Per què es veu tan gran la Lluna sobre l'horitzó?

El tema que ens ocupa avui ha estat, durant mil•lennis, molt controvertit. I, encara avui, desperta més d’un “ah si?” d’exclamació i de sorpresa.

De tots és ben conegut que el Sol i la Lluna, quan estan baixos en l’horitzó, per exemple quan surten o es ponen, es "veuen" més grans que quan estan ben alts al cel. Aquelles Llunes plenes enormes, que "veiem" sortir per damunt de les muntanyes, i que tant ens fascinen.

Tenint clar que, lògicament, la dimensió real de la Lluna no canvia, ... a què es deu aquest efecte?
Doncs bé, l’explicació científica és que és només una il•lusió òptica formada dins el nostre cap.

Molta gent creu, i això ha estat el centre de la discussió ja des de temps immemorials, que aquest efecte augmentador existeix de debò, i que és degut a que l’atmosfera actua com una lent, modificant la mida de l’objecte. La lògica d’aquest raonament es basaria en el fet que la imatge de la Lluna (i el Sol), quan aquests astres van baixos, ha de travessar una capa molt més gruixuda d’atmosfera per arribar als nostres ulls que quan són ben a munt sobre nostre.

La realitat és que, tot i que l’argument anterior, relatiu a la major capa d’atmosfera que la llum ha de traspassar, és totalment correcte, aquest fet no és el responsable de la il•lusió òptica que comentem. La veritat és que el nostre cervell ens enganya!

L’engany en si és conegut com l’efecte Ponzo, psicòleg italià que el va postular l’any 1913, i que reconeixereu per algun dels típics dibuixos que s’empren per a demostrar aquesta il•lusió òptica.

Quina de les dues línies grogues és més llarga? Són totes dues iguals, tot i que el nostre cervell s’esforça en demostrar-nos que no.

En la figura que acabem de veure, el cervell aplica una visió de perspectiva al dibuix. En efecte, les vies del tren allunyant-se ens preparen per a “pensar” que qualsevol objecte que se situï en el dibuix més cap a la part superior del mateix serà, per força, més gran... perquè intuïtivament l’estarem situant, en el nostre cervell, més lluny.

Un exemple magnífic que corre per internet d’aquest efecte es pot veure en la fotografia següent.

Un altre cop, l’efecte perspectiva, augmentat per les línies horitzontals de la paret del metro, ens situen mentalment la segona ratlla vermella vertical més lluny de nosaltres, i per tant “deduïm” que és més gran que la ratlla vermella de l’esquerra. Quan en realitat són idèntiques (mediu-les! jo ho vaig haver de fer per a convèncer-me!)

Aquest efecte, aplicat a la Lluna i al Sol sobre l’horitzó, funciona de la forma següent.

Veiem la Lluna, mentre surt, al costat de les muntanyes, dels núvols, o d’aquells arbres tan llunyans. L’efecte perspectiva fa que el cervell compensi la mida de les muntanyes, dels núvols, o dels arbres, que, tot i veure’s tant petits a aquesta distància, sabem que en la realitat són molt més grans. Doncs bé, aquest mateix efecte compensatori el fem amb la Lluna, com si aquest objecte es trobés situat al mateix pla que les coses que veiem a l’horitzó.

“Quina Lluna tan enorme! Mira lo gran que es veu, tot i que està tan lluny allà a l’horitzó!” ens crida el cervell.

En realitat, la Lluna no forma part del pla on se situen els objectes, muntanyes, cases, i arbres, de l’horitzó. Es troba en una esfera, que els nostres ulls no veuen, i sempre a la mateixa distància de nosaltres, estigui sobre de l’horitzó o sobre dels nostres caps.

Una forma molt senzilla de comprovar tot això és comparar la mida de la Lluna, tapant-la amb el nostre dit gros, estenent el braç. Un cop agafada aquesta referència, tornarem a fer el mateix quan la Lluna sigui més a munt. I descobrirem que la dimensió és la mateixa. Descobrirem que al nostre cervell li agrada jugar amb nosaltres.

Acabaré l’article dient-vos que l’atmosfera si que genera efectes sobre les imatges que veiem al cel. Ens fa veure els objectes lleugerament desplaçats de on són en realitat. I la major capa d’aire que els rajos de llum han de traspassar quan venen d’un objecte sobre l’horitzó fa que la imatge sembli moure’s amb vida pròpia o, fins i tot, quedi un xic aplanada. Però res a veure amb l’efecte teatral que acabem de revisar.

No deixeu, però, que les explicacions científiques us treguin el romanticisme i la fascinació. En el meu cas, em reconforta conèixer el raonament tècnic, però permetré que el meu cervell em segueixi enganyant, per gaudir de les fascinants imatges dels astres, enormes, sobre l’horitzó.