L'exploració de Mart. Algú en dóna més?

Que l’exploració del planeta Mart és un tema que em fascina crec que deu estar ja clar per al lector assidu d’aquest blog.

Pensar en els enginys que hi tenim allà, funcionant i explorant. Veure les fotografies que envien. Adonar-se’n dels misteris que aquest planeta ens amaga, i les sorpreses que encara són per arribar.

Des de fa uns mesos, una nova sonda, la Curiosity, està de viatge cap al planeta roig. Són excel•lents notícies. Aquesta nova sonda, dissenyada per aterrar i moure’s per la superfície, porta un seguit d’equipament novedós i molt complert. La seva dimensió ve a ser com la d’un cotxe, i representa ja un repte diferencial respecte a les anteriors sondes, més petites (alguna de les quals segueix viva, movent-se i enviant dades!).

A diferència de les seves cosines menors, Curiosity pesa massa com per a aterrar deixant-se caure els darrers metres, després d’una fase de frenada, amb coixins sota que absorbeixin el cop. Aquesta vegada, un aparell, anomenat grua, dipositarà delicadament la sonda sobre el terreny.

Cada descobriment que s’ha anat fent sobre Mart ens ha dut a nous misteris que encara són per descobrir. I cada cop més espectaculars.

Com ara el descobriment de les restes claríssimes d’erosió provocades per aigua en el paisatge marcià. Canons i valls provinents de l’erosió. Restes de torrents, de rieres, de rius. On és, ara, tot aquest aigua que, fa milions d’anys, Mart tenia?

O com ara la confirmació de l’existència d’una capa d’aigua gelada sota parts de la superfície del planeta. Descobriment, aquest, que fa posar la pell de gallina per la forma com es va produir, quan una de les sondes anteriors, la Phoenix, només arribar a Mart, va treure la primera fotografia del terreny sobre el què havia aterrat, i allà apareixia una capa de gel, que havia quedat al descobert quan la pols que la cobria havia estat remoguda per l’operació d’aterratge (vegeu foto). Haurem descobert el destí de l’aigua marciana? Serà que, ara, tota aquella aigua està “dormint” en forma de gel sota la superfície?

O també quan una altra de les sondes, que recorria el planeta, va topar amb una roca que va revolucionar a la ciència. Les fotografies d’aquesta roca són ja història. Aquesta roca va resultar ser un meteorit, que, ni més ni menys, demostrava, per la seva dimensió, que quan va caure Mart havia de tenir atmosfera! Suficientment densa com per a que pogués amortir la caiguda del meteorit i evitar que, simplement com li passaria a qualsevol altre meteorit que caigués sobre un planeta sense atmosfera, es desintegrés per l’impacte deixant com a rastre un cràter. On és, ara, aquella atmosfera? I de què estava composada?

Tenim, doncs, un planeta que tenia aigua abundant en superfície. I que tenia una atmosfera. Què li ha passat a Mart?

Moltes són les teories formulades, i potser Curiosity ens ajudarà a confirmar-les o desmentir-les.

Però el que tots tenim sempre al cap és el gran descobriment que l’humanitat espera. Aquell que ens ha d’acabar demostrant una cosa que el sentit comú ja ens diu. Que no estem sols, que la vida no és propietat exclusiva d’aquest planeta nostre.

En principi, cap dels enginys que hem enviat a Mart ha donat llum sobre això. Tampoc han descartat, per tant, la possibilitat.

Pensem-hi. Ens pot semblar senzill confirmar aquest fet, oi? Simplement amb les anàlisi que les sondes estan fent del terra marcià podríem descobrir si hi hagués algun tipus de forma de vida microscòpica. Però, amb una reflexió més profunda, veiem que això és complicadíssim.

Qualsevol manipulació del material del sòl pot destruir les proves (per exemple, una de les formes típiques que les sondes anteriors han emprat per analitzar la composició dels materials ha estat escalfant-los dins un petit forn i analitzant els vapors. A més, ara sabem que el pols marcià conté quantitats de perclorat, un compost especialment oxidant que, escalfat, destrueix als demés components de la mescla).

O també existeix la possibilitat que s’hagi estat explorant en llocs no oportuns. Pensem en Mart com un planeta. És immens comparat amb la dimensió d’una sonda i del recorregut de pocs quilòmetres que pot fer. Què passaria si una sonda similar aterrés al mig d’un desert de la Terra? Potser la vida a Mart s’està refugiant en determinades zones. O sota terra. Per què no?

I anem així arribant a la part que més em fascina.

Resulta que, cada any, es calcula que aproximadament una tona de meteorits provinents de Mart cauen a la Terra! És material del planeta roig, expulsat fa milions d’anys per causa de l’impacte d’altres cossos, que ens va caient com una pluja. Què passa si relacionem aquest fet amb la possibilitat que la vida a la Terra vingués de l’espai?

Aquesta teoria fa temps que s’ha postulat. Encara som incapaços d’explicar com exactament va aparèixer la primera vida al nostre planeta, i alguns científics especulen amb la possibilitat que aquesta arribés de fora.

Podria haver estat així? I, en cas afirmatiu, podria haver estat Mart la font de la vida a la Terra? Grans preguntes, que necessitaran grans respostes.

De moment, els científics ja estant seleccionant microorganismes que carregaran en properes missions a Mart simplement per comprovar la capacitat que la vida pot tenir de suportar un viatge còsmic, sotmès a les condicions de l’espai obert.

Només espero que vigilin bé quan ho facin, no sigui que, per error, acabem contaminant el planeta roig, o altres móns, amb vida provinent del nostre planeta.

I que, d’aquí a uns quants milers de milions d’anys, uns viatgers espacials acabin descobrint el bressol de la seva vida en algun racó d’un planeta, ara estèril, que els seus habitants havien anomenat Terra.