.

Espero no haver-vos decebut amb aquest article, en no haver pogut dir-vos si acabareu sent rics aquesta setmana, o si són bons dies per a que us enamoreu, o per a escriure un llibre!

El 10 de maig tenim cita amb Saturn: segona observació de seguidors del blog

Saturn està en situació perfecte per a ser observat.

Després d’un 2010 en el què els anells del gran planeta varen quedar de perfil, vistos des de la Terra, en aquest any ja es comencen a obrir i a oferir la imatge típica del planeta que va despistar a Galileo.

Un gran avantatge en la seva observació, per part de públic en general, és que no és necessari un cel especialment fosc o de gran qualitat per a poder gaudir de l’espectacle que aquest planeta ens ofereix.

Farem coincidir l’observació amb una fase lunar creixent, de forma que podrem, també, observar la Lluna a gran augment, cosa que sempre és garantia d’espectacularitat.

El dia programat és el 10 de maig, dimarts.

El lloc serà el mateix en el què vàrem realitzar la primera observació, Bellaterra. Igual com llavors, quedarem a la plaça de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bellaterra, a les 10 de la nit, i d’allà anirem amb els cotxes un xic més endins del bosc, a 5 minuts.

L’adreça exacta del lloc d’observació, per a qui prefereixi venir directament, és: Carrer Amadeu Vives s/n, Bellaterra (GPS: N 41.50663 E 2.07609) Tot i que el gran objectiu serà Saturn, que observarem a diferents augments, aprofitarem, si la nit ho permet, per a veure algun altre objecte senzill. I, com l’altra vegada, compartirem coneixements bàsics: com orientar-nos amb el cel nocturn, constel•lacions típiques, com canvien les constel•lacions que veiem en funció de l’hora o de la data, etc.

L’observació la farem amb un telescopi de 200mm d’obertura.

Si no heu vist mai Saturn i els seus anells, aquesta és l’ocasió. Ah! I els nens hi són benvinguts.

Tot i que no és necessari que confirmeu assistència, si ho feu millor (ho podeu fer publicant un comentari al blog).

I, sobre tot, estigueu atents al blog, on anirem confirmant l’observació amb algun dia d’antelació. En cas que es preveiés mal temps, publicaria un avís i reprogramaria l’observació.

De forma que us espero a tots, eh? Si algú s’anima a portar també el seu telescopi, perfecte!