Flautes que desafinen i univers en expansió

Força gent m’ha preguntat de vegades sobre temes de cosmologia. Què és l’univers, per què s’expandeix, cap a on va... Són preguntes profundes, moltes d’elles sense resposta. I les que si tenen resposta ens acaben portant a altres preguntes, encara més transcendentals i profundes.

Tot i això, sempre em volta pel cap intentar explicar coses d’aquestes per a tothom. És a dir, que no es necessitin gaires coneixements científics per a entendre-ho.

Avui faré un nou intent en aquesta línia. Intentaré explicar l’expansió de l’univers.

Ara us demanaré que us imagineu una història que us explicaré. Vull que us poseu en situació, i que visqueu aquesta història. Preparats?

Som en un lloc fosc, drets sobre una superfície. Sabem que el “lloc” és molt gran, però no podem veure res. Amb nosaltres tenim una mena de flauta. Però és una flauta especial: només toca una nota, per exemple el La.

El lloc és, fins a cert punt, acollidor. No veiem res, però escoltem molts sons de flauta. No estem sols. Els sons ens venen de tot arreu, i ens fan sentir acompanyats.

Després de molt escoltar, ens hem adonat que no escoltem Las. Quan comparem els sons que ens arriben amb el so de la nostra flauta, descobrim, amb sorpresa, que les demés flautes desafinen: totes, absolutament totes, estan tocant notes més greus (Sols, Fas, Res, etc.). Com pot ser això? Tenen flautes diferents a la nostra? I per què hauria de ser així? Som diferents?

Com que, abans d’estar en aquest lloc tan peculiar, hem tingut vides normals, sabem d’un efecte que ens pot explicar aquesta observació. Recordem com és el soroll d’un cotxe a tota velocitat: un so agut quan ve cap a nosaltres, i greu quan s’allunya (hey! tots ho hem viscut això, oi? Un cotxe, un tren, .... com canvia el so quan passa per davant nostre i s’allunya).

Perfecte! Amb això podem explicar el per què les flautes toquen més greu: tothom s’està allunyant de nosaltres! Com més velocitat d’allunyament de qui toca la flauta, més greu sona.

A més, observem una altra cosa molt important: hi ha flautes que sonen molt feble, i deduïm que deuen ser molt lluny (hey! espero que ningú faci trampes i bufi més fluix, eh?). I aquestes que estan més lluny són, precisament, les que més greu sonen!!!

Què vol dir? Reflexionem un moment, i de seguida pensem: “som al centre del lloc! Hem de ser al centre, ja que tothom s’allunya. Escolti en la direcció que escolti, tothom toca més greu, i per tant s’allunya de mi. Hi devia haver un moment en el passat que tothom era aquí amb mi!”

Buf! Un instant després ens avergonyim d’aquest pensament. Per què nosaltres hauríem de ser el centre? Per què hauríem d’estar quiets mentre que tothom s’allunya? Un altre cop la mateixa pregunta que ens havíem fet quan parlàvem de les flautes: què tenim d’especial?

Com pot ser? Si tot sembla allunyar-se de nosaltres, i no som al centre de res.... Bé, podríem pensar que nosaltres també ens estem allunyant del centre d’alguna cosa, del punt de sortida. Però si això fos així no tots els punts al voltant nostre serien iguals. És a dir, quan ens giréssim cap al costat en el què, suposadament, hi ha el centre del qual tots ens allunyem les flautes que escoltem sonarien totes més febles que quan estem girats cap a una altra direcció.

Però la realitat és que, ens girem cap a on ens girem, tot sembla homogeni.

Recopilem la informació: tots ens allunyem de tots. I com més lluny està de nosaltres qui toca una flauta (so més feble), més ràpidament s’allunya (so més greu).

Després de pensar molt, arribem a una explicació. Potser la única possible: no són els músics qui es mouen, sinó la superfície sobre la que estem que s’expandeix!!!!

Si, fixem-nos: és com si fóssim sobre una tela elàstica, i algú l’estirés. Tots ens allunyaríem de tots. I si us ho podeu imaginar, veureu que, quan estiro la tela, els objectes que estan més lluny de mi s’allunyen més ràpid que els que estan a prop. Ho visualitzeu? (feu la prova). I no hi ha centre de res!

Ja hem arribat on volíem. Ara ja podem tornar de la nostra història. Ara ja podem tornar a l’univers.

Les flautes i els sons corresponen a les estrelles i la llum que emeten.

La llum de les estrelles conté marques (zones fosques en l’espectre quan es descomposa la llum a través d’un prisma), i així com el so es desplaça a zones més greus quan s’allunya, la llum desplaça aquestes marques cap a zones de l’espectre més “baixes”. Si mesurem aquest desplaçament sabem la velocitat a la què ens allunyem de l’estrella (o galàxia).

Observem en la direcció que observem, l’univers ens apareix igual: totes les galàxies s’allunyen, i les més distants s’allunyen a més velocitat.

Som damunt una enorme tela que s’expandeix. Aquesta tela és l’espai.

Flautes que sonen. Teles que s’estiren. Quin univers tan divertit, oi?