El cel a través d'un telescopi de metre i mig

Com ja vaig publicar en el blog, fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de manegar, durant 3 nits seguides, i conjuntament amb els meus 4 companys de grup del màster d’astrofísica, els dos telescopis de l’Observatori de Sierra Nevada (OSN).

L’OSN forma part de la xarxa d’observatoris professionals que presta els seus serveis a centres d’investigació i científics d’arreu del món. Considero una enorme fortuna haver pogut utilitzar els seus instruments en exclusivitat durant tres nits, una experiència que va resultar excitant.

La qüestió és que en el marc del màster havíem de decidir un programa científic que pogués ser dut a terme en tres nits, i que representés una certa contribució a alguna línia d’investigació candent. Com que no teníem experiència en aquests instruments professionals, vàrem decidir 3 projectes en paral·lel, per si un d’ells fallava. I la veritat és que ens va acompanyar la meteorologia i vàrem recollir un munt de dades de tots tres projectes... que ja us explicaré.

En vetlla durant tres nits, connectats en remot des de casa, i armats amb auriculars i micròfon, vàrem anar controlant els instruments de l'observatori a mesura que l’operador de torn ens ho anava permetent. Entre ells, un gran telescopi de metre i mig de diàmetre. Recordaré durant molt temps el soroll de la cúpula de l’observatori cada cop que des de l’ordinador de casa apuntàvem el telescopi cap a un nou objecte.

Aquesta és una imatge de l'Observatori captada "en directe" al capvespre del primer dia. Situat a quasi 3.000 metres d'alçada, a l'hivern només és accessible amb moto de neu, i els tècnics que hi treballen han de conviure aïllats, abans no són rellevats cada 3 setmanes.

L’operador del OSN, l’Alfredo, va ser extraordinàriament instructiu i pacient amb nosaltres. La tercera nit, fins i tot es va atrevir a cedir-me el control total per a que jo actués com a coordinador de la resta de companys, dirigint les observacions. Això va ser així perquè va resultar que, del nostre grup, jo era la persona amb més experiència en observació. Passats els primers minuts de certs nervis, provocats per la pressió d’haver de ser jo el que anés decidint què havíem de fer i qui ho havia de fer, la cosa va funcionar de forma suau. Sempre vigilats atentament per l’Alfredo, és clar, qui de tant en quant intervenia per a evitar errors gruixuts.

Ara ens queda la part més dura: processar, interpretar i treballar amb les dades recollides per als nostres projectes. El resultat haurà de ser una memòria d’un dels tres projectes.

Com astrofotògraf apassionat que soc, no vaig poder evitar processar algunes de les imatges que vàrem obtenir amb el telescopi de metre i mig. La qualitat de les imatges recollides és espectacular, i processar-ne algunes ha estat una autèntica delícia.

Aquí us en deixo, amb permís dels meus companys la Sara, en Gunther, l'Erik i en Javi, una de les que m’ha impressionat més.

Es tracta de la nebulosa M97, anomenada també nebulosa del mussol. Sembla ben bé la cara d’una òliba, oi? En realitat, és la resta de la mort d’una estrella similar al nostre Sol. El que veiem són les capes externes de l’estrella, expulsades al final de la seva vida.

El cel, vist a través d'un telescopi de metre i mig, és ple de detalls, molts més que els captats pel meu modest telescopi de 20 centímetres. M'imagino el detall que pot desvetllar l'ull més gran del món actualment. L'ull de més de 10 metres del Gran Telescopi de Canàries.

Umm... potser algun dia hi podré accedir? Qui sap!