Era la segona nit
en una mateixa setmana que la cosa pintava malament, i el cel s’ennuvolava com
per art de màgia (negre) davant els meus nassos. No valia la pena muntar el
telescopi, i el millor que podia fer era intentar dormir unes horetes abans d’agafar
el tren de tornada.
El viatge en tren
des de Sant Cugat a Falset entre setmana és tot un sacrifici. El cotxe és un bé
preuat que deixo per a les necessitats de la família. Tres hores pel cap baix de
recorregut, incloent el bus que fa el servei de taxi entre l’estació de
Falset-Marçà i el poble, per arribar allà a les 11 de la nit. Pel davant, una
nit quasi sense dormir, per a preparar-ho tot de cara a la matinada. Bé, no
passa res, el cometa ISON s’ho val, no?
És clar que anar-hi
a cegues és molt arriscat. Així que aquesta setmana he aprofitat que la meva
mare hi era. Un “cóm està el cel avui?” ha estat els dos cops la pregunta que
he fet al sortir de la feina al vespre. Temps just per canviar-se, agafar quatre
coses, i començar el desplaçament.
El cometa ISON és
un objecte que ha despertat un enorme interès en els darrers mesos. Descobert
fa cosa d’un any, ISON passarà per primera vegada pel seu punt més proper al
Sol a finals de novembre, esdeveniment que, amb alguns cometes primerencs, pot
acabar en un autèntic espectacle visible per a tothom.
Això si el cometa
sobreviu, és clar. Ja deia en el darrer article que s’obren varis escenaris
possibles, incloent la desintegració d’aquesta roca viatgera, devorada per la
intensa calor del Sol.
El dia 28 d’aquest
mes de novembre ISON atacarà la part més arriscada del seu viatge. Llavors no
el podrem veure, perquè ens l’amagarà el Sol. Però si sobreviu, passats uns
dies, quan surti per l’altra banda de la nostra estrella podria mostrar una
gran cua de material volatilitzat, que lluiria intensament. Un cometa dels de
pel·lícula, vaja.
A començaments de
setmana vaig decidir que tenia pocs dies per intentar capturar-lo abans del seu
pas pel Sol. D’aquesta forma, tan si després es convertia en un cometa famós
com si passava sense pena ni glòria, jo ja el tindria caçat.
El primer intent
va ser un desastre. El cel clar que la meva mare contemplava al vespre i que em
decidia a iniciar el desplaçament va amenaçar núvols en quan hi vaig arribar. Una
bona estona per muntar el telescopi, la càmera, i tota la parafernàlia, sopar
una mica, i intentar dormir un parell d’horetes, esperant que a la matinada la sort hagués canviat.
Un viatge en tren
com aquest et dóna temps per pensar molt. Un cometa, quan està tan a prop del
Sol, es mou ràpidament pel cel, de forma que calcular l’exposició fotogràfica adequada
no és trivial. Tothom vol aconseguir aquella foto en la que tant cometa com les
estrelles de fons apareixen estàtiques. Però els cometes no són precisament la
meva especialitat, i eren molts els dubtes que tenia sobre cóm abordar la
sessió.
A les 3:30 de la
matinada va sonar el despertador. La sortida a la terrassa va ser
descoratjadora. El cel estava totalment encapotat, de color gris. Ni rastre d’estrelles.
Una mica més de
mal dormir, i som-hi una altra vegada a les 5. Res a fer. Tocava reconèixer la
mala sort, desmuntar tot l’equip, i preparar-se per agafar el tren de tornada
de les 7.
Cada dia, el
cometa ha anat guanyant lluentor, i ja és visible a ull nu des d’un lloc fosc. L’expectació
és gran, i tota la setmana el twitter ha anat ple de fotografies de l’ISON
fetes des d’arreu. Quan les observava, mig adormit al tren de tornada, pensava
que potser tindria sols una oportunitat més abans de final de novembre Conjugar
família, feina i cometes no és gens fácil.
“Està clar, sí,
... però ara veig algun núvol petit”. Mentre escoltava per telèfon l’informe de
la meva mare, valorava les opcions. Feia dos dies del fiasco anterior, i encara
arrossegava cansament i son. La previsió meteorològica anunciava pluges per al
cap de setmana, de forma que les possibilitats es reduïen. “Molt bé, mama. Vinc”.
I allà tornava a
ser. Cansat però il·lusionat. A pesar dels núvols.
A la vista del cel tapat, la decisió de no
muntar el telescopi em va semblar correcte. El pla seria esgotar la darrera
possibilitat a partir de les 4 de la matinada, i esperar que el cel s’hagués obert.
Llavors jo no ho sabia, però tenia un aliat que m’ajudaria. L’omnipresent
vent de les terres de l’Ebre va bufar amb força durant tota la nit. Quan a la
matinada vaig sortir a la terrassa, els últims trossets de núvols estaven sent escombrats ràpidament, i el cel apareixia ple d’estrelles, amb el planeta
Júpiter brillant intensament. Quasi no m’ho podia creure.
I en aquell moment ha començat
tota una tirallonga interminable de problemes tècnics. Components que mai no
han fallat, es penjaven i m’obligaven a tornar a començar tedioses rutines de
preparació. Ben pensat, segurament el meu cansament m’ha degut jugar una mala
passada, i és més que probable que hagi comés errors en la manipulació de tant
cable i equipament.
A les 6 del matí ja
sabia que tindria només uns 45 minuts abans el dia no comencés a clarejar. Poc
temps per a aconseguir la desitjada fotografia.
I, com el final d’una
pel·lícula, tot ha encaixat, no sé encara com. Els problemes han desaparegut, i
la pantalla de l’ordinador ha mostrat la primera imatge de l’ISON. Mort de fred
he anat contemplant com desfilaven imatge rere imatge.
De forma
improvisada he capturat una d’aquelles pantalles amb el meu mòbil, per a piular
pel twitter, tal era la meva satisfacció. La imatge, que adjunto, és, per tant, la fotografia d’una fotografia, i té tots els defectes del món, entre ells els reflexos de la pantalla. La bona l’hauré
d’obtenir, espero, en els propers dies, treballant amb les imatges originals de
la sessió, capturades i ben guardades a l’ordinador. Poc m’imaginava, però, que la
piulada que he fet a primeres hores del matí despertaria tant d’interès.
La tornada en
tren ha estat un trajecte dels més dolços que recordo. Molt cansat, però
enormement satisfet.
Ara cal esperar a
veure què fa aquest ISON. Tota l’atenció està posada en les dues primeres
setmanes de desembre, quan el cometa es podria convertir, si tenim un xic de
sort, en un espectacle al cel del vespre.
Un xic de sort.
Me l’hauré gastada tota, la sort? Espero que encara en quedi una mica. Serà
qüestió d’estar atents.
