Les alineacions planetàries al cel

Aquests dies tenim al cel un gran espectacle de planetes brillants. Només cal alçar la vista, abans de la sortida del Sol, cap a l'est. Venus, lluentíssim, ens fa de far, i ens indica on mirar. Just per sobre, Júpiter, també força brillant (tot i que res és comparable a Venus). I per sota de Venus,  Mart.

En uns dies, s'hi ajuntarà la Lluna decreixent, i llavors l'espectacle encara serà més fantàstic.

Una característica que crida l'atenció quan es produeixen aquestes agrupacions visuals és que els planetes queden alineats. Podríeu traçar una línia recta entre el planeta superior i l'inferior, i tots quedarien ben a prop d'aquesta línia, incloent la pròpia Lluna.

Per què els planetes no es distribueixen pel cel ocupant qualsevol posició? Per què tots ells circulen per les mateixes franges del firmament? O, encara més revelador, per què el propi Sol transita per idèntiques zones del cel?

Hi ha un experiment molt senzill que podeu fer, si mai no havíeu notat l'efecte comentat anteriorment. Mireu per on va el Sol aproximadament al migdia. Des de les nostres latituds, observareu que se situa cap al sud (més o menys alt, en funció de si és estiu o hivern, respectivament, però sempre cap al sud). Ara fixeu-vos, de nit, per on es mou la Lluna plena a mitja nit aproximadament. La trobareu penjada al cel també en direcció sud (més o menys alta, en funció de si és hivern o estiu, respectivament, però sempre cap al sud).

Si sabeu reconèixer els planetes a ull nu, notareu que també circulen per les mateixes regions que el Sol i la Lluna. Així, per exemple, Júpiter sortirà per l'est, es mourà amb les hores en direcció sud, i s'acabarà amagant per l'horitzó oest.

Mai no trobarem, des de les nostres latituds, el Sol, la Lluna, ni qualsevol dels planetes del Sistema Solar, al nord. Per què?

L'origen de totes aquestes coincidències es remunta a fa quasi 5.000 milions d'anys, en els primers moments de formació del Sistema Solar.

Quan va néixer el Sol, ho va fer rodejat d'un immens disc de matèria sobrant, restes de material que la jove estrella no havia incorporat. L'enorme disc girava al voltant del Sol, i per efectes d'aquesta rotació va prendre una forma plana. I és d'aquest disc de matèria que es van anar creant els planetes, a base d'agregacions de petits fragments.

Per tant, fixeu-vos que tots els planetes varen quedar situats, més a menys, en un mateix pla. Tots posadets sobre la taula, girant al voltant del Sol, que també estava sobre la taula. 

Aquesta és la raó per la qual les òrbites dels planetes, vistes des de la Terra, se situen en les mateixes franges del cel. Quan els planetes, per efectes de perspectiva, queden junts al firmament, els veiem sempre alineats, sense cap d'ells que se separi massa d'aquesta alineació.

Ones gravitatòries. O cóm enganyar a un científic.

La teoria de la relativitat general és, sens dubte, un dels puntals fonamentals de la física i del nostre enteniment de l’univers.

Aquesta teoria ens dibuixa un espai (en realitat, un espai-temps quadridimensional) que es corba amb la massa dels objectes. Si imaginem una tela elàstica (l’espai-temps), i hi posem una bola pesada, la tela es deforma, i la bola s’enfonsa dins la petita (o gran) depressió que s’ha creat. Les conseqüències d’això, que podem entendre amb aquest exemple tan senzill, és que una de les forces més enigmàtiques i a l’hora més quotidianes de la natura, la gravetat, queda explicada automàticament: qualsevol altre objecte que s’apropi a la depressió, avançant per sobre la tela, tindrà tendència a caure-hi si passa massa a prop del clot. És un plantejament molt elegant, ja veieu. Abans de la relativitat, la cosa era poc satisfactòria: Newton ja ens havia explicat (i demostrat) que dos cossos s’atrauen de forma proporcional a les seves masses, ... però per què? 

Què fa que dos objectes s’atreguin? Cóm sap la Terra que a 150 milions de quilòmetres de distància hi ha el Sol? Cóm nota el planeta l’atracció d’aquell? Amb la relativitat general, totes les preguntes queden contestades, simplement per un efecte tan simple com la deformació de l’espai (temps). L’atracció que nota la Terra es deu a que en la direcció del Sol l’espai (temps) es va enfonsant lleugerament, i el planeta té tendència a caure-hi.

Però aquesta deformació de l’espai (temps) té altres conseqüències més extraordinàries. Una de les prediccions més exòtiques de la teoria és que, a l’univers, han d’existir ones gravitatòries. Davant una enorme i sobtada pertorbació de l’espai (temps) , la deformació s’hauria de propagar per sobre de la "tela" com una ona ho fa sobre el llac.

Quin tipus d'esdeveniments provocarien ones? Cataclismes, com posem pel cas la fusió de dos forats negres! Dos objectes super massius, cada un d’ells capaç de deformar l’espai (temps) de forma extrema. Res no impedeix que dos forats negres orbitin un al voltant de l’altre, i, en un moment donat, puguin caure sobre ells mateixos i fusionar-se. La teoria diu que aquest sobtat esdeveniment hauria de fer “tremolar” l’espai temps, llançant ones (anomenades gravitatòries) en totes direccions.

Seria magnífic, doncs, poder detectar ones gravitatòries. Ens permetrien estudiar, analitzar, esdeveniments tan brutals com el descrit. I, anant encara més lluny, perquè no, potser podríem capturar ones gravitatòries del mateix moment del naixement de l’univers! (l’esdeveniment que més ha fet tremolar, sens dubte, l’espai-temps!).

Cóm serien aquestes ones? Petitíssimes deformacions de l’espai (temps), tal qual. És a dir, el pas d’una ona gravitatòria modificaria les distàncies entre els objectes per uns instants. Però, de quines variacions estem parlant? Doncs increïblement petites, al límit del que podem mesurar. Ho explicaré millor revisant l’aparell que els científics tenen funcionant per a detectar-ne.

L’aparell en qüestió és un sistema de túnels per on es llença un làser, que rebota en miralls al final del túnel, per tornar a l’origen (s’anomena LIGO, i es troba als Estats Units). Estem parlant de distàncies de 4 quilòmetres (que s’estan ampliant amb la millora de l’instrument). Si passa una ona gravitatòria, l’extraordinàriament minúscula variació en l’espai (temps) que produeixi hauria de fer que el làser, en el seu retorn després de rebotar al mirall, presentés una diferència de temps a l’arribada (perquè hauria d’haver recorregut un espai lleugerament diferent a l’inicial). Ho he explicat molt simplificadament, ja que l’experiment és un xic més complex, però així l’entenem (espero!).

Molt bé, doncs s’espera que les ones gravitatòries més grans puguin fer desviar la distància que recorre el làser en, atenció, una milionèsima d’una milionèsima d’una milionèsima de metre. Una distància quelcom així com un bilió de vegades més petita que la mida d’un bacteri!

Queda clar que detectar el pas d’ones gravitatòries no és cosa fàcil.

Com que el seu descobriment seria espectacular, els científics estan prenent moltes precaucions en confirmar allò que els instruments mesuren. De fet, res no impedeix que, hores d’ara, ja s’hagin descobert, però que els investigadors estiguin analitzant curosament els resultats, cop rere cop, abans no fer públic el descobriment.

És potser degut a la importància que tindria el descobriment, com a enèsima prova de la bondat de la teoria de la relativitat general,  que els científics han posat en pràctica un joc malèvol. Una veritable trampa.

D’entre tots els centenars investigadors que hi treballen, 3 d’ells, i només 3, tenen la possibilitat d’introduir falses senyals en l’instrument. Ho poden fer quan vulguin, sense cap notificació ni avís. Quan un senyal és detectat, els grups de científics s’afanyen en analitzar, comprovar, i, fins i tot, començar a escriure els articles que anunciaran al món la detecció. Potser, en els seus anàlisi, descobreixen la trampa, i descarten el senyal. Però potser no. I no és fins al final, quan estan a punt d’anunciar, que els 3 científics “tramposos” són consultats, per veure si varen introduir soroll i si, en realitat, el senyal és fals.

Però espereu! Sabeu quan temps triguen els anàlisi i les comprovacions? Mesos! És a dir, poden arribar a treballar mesos, frenèticament, sobre senyals falses! I això ha passat, al menys, dos cops.

En el primer cop, els científics van descobrir l’engany, però després de 18 mesos de treballar amb el senyal. Però en el segon no. I ja tenien tot preparat per l’anunci, quan, després de 6 mesos, els 3 investigadors “malvats” varen enfonsar les il·lusions.

Sembla cruel, oi? Però si recordem les dimensions de les pertorbacions que es volen mesurar no és estrany que es vulguin prendre totes les precaucions del món. A més, aquest esquema funciona a mode d’entrenament. Quan arribi un senyal veritable, els investigadors estaran bregats i els protocols d’anàlisi més que provats, reduint quasi a zero la possibilitat d’error.

El LIGO ha estat millorat recentment pel que fa a la seva sensibilitat. L’equip original s’havia d’aturar de tant en tant, simplement perquè l’afectaven coses com les vibracions d’una carretera a quilòmetres de distància. Amb les millores que s’hi han fet, no sembla que hi hagi d’haver impediment per a la detecció de les elusives ones, en cas que existeixin. Com deia abans, potser ja s’han detectat.

El futur en l’estudi de l’univers pot basar-se ens instruments extraordinàriament més sensibles, que ja han estat proposats: “LIGOs” on els feixos de llum del làser recorrin distàncies enormes (per exemple, amb miralls entre Terra i Lluna) per poder detectar les ones amb més facilitat i extraure’n detalls (a més distància, més senzill serà detectar les minúscules variacions). Seran un nou tipus de “telescopi”. Els telescopis d’ones.

Teles que es deformen amb els objectes. Ones que es propaguen pel llac i que porten informació de les pedres que les varen provocar.

Els propers anys segur que seran molt apassionants.

Vols llegir més sobre relativitat?
* Un ascensor i una llanterna per entendre els secrets de la relativitat
* Quina hora és? Depèn (o sobre el dilema dels bessons)
* Un rellotge que marcava una hora diferent, i un temps que queia sobre el cap

Aigua líquida a Mart!

Fa pocs dies, la NASA, en roda de premsa, ha anunciat el descobriment d'aigua líquida a la superfície de Mart. La roda  de premsa es va programar sense desvelar el seu contingut, només dient que es tractava d'anunciar un fet extraordinari sobre aquest planeta.

Què s'ha descobert exactament?

De fa molt temps sabem que Mart té aigua gelada a pocs milímetres/centímetres de profunditat, sota una capa de sorra i pedres. De fet, algunes de les sondes que hi han aterrat han fotografiat de seguida el gel que havia quedat al descobert quan els gasos a pressió dels coets que ajudaven en l'aterratge havien escombrat la fina capa superficial de sorra vermella.

També sabem que, fa milions d'anys, Mart tenia aigua líquida en superfície i en abundància, en forma de rius i torrents. Els efectes d'erosió que aquests corrents d'aigua van deixar són actualment perfectament visibles en algunes parts del planeta.

El que s'ha anunciat és la confirmació d'una sospita que feia uns mesos que durava. La confirmació que, de forma intermitent, en varis llocs del planeta afloren petits rierols d'aigua líquida que llisquen per les vessants inclinades d'alguns cràters, deixant el reu rastre abans no desapareixen (com l'aigua de la platja deix el seu rastre sobre la sorra en forma de traces fosques i mullades).

Cóm pot existir aigua líquida a Mart, amb temperatures tan baixes?

La temperatura mitjana a Mart és d'uns 60 graus sota zero, tot i que varia molt en funció de la latitud i de l'estació de l'any. Per exemple, a l'hivern marcià es pot arribar als 125 graus sota zero. A l'estiu, de dia i prop de l'equador, en canvi, es poden assolir temperatures de "només" 20 graus negatius.

Tot plegat, són temperatures molt clarament per sota de zero. Cóm  és que, en aquestes condicions, l'aigua pot arribar a estar líquida?

Sembla ser que l'aigua de Mart conté molt contingut de sals dissoltes, en concret perclorats. Aquestes sals tenen la propietat de fer disminuir el punt de congelació de l'aigua, i d'aquesta forma seria possible que, a l'estiu marcià, i durant les hores de més insolació, el líquid element pogués fluir.

Per què és tan important el descobriment?

Tot l'estudi de Mart és fascinant, i a l'hora especialment interessant científicament. No sabem què li va passar a aquest món. Ja he explicat abans que havia tingut molta aigua en superfície. També sabem que antigament tenia una atmosfera molt més densa que la que té ara. Què va fer que perdés l'aigua en superfície i l'atmosfera? Quins esdeveniments i catàstrofes ha patit el planeta vermell durant els darrers milions d'anys?

L'estudi d'això es considera molt rellevant per entendre què li pot passar a un planeta rocós, de tipus Terra. És a dir, ens podria donar pistes per projectar esdeveniments similars en el futur llunyà del nostre propi planeta.

Per aquesta raó, cada descobriment que es fa a Mart és molt celebrat per la comunitat científica.

Cóm juga aquest descobriment en la recerca de vida al planeta roig?

A finals dels anys 70 del segle passat, les sondes Viking, emprant lògicament les tecnologies punta existents llavors, varen treballar a la superfície de Mart per detectar signes de vida microscòpica. Els resultats van ser inconclusius i polèmics. Aquells resultats no s'han tornat a produir en missions següents, per la qual cosa la teoria prevalent actualment és que els experiments o bé no van funcionar correctament o simplement van detectar components no generats per metabolisme sinó per fenòmens naturals.

Les sondes actuals, els robots que recorren Mart, no estan específicament dissenyats per buscar vida. En canvi, es centren més en la recerca geològica i, en tot cas, en poder trobar, pel que fa a la vida, restes fòssils de microorganismes que podrien haver existit en l'antiguitat.

La confirmació de l'existència d'aigua líquida és crucial. Els humans només entenem un model de vida. El model que omple la Terra amb milions de formes vives diferents, un model basat en el carboni com maó, i en l'aigua com a dissolvent i a l'hora constituent. És dins l'aigua que es poden produir les reaccions químiques que permeten la combinació de cadenes d'aminoàcids i proteïnes.

Això no exclou que no puguin existir models de vida totalment diferents als terrícoles. Per exemple, on l'aigua sigui substituït per un dissolvent diferent, com podria ser l'amoníac. Però la qüestió és que prou feina tenim per entendre el nostre propi model de vida i per a poder-lo detectar,i per tant penso que fem bé en centrar els esforços i els pocs recursos econòmics existents en intentar buscar l'únic model de vida que coneixem.

Sota aquest punt de vista, aigua líquida significa que ja tenim un dels ingredients necessaris. En cap cas vol dir que segur que hi va haver vida, o que encara n'hi hagi. Però certament sense aigua líquida la cosa era molt més improbable.

Mart és el planeta més proper que podem explorar i analitzar. Venus, més a prop, és un infern, i les sondes que entren a la seva densíssima atmosfera queden esclafades per les enormes pressions en qüestió de minuts. Al seu costat, Mart és un oasis.

Les properes missions a Mart ja estan planificades. Ens esperen moltes sorpreses, segur. Ah, i no oblidem que mentre escric això, dos robots segueixen, incansables, la seva exploració. Un d'ells ranquejant, amb una de les rodes immobilitzada i les demés en estat molt precari, però encara actiu, molts anys per sobre de la vida que la NASA li va calcular.

Aquests robots són els que ens envien cada dia fotos inspiradores del món vermell. És fàcil pensar amb ells com si fossin humans, i preguntar-se què estaran veient, què estaran sentint. Imaginant la seva excitació quan, després de dies de dura pujada, arriben al cim i, davant els seus ulls, s'obren paisatges desèrtics, espectaculars, azotats per tempestes de sorra, i que s'estenen fins l'horitzó.

Mentre, allà dalt, al cel marcià, de nit, un punt de llum els recorda casa seva. És el punt de llum en el que la humanitat fa i desfà. El punt de llum on, fa només uns pocs dies, s'acaba d'anunciar que, a Mart, hi ha aigua líquida.

Unes eleccions històriques i un eclipsi total de Lluna

La matinada del dia 28 d'aquest mes de setembre serà molt especial. A Catalunya, tindrem un ull i mig posats al televisor i/o a la ràdio, esperant els resultats d’unes eleccions històriques. Però resulta que la casualitat ha volgut que aquella nit esdevingui, al nostre cel, un dels espectacles més vistosos i, a l’hora, senzills d’observar: un eclipsi total de Lluna. Ni que sigui per relaxar els nervis i celebrar els resultats, un eclipsi de Lluna bé mereix, al menys, que hi dediquem el mig ull que ens queda lliure, oi?

Els eclipsis de Lluna es produeixen quan el nostre satèl·lit natural s'endinsa en el con d'ombra que projecta la Terra. Geomètricament, això implica que Sol, Terra i Lluna s'alineen, en aquest ordre. L'ombra del nostre planeta tapa, així, la Lluna.

És fàcil notar que un eclipsi de Lluna implica obligatòriament una Lluna plena. Com hem vist en el paràgraf anterior, la Lluna se situa en la direcció contrària al Sol, vista des de la Terra, la qual cosa és sinònim de Lluna plena. Malgrat això, no tota Lluna plena coincideix amb un eclipsi de Lluna. Això és degut a la  inclinació que presenta el pla orbital de la Lluna respecte del pla orbital de la Terra al voltant del Sol. En la majoria de Llunes plenes, aquesta passa per sobre o per sota del con d'ombra projectat pel nostre planeta (he intentat representar això gràficament en l’esquema: en les 2 primeres figures, la Lluna plena passa per sobre i per sota del con d’ombra de la Terra, i només en la tercera figura es produeix l’eclipsi).

Què es pot veure en un eclipsi de Lluna?

Tal com la Lluna es va introduint en la part d'ombra, es produeix un efecte que podria recordar a una fase normal de la Lluna: aquesta queda "mossegada" pel costat en el que toca a l'ombra de la Terra. La mossegada avança lentament, fins que tapa completament a la Lluna. Al cap d'una estona, la mossegada va deixant pas, de nou, a una Lluna cada cop més plena. Tot plegat, força similar a la imatge que tenim al cap quan pensem en el germà gran dels eclipsis, el de Sol.

Però aquí acaben les similituds entre els dos tipus d'eclipsis. A diferència dels de Sol, on la fase de totalitat dura escassos minuts i només són visibles al llarg de recorreguts molt concrets i estrets, els eclipsis de Lluna s'allarguen unes hores i són visibles des de tot arreu on sigui de nit.

Per què no desapareix totalment la Lluna?

En un eclipsi de Lluna, l'ombra que projecta la Terra bloqueja el pas dels rajos del Sol cap a la Lluna, i semblaria, doncs, que aquesta hauria de desaparèixer completament de la nostra visió mentre dura l'eclipsi. Però no és així, i la Lluna s'apaga considerablement, però acostuma a quedar dibuixada al cel com un fantasma de color vermellós molt feble. Aquest efecte és degut a la presència d'atmosfera a la Terra. Els rajos del Sol, efectivament, són bloquejats pel nostre planeta, però no totalment. Vist des de la Lluna, pel perfil del nostre planeta s'escapa llum del Sol: són els llocs en els que s'està produint l'alba i l'ocàs, i l’estreta atmosfera difon aquesta llum, que acaba il·luminant a la Lluna, impedint que aquesta desaparegui del tot.

Quines són les efemèrides de l’esdeveniment?

La fase interessant, que és quan la Lluna començarà a tapar-se, s'iniciarà cap a les 3:07 de la matinada del dia 28 (nit del 27 al 28), i es prolongarà fins dos quarts de set del matí, amb el màxim de l’eclipsi cap a les 4:47.

Cóm el podem observar?

A ull nu. No necessitem instruments. Simplement aixecar la vista al cel.

Qui s’atreveixi, pot intentar fotografiar l’esdeveniment. Si no coneixeu la fotografia nocturna del cel, us recomano que ho practiqueu abans, amb la Lluna creixent, ja que és un tipus de fotografia bastant diferent de la que podem fer de dia.

A tall de curiositat, dir que aquest eclipsi de Lluna coincideix amb dos altres fets interessants. Per una banda, es produeix en un moment de “super-Lluna”, és a dir, quan la Lluna es troba en el seu punt més proper al nostre planeta i les seves dimensions, per tant, són un xic més grans que normalment (cura amb les informacions enganyoses: una “super-Lluna” és un xic més gran, imperceptible, en cap cas es tracta d’un efecte espectacular). I per una altra banda, és el darrer eclipsi d’una sèrie de 4 seguits separats per 6 mesos i que van començar al 2014. És cert que d’aquests, només el del proper dia 28 haurà estat ben visible des de casa nostra, ja que els altres 3 es varen produir quan era de dia a Catalunya. La cadena de 4 eclipsis totals de Lluna es coneix com a tètrada, i ha donat lloc a tota mena de prediccions apocalíptiques, anunciant grans canvis i catàstrofes a la Terra. Mai no falten els que aprofiten aquestes coses per a escampar por o buscar titulars sensacionalistes. En realitat, més enllà de la curiositat de ser 4 eclipsis separats per 6 mesos, no hi ha res més, es miri per on es miri.

Però justament de mirar es tracta. Així que anoteu la data a l’agenda i pregueu-li una ullada a la Lluna mentre mireu la tele i païu els resultats del 27S.

No sempre es produeixen coincidències tan espectaculars com unes eleccions històriques i un eclipsi total de Lluna. Perquè... serà una coincidència, oi?

Descuideu, que ja hi haurà qui ho lligui i ens digui que tot estava escrit, i que el darrer eclipsi de la tètrada era un senyal. I aquest cop ho tindrà més fàcil, perquè després del 27S res serà igual que abans.

Les aurores d'Islàndia

Acabem d'arribar d'un espectacular viatge a Islàndia. Un paradís de la natura. Paisatges irrepetibles i sorprenents. Terra de contrastos i d'aventura. I terra, també, d'aurores.

No havíem plantejat el viatge amb l'objectiu principal de veure aurores boreals. De fet, les probabilitats no eren, en principi, favorables. L'espectacle de l'aurora requereix un cel destapat de núvols i hores de foscor, i aquests dos ingredients eren escassos.

Afortunadament, estàvem a finals d'agost i inicis de setembre, moment en el que comença a haver-hi unes poques hores de foscor a la nit, després d'un estiu en el que la llum diürna no abandona el paisatge massa estona. Però l'altra condició, cels destapats, es va demostrar com la més complexa. Tenir un dia o una nit clara a Islàndia és cosa ben difícil.

Al nostre favor jugava el fet que viatjàvem en autocaravana. Això ens permetia passar la nit lluny de tot, en el mig del no-res, cosa que augmentava les possibilitats. Afegirem també el sistema de guàrdies que ens vàrem assignar els membres familiars. En varis moments de la nit i matinada sonava un o altre despertador, i l'encarregat havia de guaitar. Us haig de confessar que s'havia de vèncer la temptació de seguir tapadet i calentó. Un havia d'aixecar-se a tastar l'intens fred de la nit islandesa, un fred inesperadament agut, difícilment suportable sense un bon anorac, guants i gorra de llana.

En vàrem caçar 3, d'aurores. I es van succeir en ordre creixent d'espectacularitat.

Les aurores són fenòmens relacionats amb l'activitat solar i amb l'existència, al nostre planeta, de camp magnètic. El Sol, com a part de la seva activitat, a més de la llum que ens escalfa (bé, és un dir, perquè a  Islàndia no ens va escalfar gaire, la veritat) i que ens dóna vida, produeix altres emissions, com, per exemple, gran quantitat de partícules carregades elèctricament. Protons i electrons es precipiten a l'espai, a grans velocitats, com a projectils. Projectils que arribarien a ser letals si la Terra no disposés d'un eficaç escut protector, creat pel seu camp magnètic.

El nostre planeta, com sabeu, gira sobre seu en aproximadament un dia, i en el seu cor, en el seu interior, s'amaga un nucli de ferro i altres materials conductors de l'electricitat que, degut a les altres pressions i a la calor provinent de la descomposició d'elements radioactius, es troben en estat fluid. Aquests dos, rotació i material conductor fluid, són els ingredients d'un gegantí efecte dinamo. La Terra, com si fos un enorme iman, crea un camp magnètic al seu voltant que atrapa les partícules carregades elèctricament que provenen del Sol i les condueix cap a les zones polars. Això es produeix a gran alçada.

De tant en tant, i normalment coincidint amb moments de major activitat solar, les nits clares de les zones àrtiques i antàrtiques es tenyeixen dels colors del que els humans anomenem aurora (boreal al nord, austral al sud) degut a la interacció de les partícules carregades, atrapades per l'escut magnètic de la Terra, amb els àtoms dels gasos que composen les capes més altes de la nostra atmosfera.

Vols saber alguna altra cosa interessant de les aurores?

Es produeixen de dia i de nit, amb cel tapat o clar, i en qualsevol estació de l'any. A una aurora li és ben bé igual tot això. Una altra cosa és que les puguem veure. Veure-les és el que requereix cels clars i nits fosques. Com deia a l'inici de l'article, a l'estiu boreal abunda la llum i escasseja la foscor, i aquesta és la raó per la qual en aquesta estació és més difícil poder veure-les. Tot i això, no és impossible, com hem demostrat nosaltres.

Algunes llegendes urbanes diuen que, a més, la nit ha de ser sense Lluna, per tal de poder disposar de foscor suficient. Doncs això no és del tot cert. Efectivament, una nit sense Lluna ens pot fer destacar més l'aurora, però per altra part la Lluna ens permet il·luminar paisatge i, fins i tot, veure escenes magnífiques, com ara la llum canviant de l'aurora jugant amb la Lluna (vegeu el vídeo que us penjo).

Una altra llegenda diu que les aurores es produeixen en nits molt fredes. Un cop més, a l'aurora li és igual si fa fred o calor. Una altra cosa és que, habitualment, les nits destapades de núvols acostumen a ser més fredes que les ennuvolades, i aquest en tot cas podria ser el motiu de relacionar la visualització d'aurores amb la fredor de la nit.

Vols saber cóm és la contemplació d'una aurora?

És una experiència magnífica, emotiva, i quasi mística. Allà, mirant un cel  il·luminat per llums que van canviant. És el ball de l'aurora. Llocs del cel que es van encenent, com si algú pugés la intensitat, per minvar després i guanyar força en una ubicació propera. L'aurora no balla precipitadament. Balla a ritme de vals. De vals d'Strauss, majestuós, ni massa ràpid ni massa lent. La variació dóna temps a percebre-la, a dir "oh! mireu allà!", i contemplar. No ho puc descriure millor, disculpeu, però sempre recordaré aquest ritme. Com, d'una forma elegant, una part del cel s'encén i es mou, fent formes sorprenents.

Fotografiar l'aurora no és cosa fàcil, creieu-me. Es necessiten uns quants coneixements i pràctica de fotografia del cel, a més d'una bona càmera i, essencial, d'un trípode robust. Les configuracions automàtiques de les càmeres no serveixen, i un ha de tirar ma dels paràmetres manuals. Coses tan habituals per a tots nosaltres com ara la capacitat de les càmeres per enfocar automàticament no funcionen en aquestes condicions de foscor.

Però aquest és el meu camp, amics. La fotografia del cel nocturn, amb i sense telescopi és, com sabeu, una de les meves aficions. Així que no vaig deixar escapar cap de les 3 nits sense documentar-les, amb més o menys fortuna.

La primera de les nits va ser gèlida, amb glaç a l'exterior de la nostra autocaravana. Érem absolutament sols en una petita carretera per la qual no va passar cap vehicle en tota la nit. La sensació al sortir de la caravana era sobrecollidora. Un paisatge quasi desèrtic que s'estenia fins l'horitzó. I allà, quan es va fer fosc, el cel se'ns va il·luminar per primer cop. Era la primera aurora que veiem mai. I com a primera va ser molt especial. Després de molta estona gaudint-ne, passada la mitja nit l'aurora va desaparèixer del cel. Jo vaig tornar a sortir a la 1 i a les 3  de la matinada, i ni rastre. Només silenci i un cel clar i destapat, il·luminat per una Lluna plena. I moltíssim fred. Moltíssim.

La segona ens va sorprendre en un petit i precari càmping. Els nostres veïns, una parella d'alemanys, s'haurien perdut l'espectacle si no els haguéssim avisat. L'aurora no s'anuncia. És un espectacle que no fa sonar cap timbre ni alarma. Simplement, has d'estar atent i anar guaitant.

Aquesta segona aurora va ser molt més intensa que la primera, a pesar que les prediccions d'intensitat que es trobaven publicades a internet predeien el contrari.

I la tercera ens va visitar de nou quasi al final del viatge, quan érem sols, en una zona de descans, i ens preparàvem per passar allà la nit. El dia havia estat plujós i totalment ennuvolat, i res feia sospitar que l'aurora sortís a passejar. I a passejar va sortir. I quina passejada! El cel il·luminat en un gran arc que anava d'un horitzó a un altre. Es-pec-ta-cu-lar!

Us deixo alguns retrats dels esdeveniments comentats. Em consta, perquè així em va avisar algun amic des de Catalunya, que una de les piulades al twitter que vaig fer amb alguna d'aquestes fotos va ser comentada al programa del Matí de Catalunya Ràdio, tot i que, en el moment d'escriure aquest article, a l'avió de tornada a Barcelona, no ho he pogut escoltar personalment.

Crec que trigaré unes setmanes en poder anar processant tot el  material gràfic que vaig recollir. Espero poder-vos mostrar més coses properament.

Tot i que, com astrònom, en aquest article m'he centrat en l'aurora, no vull acabar sense dir que Islàndia és fascinant. Un entorn natural increïble. Un destí absolutament recomanable pels amants de la natura.

Espero que us agradin les imatges. Per nosaltres sempre seran les imatges que ens evocaran una aventura familiar plena de moments i d'anècdotes.

Astronomia, un Celler, un Castell, ... i l'Ignasi

Tal com estava previst, dissabte dia 8 i dimecres dia 12 vaig fer les activitats de divulgació astronòmica al Celler Torres Priorat i al Castell del Vi de Falset. Malauradament, el mal temps va fer ajornar l'altre esdeveniment, al Celler Jean Leon del Penedès, en un inici d'agost molt atrafegat i meteorològicament complicat.

El dia 8, el Celler Torres Priorat, ubicat en un indret envejable, sota mateix de la muralla del  Montsant, va acollir-nos per a organitzar, per primer cop, un acte en el que sumàvem vi i astronomia. Una visita al Celler, un tast del vi, un aperitiu, i una xerrada d'astronomia. Per la part que em toca, l'astronomia, us haig de dir que els assistents, unes 27 persones, varen fer preguntes molt interessants, i durant l'aperitiu posterior es van acostar per seguir xerrant de les temàtiques discutides. Vaja, el que li encanta a qualsevol divulgador. Per altra banda, no vàrem tenir sort amb el temps. Teníem esperances que la pluja de la tarda escampés i deixés un cel net i fosc, però no va ser així. De forma que no vàrem poder fer la part d'observació del cel.

Vull agrair als assistents el seu interès, i al Celler Torres Priorat l'acolliment i la gènesi d'aquesta idea, tan engrescadora, de vincular vi i estrelles.

I va arribar el dia 12, data prevista per organitzar, en  el magnífic i inspirador escenari del Castell del Vi, una xerrada al vespre i una observació a la nit, dins els actes de la festa major de Falset.

Falset és un  poble  fascinant i entranyable. La simpatia, obertura i senzillesa, en el millor dels significats possibles, de la seva gent el fan únic. És un d'aquells pobles en els que els esdeveniments notables es comuniquen a través del sistema de megafonia instal·lat pels carrers. I així va ser, també, aquest cop. S'anunciava que a les 7 del vespre, i al Castell del Vi, tindria lloc una conferència sobre astronomia. Suposo que aquest anunci sonor, i l'aparició de la xerrada al programa de la festa major varen actuar d'iman.

A l'hora prevista, la gent va anar omplint el castell. L'incògnita de si aquella conferència atrauria assistència va quedar de seguida resolta. Es va fer curt de cadires, i els darrers en arribar se seien a les escales que donaven accés a l'interior del recinte. Castell ple, el somni de qui us escriu.

Sobre el torn de preguntes només puc dir que va ser espectacular, per la gran quantitat d'elles i per les temàtiques. Una hora de conferència i 45 minuts de col·loqui posterior.

L'assistència a la xerrada ja feia sospitar que la gent acudiria en nombre important al castell de nit, per a l'observació del cel. Era la nit de la pluja d'estrelles de Sant Llorenç, i jo portava el telescopi per ensenyar Saturn i els seus anells. Però, honestament, no esperava l'assistència massiva que es va produir. Us asseguro que mai no he intentat fer una observació amb tanta gent. Sort del micrófon i altaveus. No puc precisar el número d'assistents que es congregaven a l'exterior del castell, però devien ser entre dos i tres-centes persones. Malauradament, el temps ens va tornar a fer la guitza i no va acompanyar. Potser la meitat dels assistents varen aconseguir veure Saturn, entre núvol i núvol, abans no haguéssim de donar per acabat l'esdeveniment, quan el cel es va tapar completament. Tot i els núvols, algunes de les fugisseres més brillants es van deixar veure, entre les exclamacions de les persones afortunades que en aquell moment les veien al cel.

Aprofito per agrair l'assistència als dos actes fets al Castell, i l'acolliment tan calorós de la gent de Falset. I als organitzadors, l'Ajuntament de Falset, la comissió de festes i responsables de l'activitat, i a totes les persones que varen fer possible aquest acte.

Acabo aquesta crònica parlant-vos de l'Ignasi. Els que em seguiu ja sabeu cóm m'agrada xerrar amb nens. L'ignasi va assistir, acompanyat dels seus pares, a la xerrada del vespre al Castell, i a l'observació a la nit. Després de la conferència, em va venir a saludar. La seva mare m'explicava la passió del seu fill per la astronomia. Cóm havia corregit als mestres de l'escola quan havien ensenyat una imatge de Júpiter que estava a l'inrevés (ell havia detectat que la gran taca vermella del planeta estava girada a la fotografia). Cóm l'Ignasi es connectava cada dia a internet per veure les darreres fotografies de la NASA. Cóm es referia a Plutó com a planeta nan. Mentre ens ho comentava, el nen ens mostrava un munt de dibuixos que havia anat fent durant la conferència. Eren xulíssims.

Jo li vaig demanar que ens dediqués un dibuix per penjar-lo al blog. I me'l va portar a la nit. En aquest dibuix, apareixen tots els planetes del Sistema Solar, i el mateix Sol. I, atenció, no només porta anells Saturn, sinó també Urà (perfecte!). Mart surt pintat de vermell. Júpiter amb les seves franges i la gran taca vermella situada correctament a l'hemisferi sud.

I per què us explico tot això? Doncs perquè l'Ignasi té 4 anys. Sí, ho heu sentit bé, 4 anyets. Jo no soc pas psicòleg ni pedagog, però crec que no cal ser-ho per reconèixer amb aquests trets a un nen amb un enorme talent.

Moltes gràcies, Ignasi, pel dibuix.

Arriben les Llàgrimes de Sant Llorenç, possiblement les millors dels darrers anys!

Com cada agost, ja tenim aquí la pluja d'estrelles de les Persèides, col·loquialment conegudes com les Llàgrimes de Sant Llorenç.

El seu màxim es preveu per a la nit del 12 al 13 d'agost, tot i que podrem veure força fugisseres des d'uns dies abans a uns dies després.

Sabeu què? Doncs que aquest any prometen. Que sí, ja veureu. Per què?

En primer lloc, perquè coincideix en període de Lluna Nova. És a dir, sense llum de Lluna al cel. La llum, òbviament la humana, però també la selenita, és enemiga de les pluges d'estrelles, ja que ens dificulta apreciar les fugisseres més febles. Aquest any, però, la Lluna s'ha retirat i la cosa pinta molt bé.

En segon, perquè les Persèides no fallen mai. Tenen olor a vacances i sabor a festa major. Aquelles nits d'agost, amb la família o els amics, tornant de les revetlles dels nostres pobles, sense cap gana d'anar a dormir. Què millor que trobar un bon lloc fosc, i estirar-nos sota un cel estrellat, amb la magnifica Via Làctia a dalt. Xerrar. Deixar volar la ment, saltant d'estrella en estrella. I és llavors quan, tot de sobte, ... allà vaaaaaaaaa! L'heu vista? Temps de demanar un desig, i ràpid, que ja ve la següent!

Cóm veure-les? És ben senzill. No es necessita cap instrument, més allà dels nostres ulls. Recordeu triar bé el lloc: fosc, a ser possible per damunt de les llums dels carrers (una terrasseta?). Deixeu que els vostres ulls s'adaptin a la foscor (res de mòbils tancant-vos les pupil·les!). Poseu-vos còmodes. És molt important, per tal d'evitar mal de colls, especialment pels que ja tenim una edat. I mireu a dalt. Ja està. I espereu, que no trigareu en veure'n.

I què són? Les pluges d'estrelles, tan temudes antigament, no són res més que petits fragments que queden orbitant l'antic pas d'un cometa. Quan la Terra, que es desplaça a tota pastilla al voltant del Sol, creua aquest pas, multitud de fragments impacten contra l'atmosfera del planeta, com un eixam d'insectes impactaria contra el parabrises del cotxe circulant a tota velocitat per l'autopista. És per aquesta raó que les pluges d'estrelles es produeixen sempre als voltants dels mateixos dies (els dies en què la Terra creua l'òrbita del cometa). Això també explica que les fugisseres, en una pluja d'estrelles, semblin venir totes d'un punt al cel (el lloc del parabrises contra el que xoquen els insectes).

Quan veieu una fugissera intenteu traçar mentalment l'origen, seguint amb una línia recta la trajectòria deixada. I podreu comprovar el que acabo d'explicar. Totes semblen radiar de'l mateix punt.

En el cas de les Persèides, el cometa responsable és el Swift-Tuttle, un objecte de 130 anys de període, i que podria ser bastant perillós pel nostre planeta en uns quants milers d'anys (poca broma, que té més de 25 Km de grandària). Per a que us inspiri, us adjunto una fotografia meva d'un dels darrers cometes xulos qye va passar fa uns mesos.

I quantes en podrem veure? Ah, amics meus, aquesta és una pregunta sense resposta. Mai se sap, amb les pluges d'estrelles. La qüestió és que s'ha d'estar atent, ja que la llei universal de Murphy diu que l'any que no les miris resultarà el més espectacular del segle. En principi, no és infreqüent veure'n una cada minut i mig o dos minuts. Però hi ha anys que superen fàcilment aquesta xifra. Recordo, fa uns anys, estirats a la nostra terrassa de Falset, amb la meva família i uns amics, que creuaven el cel contínuament i allò era fabulós, i.... (cóm m'enrotllo!)

Per cert, que tot això ho explicaré aquest dissabte al vespre a l'espai de notícies de "8 al dia" de 8tv.

El dia 12 jo seré a Falset precisament. M'han ofert obrir el Castell del Vi, un escenari preciós, per donar una xerrada d'astronomia, oberta a tothom, a les 7 del vespre.  I a les 10, observarem plegats el cel, buscant fugisseres, a l'exterior del castell, mentre amb un punter làser explico el firmament, i fem cua al telescopi per veure algun objecte llunyà. La Cooperativa Agrícola de Falset-Marçà ens oferirà un tast del seu vi, així que la cosa promet de debò. Tot això dins el programa de la Festa Major. Així que si sou per la zona, i voleu compartir emocions, cel i vi, ja ho sabeu, esteu convidats.

Bones Persèides , i molt bon estiu a tothom.