Saturn sota la llum d'una Lluna immensa

Fa uns dies jo era a la terrassa de Falset, treballant amb el meu telescopi. La nit era molt neta, tot i que una enorme Lluna plena feia que poca cosa podria fotografiar aquell dia. Tot i això, tenia una llista de tasques interminable, per tal d’anar afinant la capacitat de seguiment del telescopi, la resolució de la nova càmera CCD, etc.

Ocupat estava jo en aquestes coses quan es va obrir la porta de la terrassa i van aparèixer dos veïns, bons amics, coneixedors de la meva afició i amb ganes de xerrar del tema i d’observar. Els atreia, sobre tot, la Lluna, i la possibilitat, amb aquella Lluna tan grossa i el meu equipament, de poder tenir visions magnífiques del nostre satèl•lit.

Jo els vaig explicar que la Lluna plena és la pitjor per a ser observada (bé, quasi la pitjor... després de la Lluna nova és clar!): els rajos del Sol hi cauen perpendiculars, i no produeixen ombres. Això fa que no es pugui veure relleu. La imatge és “plana” totalment, sense gaire interès.

En la seva cara es va dibuixar la decepció. I en la meva l’enfado amb mi mateix, per ser tan animal.

De seguida, vaig desmuntar tota la parafernàlia d’instruments que tenia muntats en el telescopi (cables a dojo, dues càmeres CCD, un ordinador, el seguiment, ....) i vaig col•locar els oculars per poder fer observació visual. (observació visual!!! Feia temps! Amb tanta càmera i ordinador, vaig perdent el costum de, simplement, observar!).

Havien vingut a veure la Lluna. Doncs és clar que veurien la Lluna! Per què no?

Amb l’ocular de 250 augments, la Lluna apareixia immensa. Bé, de fet només es veia un petit boci, ja que tota no hi cabia.

Per mi, la imatge era plana i avorridota. Però ells van llençar una exclamació de satisfacció quan la varen observar. Jo anava explicat que allò no era res, que tornessin un dia amb Lluna creixent o decreixent i que podrien veure les muntanyes i els cràters com si els miressin des d’un avió, etc. Però crec que ells no m’escoltaven, i seguien mirant per l’ocular.

Jo em vaig engrescar. A veure... què els podia ensenyar ara?

Vaig de seguida descartar objectes de “cel profund”, és a dir, nebuloses o galàxies, perquè amb la llum de la Lluna plena no els veuríem. També això els vaig explicar... “no, amb aquesta llum no hi ha res a fer,.... no, no, és que el que veieu a les meves fotografies és el resultat de molts minuts, de vegades hores, d’exposició, aquests objectes no es veuen així de macos quan els observes....”.

Tampoc no m’escoltaven.

El meu perfeccionisme era irritant, fins i tot per mi!

Vinga! Us vaig a ensenyar una sorpresa!

Amb unes senzilles instruccions als comandaments del telescopi, aquest va començar a girar, cosa que sempre és espectacular per a qui no ho ha vist mai. Es va anar aturant, fins que un “beep” em va indicar que ja havia arribat al seu objectiu.

Vaig posar-hi l’ull, i... allí estava! Magnífic com sempre, Saturn. És increïble, però per més vegades que el miri, mai no me’n cansaria. Per mi, és l’objecte més espectacular que es pot veure de forma fàcil. La primera vegada que el veus no l’oblides mai. I això és el que passaria amb els meus convidats.

Amb pocs augments (75) la visió era impressionant. El planeta, amb el conjunt d’anells al voltant, com una figureta delicada a punt de trencar-se.

Qui és el primer? Un d’ells es va apropar i hi va posar l’ull. Una exclamació de fascinació va captar immediatament l’atenció del seu company (el seu pare). “No li diguis què és, espera't a que ho miri”, li vaig cridar jo.

Pare i fill varen estar intercanviant-se i mirant-lo amb sorpresa. Les preguntes les anaven formulant seguides, quasi sense pausa. Jo encara no acabava de respondre’n una i ja tenia la següent entrant per les meves orelles. No preguntaven, disparaven!

A 250 augments, el planeta mostrava les seves bandes equatorials de color. Un cop més, exclamacions i preguntes.

Ells acabaven de veure per primera vegada Saturn, i em varen donar les gràcies un munt de cops. En la seva cara s’hi veia l’expressió de satisfacció d’aquell que ha aconseguit quelcom important.

Els vaig convidar a una copeta de vermut de Falset, boníssim, que de seguida va fer els seus efectes, i la conversa va ràpidament derivar a temes trascendentals, sense possible resposta, amb teories de l’univers, el nostre origen, del nombre de dimensions que hi ha a l’univers, ...

Quan van marxar, més gràcies. Jo em sentia content, perquè ells s’emportaven una experiència magnífica.

Assegut al menjador, jo pensava, ... o ho intentava, a pesar dels efectes de la segona copeta de vermut que havíem pres. Jo no hagués donat un duro per observar visualment aquella nit, i pels meus amics allò va ser excepcional.

Però, sabeu què? Per mi també. També perquè vaig fer el que més m’agrada: divulgar, parlar del meu tema preferit, compartir. I perquè ells van sortir contents (i no només per efecte del vermut!).

Amb tanta tecnologia, tanta càmera CCD refrigerada, tanta precisió per a fer fotografies cada cop més difícils, perdo de vegades la perspectiva del què significa compartir una observació amb companys amb ganes de veure.

Amics, veïns, companys. Seguiu demanant-me observacions si us plau! No feu gaire cas del meu perfeccionisme, insistiu-me!

Ah! I acabarem amb una copeta de vermut, val?

Nosaltres i l'univers

En aquest article no pretenc divulgar cap notícia, ni explicar cap fenomen. Vull simplement compartir amb vosaltres una visió molt personal del lloc que penso ocupem dins la natura.

En un univers immens, més gran que el que mai ningú de nosaltres es pugui imaginar, poblat per més d’un quadrilió d’estrelles (un 1 seguit per 24 zeros) pel cap baix, hi ha una galàxia espiral, com n’hi ha milers de milions més, que aparentment no té res d’especial. O si?

A una de els estrelles que conté aquesta curiosa galàxia, una estrella per cert del més vulgar quan a dimensió i que, a més, habita en un barri quasi perifèric de la gran galàxia, li ha donat per tenir planetes orbitant-la. Però planetes en tenen moltes estrelles, com estem certificant cada cop més, de forma que, en al menys aquest aspecte, segueix sent una estrella vulgar.

Entre els seus planetes n’hi ha un que crida l’atenció. Aquesta bola de roca gira al voltant de la seva estrella a una distància tal que l’aigua existeix en estat líquid. La gravetat del planeta és perfecte, per evitar que l’aigua es perdi a l’espai. A més, ha anat creant una atmosfera al llarg de milions d’anys, atmosfera que ha permès l’existència de temperatures més o menys constants.

Aquest planeta és preciós vist des de fora. El seu color blau intens, tacat de cotó blanc, el fa diferent a la resta.

Però, el més sorprenent, és que, en algun moment de la seva història alguna cosa inexplicable va passar. Quelcom va encendre l’espurna de la vida, cadenes d’ADN primitives i reaccions de química orgànica que van formar els blocs del que vindria després.

Vàries van ser les catàstrofes que va patir aquest planeta, algunes de les quals van provocar el “esborrar i tornar a començar”, com en un castell de cartes que cau. Però res ja seria el mateix, l’espurna que ho havia encès tot havia realment canviat la història d’aquest petit món.

Formes de vida, cada cop més complexes, apareixien, es multiplicaven, i s’extingien. Vida diversa, tan diversa que costava creure en un origen comú. Un laboratori magnífic, lloc d’experimentació de la natura.

Aquest planeta entre molts, que orbita una estrella entre moltes, que habita en un racó d’una galàxia com n’hi ha milions sembla, doncs, tenir alguna cosa especial. La té?

Si, jo penso que si que la té. És el nostre món, és casa nostra, és el lloc més important per nosaltres en tot l’univers. És el lloc on jo sóc, pensant, i escrivint aquest article, i on tu ets, pensant, i llegint-lo. Això sol ja és magnífic, increïble, oi?

La vida que tenim és tan extraordinària perquè es deu a un cúmul interminable de circumstàncies, de casualitats. Som una probabilitat entre un milió.

Potser, segur, n’hi ha d’altres en aquest univers gegant. Però això no és tan rellevant com el fet que nosaltres “som”.

Un conjunt complexíssim de reaccions químiques ens fan moure, parlar, pensar i estimar. La natura ha estat genial en el seu experiment a la Terra! Si, mirem-ho com ho mirem, la paraula és genial.

Una obra mestre d’enginyeria, única en la seva varietat.

La matèria que forma els cossos de totes les formes de vida que poblem el planeta ha estat muntada a partir de peces fabricades en l’interior d’estrelles, que han mort per donar-nos la vida. És matèria que retornarem a l’univers, és un préstec de la natura.

El què anomenem els humans “vida” és, per tant, un regal. És obligatòriament irrepetible.

En la roda de l’univers, nosaltres girem com un petit cargol del complex engranatge. Devem la nostra existència a les lleis de la natura, algunes de les quals encara no entenem ni entendrem mai.

Semblaria doncs que en aquest immens engranatge som irrellevants. Semblaria que res del que fem o deixem de fer té la menor importància, que no tenim ni veu ni vot en aquest experiment.

I tot i que part d’això és cert (jo al menys no sé on trucar per a demanar que es canviïn algunes de les condicions de l’experiment que, de vegades segons el dia, voldria eliminar!), la qüestió és que, com tot en la natura, hem de tenir un paper.

Químicament parlant, tornarem a l’univers el material que ens ha prestat. Els àtoms que formen el nostre cos es reciclaran. Primer ho faran en el nostre planeta, en el què passaran a constituir una pedra, l’aire del vent, i potser també un fragment d’un altre ser viu. Milions d’anys més tard, estaran dins una estrella, o formant part d’un cometa, qui sap.

Però crec que tenim un altre paper reservat per la natura, més important que reciclar el material que ens forma.

Podem, amb les nostres accions, fer més agradable i interessant, pels demés, aquest experiment que anomenem vida. A més dels àtoms, nosaltres també reciclem idees, emocions, i accions. Idees, emocions i accions que ens han de sobreviure, i amb les que hem de pagar el regal de l’univers. Aquesta és la nostra responsabilitat.

Això, amics meus, és el que ens fa imprescindibles. Això és el que fa que aquest petit planeta, un més entre infinitat d’altres, sigui tan especial.

És, ni més ni menys, el món que habitem les persones.

El cel aquest mes de ... març

Aquest mes de març tenim l’oportunitat, no gens freqüent, d’intentar veure Mercuri a simple vista (o amb l’ajut d’uns prismàtics).

Aquest planeta és molt difícil de veure habitualment, ja que no se separa gaire del Sol. En aquest cas, però, el tindrem en una separació favorable.

Per a fer-ho encara més interessant, a meitats de mes Mercuri jugarà amb Júpiter, en guanyar alçada cada dia que passi i arribant a superar al gegant el dia 16 de març. El petit planeta seguirà guanyant alçada, fins al dia 22.

Val la pena intentar-ho: mireu cap a l’oest una hora després de la posta de Sol. Localitzeu Júpiter, que probablement serà l’únic “estel” visible a aquella hora i en aquella zona, i després intenteu descobrir Mercuri, a la seva dreta (mireu l’esquema) i menys brillant que Júpiter. Necessitareu un horitzó oest pla (res de muntanyes o edificis), i paciència.

La tempesta solar que ens deixarà a les fosques

El Sol. La nostra estrella, la que ens dóna vida, la que manté l’ordre en el sistema solar. És el veritable astre rei de la nostra vida. Però aquest mateix Sol ens depara alguna sorpresa desagradable en els propers anys. I, a diferència d’altres fenòmens catastròfics provinents de l’univers, ara no estem parlant de milers o milions d’anys, sinó potser de desenes.

A l’estiu i tardor de l’any 1859, una tempesta solar va provocar situacions excepcionals.

Durant setmanes, el món civilitzat es va quedar sense telègraf, que llavors era la màxima tecnologia quant a comunicacions. A més, aurores, com les boreals, varen poder ser observades a tot el món, fins i tot en països propers a l’equador. Algunes d’aquestes aurores varen ser tan espectaculars que es podien veure amb llum de dia.

Aquell món del 1859 no depenia de la tecnologia. A part de l’impacte del telègraf, i de l’espectacularitat de les llums boreals, la vida quotidiana va seguir, immutable.

Què passaria, però, si una tempesta solar similar a aquella ens arribés avui, en un món absolutament tecnificat, en el què depenem totalment de les comunicacions i de l’electricitat?

El Sol, com ja sabem, és un enorme forn nuclear. En el seu interior tenen lloc reaccions de fusió nuclear que, entre altres coses, ens donen la llum... i la vida. Però aquesta immensa bola d’hidrogen té una existència marcada pels seus bioritmes, amb canvis constants d’humor.

La vida del Sol oscil·la entre períodes de baixa activitat, seguit per altres èpoques d’alta activitat. Aquesta “activitat” es refereix a la quantitat de fenòmens solars (taques, flamarades, etc.) que apareixen.

Aquests cicles, que es repeteixen cada 11 anys, estan perfectament documentats des de fa molt, tot i que encara no s’acaba d’entendre el perquè existeixen.

Justament ara estem sortint d’un llarg període de baixa activitat solar, el més poc actiu del darrer segle. Durant uns anys, el disc solar ha estat “avorrit”, sense gaires fenòmens dignes d’esment. Però això s’ha acabat. Entrem, a partir d’ara, en un cicle d’alta activitat (anomenat cicle 24), que estarà marcat per l’aparició espectacular de taques solars, i enormes flamarades, visibles amb els telescopis solars, i que faran la delícia dels aficionats a l’observació del Sol. Es preveu que el màxim del cicle es situï allà per l’estiu de 2013.

Avui sabem que algun d’aquests fenòmens provoquen, en el nostre planeta, tempestes magnètiques, en el moment en el què les partícules expulsades a gran velocitat pel Sol arriben a casa nostre. Com podeu imaginar, no totes les tempestes solars provoquen els mateixos efectes, o amb la mateixa intensitat.

El món civilitzat modern ja ha pogut tastar els efectes de “petites” tempestes. L’octubre de 2003, una tempesta va causar malfuncionaments en satèl•lits de comunicacions, i apagades de llum en algunes zones d’Europa. Però, de moment, han estat efectes menors.

Quin efecte tindria avui en dia una tempesta similar a la del 1859? Doncs seria el caos absolut.

Les comunicacions deixarien de funcionar. Imagineu-vos l’efecte d’això. Els satèl•lits de comunicació quedarien afectats, que vol dir que alguns s’espatllarien, i potser no tornarien a funcionar fins a ser o bé reparats o bé substituïts.

Però encara hi hauria un efecte més desastrós. Molts dels punts de distribució d’electricitat veurien com els seus transformadors es cremarien. Estem parlant de grans centrals, per tot el món, que deixarien sense llum a milions de persones durant setmanes o mesos. Perquè reparar tot aquest material seria una feina llarga. Només als Estats Units, els científics calculen que uns 130 milions d’habitants quedarien afectats, potser durant mesos, i, en alguns casos, anys.

Multitud més d’efectes, en aparells informàtics, acabarien d’arrodonir el caos.

La vida dels astronautes, si en aquell moment hi hagués alguna missió de la llançadora espacial, estaria en greu perill.

En fi. Seria la tempesta del 1859 portada al món actual.

I, és clar, quan un pensa en això, arriba a la conclusió que cada cop els efectes seran més catastròfics. Com més tecnificat estigui el nostre món, més efectes tindran aquestes tempestes magnètiques. Segurament, no serà fins després de la primera gran crisi que es visqui que la nostra civilització reaccionarà i començarà a estudiar com fabricar aparells resistents a aquests fenòmens, o bé, per què no, sistemes de protecció, tipus escuts, en òrbita.

I una tempesta com aquesta, és molt provable? No se sap. Pot passar en aquest cicle d’activitat alta, o bé d’aquí a desenes, o centenars d’anys. Segurament, viurem tempestes menors, que sortiran als telenotícies, i que afectaran només a zones concretes o durant períodes molt curts, com al 2003. Ja veurem.

Com serà un món fosc i en silenci?

Com serà un món sense trucades del jefe, serials de televisió, i partits de fútbol per la ràdio?

Les aurores seran espectaculars. Les postes de Sol extraordinàries. El cel nocturn infinit, ple d’estrelles com mai haurem vist.

Sempre hem de veure la part positiva, oi?

Un xalet a Titan

També hauria pogut titular aquest article com "No només plou a la Terra".

Com bé sabeu, es pot dir que el descobriment més impressionant en tota la història de la humanitat vindrà quan es descobreixi vida, en forma elemental, fora del nostre món.

Fins a que no arribi aquest moment tan esperat, les sondes segueixen explorant el nostre sistema solar, descobrint noves i fascinants coses.

Avui parlarem de Titan, un dels satèl•lits principals de Saturn, i que de fet és a la llista de la NASA com un dels llocs que s’hauran de visitar properament.

Per començar, Titan és l’únic satèl•lit en tot el Sistema Solar que presenta una atmosfera digna de ser anomenada així. De fet, és tan densa que riu-te’n tu de la boira de Londres.

Però el què és més sorprenent és que aquest petit “planeta” (és un 50% més gran que la nostra Lluna) sembla tenir un cicle de pluges! És a dir, una circulació de líquid, entre els seus grans mars i llacs i els seus núvols!

Atenció: no estem parlant pas d’aigua, però. Els rius, els mars, els núvols, estarien formats per mescles de metà i età (components bàsics del nostre “gas natural”), que en aquell satèl•lit substituirien el paper de l’aigua en el cicle d’evaporació i pluja.

Fa temps ja que se sap de l’existència de grans mars d’hidrocarburs a Titan. Les fotografies de la sonda Cassini (que és orbitant Saturn des de fa anys), i les mesures a partir de telescopis d’infrarojos, ens han permès disposar de fotografies de les grans masses de líquid.

Vegeu la fotografia: és impressionant! Diries que és una imatge d’algun lloc de la tundra al nord de Canadà, ple de llacs, oi? (hi haurà també, com a Canadà, mosquits?)

Estem davant un “cicle de l’aigua” que encara no entenem del tot bé. El que sembla clar és que el líquid d’aquests grans llacs s’evapora, forma núvols, que després provoquen precipitacions. Ostres, com deu ser mullar-se quan plou gas líquid?

Altres fenòmens, “propis de la Terra”, ja estan sent observats, també. Com ara el que semblen llamps.

Pot un món així haver desenvolupat alguna forma bàsica de vida?

De fet, els científics ja fa temps que treballen en hipòtesis de vida en les què l’aigua és substituïda per altres dissolvents (sembla bastant clar que l’existència d’un dissolvent és vital, com a medi on es poden desenvolupar les reaccions químiques complexes).

Fins i tot sense vida, aquest Titan és un lloc fascinant, que s’ha d’explorar.

El que si sembla evident és que no serà un lloc on construir-te el xalet. Amb temperatures d’uns -180 graus, rodejat de gas per tot arreu, i amb núvols densíssims. I de vistes, res de res. El que podria ser una vista impressionant de Saturn ben a prop, amb els seus anells immensos, sortint per l’horitzó (us ho imagineu com deu ser?) es convertiria només en una foto publicitària falsa de l’agència immobiliària: amb aquella atmosfera, no veuríem ni Saturn, ni el Sol, ni cap estrella. Només boira (de gas).

Bé, us deixo amb una altra de les fotografies impactants de Cassini. En ella, veiem a Titan, com una gran bola taronja, i a Epimetheus, un dels 62 satèl•lits de Saturn, com una roca flotant per sobre dels anells d’aquell magnífic planeta.

Ah, i quasi m’oblidava. A més de no tenir vistes, encara no m’han confirmat el tema dels mosquits!

Aterrar sobre un asteroide, ... o com salvar una missió

Fa uns dies, vaig llegir un article que parlava d’una de les missions de la NASA que més problemes ha tingut. L’objectiu era, ni més ni menys, que aterrar una sonda sobre un asteroide.

La història em va cridar l’atenció, no només per les dificultats, sinó per l’ensenyament que se’n desprèn, i que, com veure-ho, apropa aquest món de ciència i màxima tecnologia a les misèries i èxits del món mortal.

Tot va començar el 17 de febrer de 1996, a Cap Canyaveral, quan es llençava a l’espai la sonda NEAR. El seu destí era aterrar sobre l’asteroide Eros, a finals de l’any 1998, per a estudiar la seva composició.

Com fan quasi totes les missions espacials, el primer que va fer la sonda va ser encerclar la Terra, buscant aquell efecte que ja alguna vegada hem comentat en el què la gravetat del planeta que s’encercla acaba expulsant a gran velocitat a l’intrús. D’aquesta forma, les missions guanyen velocitat: típics són els encerclaments a la Terra, o a Júpiter.

Quan la nau s’apropava a Eros, el pla era que els seus coets havien de disparar-se 4 vegades, breument, durant 4 setmanes. Així, es frenaria la velocitat de la sonda per a que es pogués posar en òrbita al voltant de l’asteroide.

Però alguna cosa va fallar, i en lloc del què estava previst, els coets es van apagar 2 segons després d’engegar-se.

El resultat va ser terrible: NEAR va perdre el control, es va desviar de la seva trajectòria prevista, i, a més, va perdre tot contacte amb la Terra. Un desastre.

Imagineu-vos el que costa, econòmicament, una missió com aquesta. I no només el cost directe, sinó la pèrdua de credibilitat dels creadors del projecte i l’enorme probabilitat de no tornar a aconseguir finançament en el futur immediat per a un altre intent o, pitjor encara, per a altres missions.

El contacte es va recuperar passades 27 hores, gràcies als sistemes d’emergència de la sonda, que estaven programats per a “trucar” a la Terra al cap de cert temps de no saber res d’ella (és, si fa o no fa, un mecanisme similar al que tenim els pares quan fa només hores que no sabem res dels fills)

Quan els científics van tornar a tenir el control, amb esgarrifança, van veure que l’aparell es trobava uns 3.000 Kms desviat, i que la fallada general havia provocat que els coets es disparessin més de 600.000 vegades de forma automàtica tractant de corregir el desviament. Allò era una autèntica catàstrofe, ja que, ara, quasi no quedava ja combustible per a poder aplicar correccions.

Per acabar-ho d’arreglar, la desestabilització de la sonda també havia fet que els seus panells solars no enfoquessin al Sol, i les bateries d’abord estaven pràcticament descarregades.

Amb aquest panorama, poc podrien fer els responsables de la missió per salvar-la. NEAR va passar uns 3.800 Kms per sobre de l’asteroide el dia 23 de desembre.

A pesar de les calamitats, l’equip tècnic es va posar a treballar frenèticament. No volien donar-se per vençuts sense, abans, haver avaluat les poques opcions que poguessin quedar... si és que en quedava alguna.

En un intent desesperat, el dia 3 de gener van fer que els coets de la sonda s’engeguessin el just com per a fer que NEAR seguís a Eros en la seva òrbita al voltant del Sol. El just com per a que, poc a poc, l’aparell anés recuperant distància i s’anés apropant lentament pel darrera. Afortunadament, aquest cop els coets van respondre sense dificultats.

El dia 14 de febrer, la sonda ja es trobava orbitant al voltant de l’asteroide, i així va estar durant un any, prenent fotografies i mesures d’Eros.

Finalment, els científics van donar el pas definitiu. El dia 12 de febrer de 2001 van fer-lo aterrar sobre el petit planeta, en una baixada “suïcida” de la què esperaven fotografies espectaculars però poca cosa més.

Davant la sorpresa de tots, NEAR va sobreviure a l’aterrament, i va estar enviant dades valiosíssimes durant setmanes.

Aquesta missió, al final, es va convertir en un èxit absolut, assolint tots els objectius que s’havien marcat a l’inici, només que amb un any de retràs.

Com us deia al començament de l’article, em va impactar força aquest relat. Pensar en com de malament ho devien passar els responsables de la missió, i la frustació de tot l’equip. Com es van posar a treballar en trobar una escletxa, una petita opció que pogués quedar per a, ja no completar la missió, cosa que semblava del tot impossible, sinó com a mínim treure el que es pogués.

I em puc imaginar també la satisfacció de la feina ben feta. Encara més satisfacció que si la missió hagués funcionat tal com estava previst.

Si, en lloc d’una sonda robotitzada, s’hagués tractat d’una missió tripulada ja tindríem un bonic argument de pel•lícula d’èxit de Hollywood, oi?

Ara només ens queda agafar el telèfon, trucar a l’equip de la missió, i demanar-los a veure si tenen un moment per venir i arreglar-nos tot això d’aquí. Igual que NEAR, som a molta distància del nostre objectiu, quasi no tenim combustible ni bateria, i anem donant tombs sense ben bé saber on anem.

Jo ja els he trucat, però comuniquen...

Immensos forats negres en el cor de les galàxies

Devoren matèria sense parar, res no s’escapa a la seva acció. Són les bèsties de l’univers. Els super-predadors.

Us atreviu a conèixer una mica més aquests monstres? Darrera oportunitat de deixar de llegir aquest article per a tothom poruc!

En el blog ja hem parlat dels forats negres (llegiu “Els increïbles forats negres”). Però avui ens centrarem en la cúspide de la piràmide predatòria: els gegants forats negres supermassius.

Un forat negre supermassiu és, en resum, un forat negre amb la massa equivalent a milions de Sols, i sembla que poc té a veure amb el “clàssic” forat negre que es produeix quan una estrella massiva es mor (les supernoves d’aquest tipus d’estrelles acaben produint estrelles de neutrons, com explicàvem en l’anterior article, o forats negres).

Potser un dels descobriments més interessants en el camp dels forats negres i de la dinàmica de les galàxies és el fet que, en el mateix cor de la majoria de les galàxies estudiades, hi viu, i s’alimenta, un immens forat negre.

Poc (quasi res) sabem de la seva formació. Ni tampoc no sabem si la parella galàxia-forat negre és una “regla” en l’univers. Per no saber, no tenim ni idea de si abans és una galàxia o un forat negre.

En el centre de la nostra magnífica galàxia espiral (coneguda com Via Làctia) resideix, també, un gegantí forat negre.

Potser els forats negres donen estabilitat a les galàxies? Potser és que són els elements que permeten la formació de les pròpies galàxies?

Per definició, un forat negre no deix escapar res de les seves garres. Ni tan sols la llum (i per això del seu nom).

És tanta la seva atracció gravitatòria que fins i tot els feixos de llum que hi puguin passar a prop són atrets irremissiblement al seu interior, on desapareixen, igual que tota la matèria. Les nostres lleis de la física no funcionen dins un forat negre. Igual que una divisió per zero, les fórmules es tornen inoperants per explicar què passa dins d’un fenomen com aquest.

Si això és així, com els podem detectar, si ni tan sols deixen escapar llum? Com sabem que estan allà?

Els seus efectes no passen desapercebuts. En particular, hi ha dos aspectes que els delaten i que ens permeten estudiar-los.

El primer d’ells és l’efecte de l’enorme gravetat que exerceixen al seu voltant. Les estrelles que orbiten prop del centre de la galàxia es mouen com dimonis al voltant d’aquest centre, amb velocitats molt més grans de les què es podria esperar a partir de la massa de la galàxia. Hi ha d’haver alguna cosa allà, al mig, que les fa girar així. Quelcom molt pesat, que les atrau intensament, però invisible.

El segon és el rastre que deix la matèria quan és devorada pel forat negre.

En l’espiral mortal que la matèria segueix en caure al forat, les partícules es van accelerant fins arribar a velocitats enormes, properes a la llum. En aquestes condicions, la matèria, superescalfada, emet radiació d’alta energia, que s’escapa pels pèls de caure també al forat negre (s’escapa perquè encara no ha arribat al llindar de proximitat a partir del qual ja res no escapa).

I aquesta radiació, captada pels nostres instruments, ens permet situar al devora-matèria.

Els dos experiments situen els objectes que els produeixen en el mateix punt: cossos de gravetat increïble, capaços d’accelerar la matèria, i de pertorbar intensament el seu voltant.

El forat negre que habita el centre de la nostra galàxia pesa com 4 milions de Sols junts. No està gens malament, oi? Doncs és dels petits: el forat negre conegut que pesa més equival a 18 mil milions de Sols!

La propera vegada que vegeu la Via Làctia dalt del cel, recordeu que, al centre de tota aquella serenor espera, amagat a tota observació, un dels fenòmens més inexplicables, que escapa a qualsevol llei descoberta fins ara.

Destructor de matèria, a l’hora que peça fonamental de l’harmonia de la galàxia.

Una paradoxa més d’aquest increïble univers nostre.