Com ja vàrem comentar en el seu moment, la Curiosity és l’enginy més sofisticat que s’ha enviat fora de la Terra. Amb la dimensió d’un cotxe, ple d’instruments d’anàlisi i càmeres, i amb una petita pila d’energia nuclear, aquest laboratori amb rodes ens canviarà els propers anys, segur, la visió que tenim de Mart.
En concret, la fotografia mostra el primer gran descobriment de la Curiosity, quan no fa ni 3 mesos encara que va arribar al planeta roig. Les pedretes que hi veieu, i especialment les que estan integrades en les roques més grans de la fotografia, conglomerats, demostren sens dubte que aquell lloc és un antic llit de riu. De fet, els científics han pogut, fins i tot, calcular coses com ara la profunditat del corrent i la seva velocitat.
Que hi havia hagut aigua a Mart era una cosa que ja sabíem, especialment gràcies a les fotografies d’alta definició que els satèl•lits que hi tenim voltant aquest planeta ens havien mostrat. Aquestes fotografies mostraven formes orogràfiques, com ara canons, que ens portaven a deduir la presència d’antigues corrents d’aigua. Però ara, per primera vegada, l’evidència és a tocar: no es tracten de fotografies fetes a gran alçada; es tracta que tenim material analitzable i “tocable” (pel llarg braç de la Curiosity!).
Si. Sembla que Mart tenia molta aigua fa milions d’anys.
Aquesta qüestió de l’aigua és, realment, excitant. Per una banda, ens condueix a les misterioses preguntes: “I on és ara tot aquella aigua? Què li va passar al planeta i per què?”.
Però, a més, fa sorgir, inevitablement, la pregunta per excel•lència. Aquella que, segons alguna entrevista que he pogut llegir recentment, els científics de la NASA han declarat quasi com a prohibida.
La NASA s’esforça per explicar que la missió de la Curiosity no és la recerca de vida, actual o passada (és l’assumpte “prohibit”). La seva missió, diuen, és la d’esbrinar si hi havia condicions propícies per al desenvolupament de vida.
Sembla un petit matís, ... però és molt més que això.
Una primera reflexió ens pot portar a deduir que el que està fent aquesta gent és baixar el llistó de la dificultat del descobriment. Efectivament, posar-se com objectiu descobrir proves de vida passada sembla una fita massa ambiciosa, que, en cas de no assolir-se, deixaria una cicatriu de frustració que podria posar en perill futures missions.
Però personalment penso que el motiu és un altre.
Fixar-se l’objectiu de la vida és tancar-se les perspectives. Si dissenyem un enginy especialitzat per a descobrir proves de vida extinta, per exemple, haurem partit, en fer-ho, del nostre concepte de vida. Un concepte segurament massa estret, massa emmirallat en el tipus de vida que habita a la Terra. La vida que necessita aigua, i coses que van des del carboni, oxigen i nitrogen per a formar aminoàcids. Aquests serien els elements, doncs, que la nostra sonda hipotètica buscaria.
En canvi, l’objectiu de buscar condicions favorables per a la vida obre molt més la ment i les possibilitats, simplement perquè no estem condicionant la forma de vida que hi podria haver existit, ni, per tant, els instruments i experiments que la nostra sonda realitzarà.
Buscar “condicions favorables” pot voler dir analitzar cada un dels descobriments que “cridin l’atenció”, siguin roques amb composicions estranyes, o la presència de determinats compostos químics en les roques antigues. L’associació dels descobriments amb “vida” vindrà, en tot cas, després, i podria portar-nos a postular formes de vida completament diferents als nostres estàndards terrícoles.
El destí de la Curiosity és una muntanya de 5,5 quilòmetres d’alçada, que es va formar com a conseqüència de l’impacte d’un gran meteorit, fa milers de milions d’anys. En aquest procés, la gran quantitat de material excavat per l’impacte es va acumular formant la muntanya. Pujar-la és com viatjar pel passat del planeta, tot seguint els diferents estrats de roques antiquíssimes que estan exposats i que formen la muntanya.
Els grans descobriments, estan, per tant, encara per venir.
He compartit amb vosaltres, vàries vegades en aquest blog, la fascinació que em genera l’exploració de Mart. Quan veig fotografies com l’anterior, no puc evitar identificar-me amb els vehicles, com si de persones es tractés. Veure el que veuen. Pensar el que pensen.
Hipnotitzat per la similitud que els paisatges que tinc al davant tenen amb alguns indrets de la Terra, alço la vista, buscant en aquest cel rogenc un puntet lluminós. El puntet d’un món blau i ple de vida al què no tornaré mai més.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada