diumenge, de març 01, 2015

L'estrella de l'alba? O l'estrella vespertina?

En més d’una ocasió haureu sentit l’expressió “l’estrella de l’alba”, o “l’estrella del vespre”, referint-se a Venus. Un punt extraordinàriament brillant en el cel, el far més potent del firmament, només superat per la lluentor de la Lluna i, naturalment, del Sol.

Us heu preguntat el per què d’aquest nom?

Si volem observar Venus l’haurem de buscar sempre al vespre o a l’alba. Mai no el podrem veure a mitja nit. I hem de trobar el motiu en la perspectiva de visió que tenim des de la Terra quan mirem un planeta interior, és a dir, Venus o Mercuri.

A la figura que he preparat ho podem veure. Al ser interiors, que vol dir que la seva òrbita queda per dins de la nostra, mai no els podrem veure gaire separats del Sol. De fet, en el dibuix he representat un moment especialment favorable per veure Mercuri i Venus. Un moment en el que aquests planetes es troben en la seva màxima separació angular del Sol vistos des de la Terra.

Ara feu girar Mercuri o Venus, imaginàriament, al llarg de la seva òrbita. I fixeu-vos què passa. En el seu gir, el planeta passarà a situar-se entre nosaltres i el Sol. Llavors serà completament invisible, ja que l’encegadora llum de l’astre rei ens l’amagarà de dia. 

Si el seguim movent, començarà a separar-se del Sol, vist des del nostre planeta. Se situarà a l’oest del Sol, al que, per tant, precedirà en la seva sortida a l’alba, quan encara hi hagi suficient foscor com per a que el puguem veure.

En el moment de màxima separació, com el que apareix a la figura, podrem veure Venus des d'unes hores abans de la sortida de Sol. Però, com veieu en el dibuix, Venus mai podrà presentar un angle de visió massa separat del Sol, la qual cosa impedirà veure’l a plena nit. El cas de Mercuri és, encara, més extrem, a l’estar situat molt més a prop del Sol. La seva màxima separació serà precària, i si no tenim horitzons ben plans serà difícil que el puguem observar.

La màxima separació durarà poc, i el planeta tornarà a apropar-se al Sol (sempre estem parlant d’un efecte òptic, de perspectiva, ja que en realitat això no té res a veure amb la distància real a la que el planeta es troba de la nostra estrella). Cada dia costarà més veure’l, ja que precedirà al Sol cada cop més a prop. La llum del dia farà impossible observar-lo, i la seva proximitat al Sol farà que surti per l’est amb molt poca diferència de temps respecte aquest. Finalment, el planeta se situarà al darrera del Sol segons la nostra perspectiva. Haurà desaparegut del firmament matutí. Fins que tornarà a sortir “per l’altra banda”, convertit en estrella vespertina. I el joc tornarà a començar, guanyant separació respecte del Sol fins a ser visible durant poques hores després de l'ocàs.

En la fotografia que adjunto, feta fa poques setmanes, vaig aprofitar les condicions favorables que varen fer coincidir els dos planetes en el cel del vespre.


Aquest és, doncs, el joc de fet i amagar dels planetes interiors. Mercuri i Venus, les fulgurants “estrelles” que acompanyen el Sol en el firmament.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Estels i Planetes

TOP