Regals d'any nou: un submarí i una estrella amagada al nostre costat

Quins regals "astronòmics" ens portarà l’any 2010?

· En primer lloc, noves dades sobre el nostre planeta, que faran reflexionar als mandataris de les potències mundials sobre l’amenaça del canvi climàtic. Com diu la frase, “la realitat és molt tossuda”, acabarem per a donar-nos compte que no ens queden molts anys per a reaccionar de debò. Els científics creuen que el nostre planeta no podrà suportar un augment global de temperatura de més d’un grau i mig, dos graus màxim. I les previsions que tenim indiquen que arribarem a aquest nivell d’escalfament sobre l’any 2060.

D’acord, 2010 no veurà segurament un avanç definitiu en aquest assumpte, però serà una altra volta de cargol... i amb sort en pocs anys veurem reaccions autènticament eficaces. ENS QUE ENCARA NO VEIEM L'AMENAÇA???

· Les sondes que tenim a Mart seguiran donant-nos, esperem, dades i fotografies tan espectaculars com les què ens han donat durant el 2009.

A qui no se li queda la boca oberta veient fotografies com aquesta?

És un meteorit descobert aquest any per un dels vehicles exploradors.

La seva importància és enorme: després de les anàlisi resulta que per la composició que té, i la seva dimensió, hauria d’haver estat destruït en la col·lisió ... a no ser que, quan caigués, fa potser milions d’anys, alguna cosa frenés la seva velocitat i d’alguna forma suavitzés l’impacte.. i aquest “algo” quadra amb una atmosfera molt més densa que l’actual!

Preparem-nos doncs per un any excitant en descobriments al planeta roig... i la preparació del viatge de l’home a aquest planeta mític.


· Els nous telescopis espacials, llençats fa pocs mesos, començaran a donar resultats. En particular, el telescopi infraroig WISE, que fotografiarà milers de milions d’estrelles amb altíssima precisió, per a poder detectar canvis subtils en la seva lluentor. Aquests canvis són una de les empremtes que porten al descobriment de planetes en altres sistemes solars.

De moment, es coneixen ja més de 300 exo-planetes (que giren al voltant d’altres estrelles). Amb el WISE, aquesta xifra s’espera que es dispari. I, encara més important, els científics esperen descobrir estrelles més properes encara que Proxima Centauri, que és, de moment, la més propera a nosaltres (a poc més de 4 anys llum). TENIM AMAGADA UNA ESTRELLA AL NOSTRE COSTAT I NO HO SABEM?

· La NASA avançarà una mica més en el disseny d’una missió espectacular (que encara trigarem uns quants anys en veure): enviar un submarí a Europa, un dels principals satèl·lits de Júpiter, per a buscar signes de vida sota dels seus mars gelats.

Les proves de l’Endurance, com es diu la sonda, durant el 2010 no seran senzilles: funcionar sota llacs glaçats del nord dels EEUU, sota espesses capes de gel, i demostrar les seves capacitats per a desenvolupar-se en aquests entorns. Si ho supera, la següent prova serà l’Antàrtic... i després? Ja es comença a perfilar el què podria ser una missió a Europa. No puc ni imaginar-me l’espectacularitat d’aquesta missió, i dels descobriments que s’hi podrien derivar!

· El gran col·lisionador d’hadrons, del CERN, funcionarà a ple rendiment, i generarà condicions d’energia similars a les què varen existir en els primers instants de l’univers.

Sabíeu que només un 4% del nostre univers està format per matèria “coneguda”? La resta és un misteri, deduïm la seva presència per efectes gravitatoris i en la pròpia expansió de l’univers, però no tenim ni idea de què és! Si es resol aquesta incògnita, ens trobarem al davant d’un dels descobriments més importants de l’història de la ciència, que entre d’altres coses ens pot ajudar a saber el destí del nostre univers.

Us desitjo a tots un molt bon Nadal i un 2010 magnífic, ple de salut, èxits personals i professionals, i de curiositat ... la curiositat que us seguirà fent aixecar la vista, mirar al cel, i preguntar-vos PER QUÈ?

On són les cicatrius de la Terra?

Quan sentim a parlar de Mercuri, Mart, o de la Lluna, la imatge que ens ve al cap és la de planetes ferits amb multitud d’impactes, de cràters. Qualsevol fotografia de la Lluna ens mostra un gran nombre d’antigues cicatrius, per tot arreu. De fet, si li demanem a un nen que ens dibuixi un planeta, tenim molts números que els cràters dominin l’esquema (si exceptuem l’altra gran icona, que seria dibuixar Saturn amb els anells).

És el nostre planeta diferent en aquest sentit? Per què sembla que no hem rebut els mateixos impactes? On són les nostres cicatrius?

Poc després de formar-se el Sistema Solar, els estudis que s’han fet demostren que els planetes no gasosos (és a dir, Mercuri, Venus, La Terra, i Mart) van rebre, en un “curt” espai de temps, una gran quantitat d’impactes, en el que es coneix com l’època del “gran bombardeig”.

Aquest període s’estima que va començar fa uns 4 mil milions d’anys, i va durar aproximadament uns 300 milions d’anys.

Poc abans, fa 4.500 milions d’anys, la pròpia Lluna s’havia format a partir d’un impacte apocalíptic entre un objecte del tamany de Mart amb la Terra (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/10/la-millor-companya.html)

Què va provocar aquest “gran bombardeig”? Encara no tenim teories suficientment madures o amb proves suficients. D’entre elles, potser la més popular és la que diu que els grans planetes gasosos (bàsicament Júpiter i Saturn) van migrar de la seva primitiva òrbita, segurament degut a interaccions entre ells mateixos. Aquest moviment dels grans planetes va afectar al gran “núvol” d’asteroides, moltíssims dels quals es van precipitar, com boles colpejades, cap als planetes interiors.

Aquest període havia de ser totalment espectacular. A la Terra, es calcula que cada 100 anys aproximadament es produïa una catàstrofe. En total, i durant aquest període, s’estima que van caure més de 20.000 objectes de més de 20 Kms de diàmetre (uffffff.... només un d’aquests seria suficient avui per a eliminar-nos del planeta), i uns 40 impactes d’objectes d’uns 1.000 Kms de diàmetre (ja ni m’ho puc imaginar!)

Bé, com dèiem aquest és un període molt concentrat en el temps, que va durar 300 milions d’anys, i després d’això sembla que “tot” va quedar bastant net i estable: tot allò que tenia òrbites no estables ja havia desaparegut (és a dir, ja havia impactat contra algun altre cos).

I després? Des de llavors, els planetes han seguit rebent impactes d’asteroides i cometes, de forma periòdica, tot i que amb una intensitat infinitament menor.

Tot i això, el tema és ben evident i proper. En pocs anys hem tingut la sort de poder observar i estudiar dos grans impactes de cometes contra Júpiter. I tenim l’impacte de Tunguska, a començaments de segle. O el descobriment de l’asteroide Apophis, amb una òrbita perillosament propera a nosaltres, i que caldrà vigilar durant els propers anys.

Però, on son les nostres cicatrius?

En primer lloc, fa 4 mil milions d’anys el nostre planeta era ben diferent al què avui coneixem. Era una gran bola de magma, una bola calenta en formació. Qualsevol cosa que caigués devia ser absorbida immediatament en aquest mar de lava.

Però, potser, el fet més diferencial entre la Terra i altres planetes és que el nostre és un món geològicament viu.

Al llarg de milions d’anys, els moviments tectònics, amb la creació constant de muntanyes i altres fenòmens orogràfics, han anat esborrant les cicatrius que s’han anat produint. Els mars han ajudat a amagar i suavitzar moltes d’aquestes senyals. I, per acabar-ho d’arreglar, els agents erosionants (aire-vent, aigua, calor-fred) també han anat fent de la seva.

Front a la Terra, la Lluna, per exemple, és un món geològicament mort. Sense quasi nucli actiu, sense moviments de plaques, i sense atmosfera que provoqui erosió de cap tipus, les marques que hi ha a la superfície de la Lluna romanen intactes durant milions d’anys (exemple: les petjades dels astronautes).

Fa uns 65 milions d’anys, un objecte de 9 Kms de diàmetre va impactar contra la Terra, eliminant segurament més de tres quartes parts de totes les espècies vives, incloent als dinosaures. Aquest impacte havia de deixar una cicatriu enorme, ja que la potència seria equivalent a milers de vegades totes les armes nuclears existents en el món actualment.

On son les marques d’aquesta catàstrofe? Doncs existir, existeixen. Estan mig soterrades, entre terra i mar, a la península del Yucatan. Reconèixer-les no és molt difícil, quan se sap què es busca. Però si no, l’erosió, i la colonització d’espècies vegetals dissimulen amb els anys aquestes monstruoses cicatrius.


La propera vegada que mirem una fotografia de la Lluna, plena de cràters, recordem que nosaltres hem rebut encara més impactes. I que el nostre planeta, coquetó, s’ha afanyat a maquillar-se de nou, per a mostrar-nos aquest aspecte tan suau i atractiu que coneixem.

Un viatge a la part fosca de les xifres

Qui de nosaltres no ha pensat mai que les xifres que es maneguen quan es parla de l’univers queden fora de tota comprensió?

Certament, direm que, com a mínim, son incòmodes.

L’home està situat sobre un petit tram d’una llarguíssima carretera, tota recta, que es perd a ambdós horitzons. En el tros de carretera que habitem, mesurem les coses amb unes unitats que ens són molt familiars i útils: dels quilòmetres als mil•límetres; de les tones als mil•ligrams; dels segles als mil•lisegons.

Però quan ens allunyem una mica d’aquesta part de la carretera, i avancem cap a la dreta, ens comencem a notar incòmodes. Ja no ens serveixen les unitats familiars, i ara n’hem de començar a emprar d’altres que ens posen nerviosos: els microns, els picosegons, ... És el territori del món microscòpic, de la física de partícules, on tot passa a velocitat de vertigen, i en el què no relacionem fàcilment les coses que hi passen amb les coses que ens passen.

I si anem cap a l’esquerra de la carretera? Tan aviat comencem a caminar ens comença a agafar por, ens maregem. Res no sembla mesurar menys que centenars, milions, o milers de milions d’anys llum. Res no sembla pesar menys que bilions de tones. I les temperatures van des del 0 absolut (-273,15 graus) fins a milions de graus. Aquí, tot sembla passar molt, molt lentament. I, si, aquí si que relacionem de forma més clara el que hi passa amb el què ens passa (i si teniu dubtes sobre aquesta afirmació, penseu per un moment en com ens pot afectar un cometa movent-se, directament cap a nosaltres)

La nostra ment s’ha educat en el món que habitem. Aquest món ocupa la part central de la carretera del símil, i de vegades pensem que podem viure aquí, en aquest tram, oblidant-nos del què passa a la dreta i a l’esquerra. Res més lluny de la realitat!

D’igual forma com els nostres fills han après a contar amb euros i no saben ni el què era una pesseta, ja cal que deixem a casa la vella excusa que diu “buf! Són xifres inimaginables!”. Excusa que ens ha servit, quan ens ha interessat, per a evitar PENSAR, plens de por, com si pensar amb aquestes xifres portés directament cap a la ximpleria, o cap a l’abisme on s’acaba la Terra plana i per on cauen els oceans.

Avui anirem una mica cap a l’esquerra (i no ens passarà res.... espero!). Preparats?

Parlarem de les distàncies. Si anem a poc a poc no ens marejarem, i a més agafarem referències (si, referències, que no ens faltin les referències, que actuaran com de corda a la què anirem agafats per a no perdre’ns i poder tornar)

Així que comencem a moure’ns suaument. Sortim de casa nostra i de seguida hem avançat uns milers de quilòmetres (estem encara al nostre planeta) .... i sense ni adonar-nos passem al costat de la Lluna fàcilment i ja contem amb milions de quilòmetres.

Parem un moment, i adonem-nos que no ha estat tan difícil. Busquem les referències. La Lluna a mig milió de quilòmetres. El Sol, a tres-centes vegades més enllà, a uns 150 milions de quilòmetres. Molt bé, això ens permet agafar també referència de les mides dels dos cossos: per tant, el Sol, que el veiem tan gran con la Lluna en el nostre cel, ha de ser enorme, oi?

Abans de seguir-nos movent, reflexionem. La llum del Sol triga uns 8 minuts en arribar a la Terra. Aquesta referència ens anirà molt i molt bé d’aquí un moment.

Què? Seguim? Només una mica d’esforç més i avancem cap els confins del nostre sistema solar, on mesurem ara en milers de milions de quilòmetres. Veiem al pobre i desterrat Plutó, abans orgullós planeta, a uns 6.000 milions de quilòmetres del Sol, distància que la llum recorre en unes 6 hores.

No ha estat tant difícil arribar fins aquí, oi? Tenim doncs que, arrodonint, una distància d’uns mil milions de quilòmetres equival a 1 hora llum. Així és més fàcil, no trobeu?

Ja que estem començant a mesurar en unitats-llum, apretem l’accelerador, i sortim del sistema solar..... cap al buit interestelar.

Aquí no hi ha res. Res fins al següent sistema solar, res fins a l’estrella més propera.

Tal i com anem movent-nos en aquest immens buit, les nostres unitats de mesura han passat d’hores-llum a dies-llum... i arribem als anys-llum.

Anys llum! Quina unitat més elegant! Ella ens servirà d’ara en endavant per a moure’ns segurs per la resta de l’univers. Agafem referència d’aquesta unitat.

Proxima Centauri és l’estrella més propera a nosaltres (que coneguem). Està a 4,3 anys llum de distància. Havíem vist que els confins del nostre sistema solar, on circula Plutó, està a 6 hores llum. A veure... això vol dir que aquest espai Sol-Plutó l’hem de multiplicar per unes 6.300 vegades per arribar a l’estrella següent!!! Uau.. aquest si que ha estat un gran salt, oi? (hem simplificat, i hem passat per alt que més enllà de Plutó encara hi ha un gran espai que correspon al nostre sistema solar, i en el què hi resideixen bèsties tan misterioses com els cometes).

8 minuts a la Terra, 6 hores a Plutó, i 4 anys a Proxima Centauri, corrent a la velocitat de la llum.

I ara què? Doncs només hem fet que començar, per què aquesta extraordinària unitat de mesura (l’any llum) ens permet avançar ràpidament: agafeu-vos bé!

Accelerem.... els estels que formen la nostra galàxia passen ràpidament al nostre costat, ja que aquest viatge a la part fosca de la carretera ens permetem moure’ns a velocitats inimaginables, velocitats que superen les permeses per la llei de la física i que només són pròpies de la imaginació. Els anys llum s’acumulen en desenes, en centenes, i en milers.

Parem aquí! Estem mirant la nostra galàxia des de fora. Quin espectacle! El Sol deu ser un d’aquests bilions de punts lluminosos. Mirem com han canviat les nostres unitats d’escala.

A veure: la nostra galàxia mesura uns... 100.000 anys llum! Això ens dóna una clara referència, una altra vegada, de la dimensió de la què estem parlant. 4 anys a l’estrella més propera, 100.000 anys entre els punts més distants de la galàxia.

I més enllà? Les demés galàxies. Una de les més conegudes, Andrómeda, està a 2,5 milions d’anys llum. No us perdeu, que es fàcil: 25 vegades la mida de la nostre galàxia, així és com és la distància que ens separa d’Andrómeda.

I seguiríem, i seguiríem... acompanyats per la nostra inseparable unitat dels anys llum. Fins arribar als confins del nostre univers, a milers de milions d’anys llum.

Per cert, heu pensat què significa això? Tal i com explicava a l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/mirar-cap-al-passat.html, “veure” llum que fa tant que ha sortit del seu origen és.... veure el passat! Com més lluny puguem mirar (amb instruments cada cop més sensibles), més en el passat del nostre univers estem mirant! Ja no té sentit dir “estem veient una galàxia que està a 2.000 milions d’anys llum”, sinó “estem veient com era l’univers fa 2.000 milions d’anys”.

I aquesta és una de les sorpreses tan fantàstiques que ens reservava la nostra estimada mesura de l’any llum: poder viatjar al passat,

Crec que ja podem tornar al nostre tram de confort de la carretera. Ens hem endinsat en la part fosca de l’esquerra, i hem agafat algunes referències. Un altra dia ens endinsarem en la part dreta... i descobrirem amb admiració que la carretera, que es perd a l’horitzó, és en realitat un cercle immens, on no hi ha part dreta ni esquerra, i on la física de partícules i les coses que passen en el món subatòmic són justament els maons amb els què l’univers construeix el grandiós món de les estrelles, les galàxies i els forats negres.


Ara ja no podem deixar de llegir articles de l’univers, amb l’excusa que ens maregen els números, eh?

Dels 8 minuts al Sol, 6 hores a Plutó, 4 anys a una estrella propera, 100.000 anys fins a sortir de la nostra galàxia, ... fins als milions d’anys a les demés galàxies, amb viatge al passat inclòs.

El cel aquest mes de ... desembre

Donem la benvinguda al planeta roig i a les constel·lacions d'hivern, ... i no us perdeu una pluja d'estrelles espectacular!

Aquest mes, tenim feina...

Mentre Júpiter s'amaga per l'Oest cada dia més d'hora, Mart comença a mostrar-se més clarament, sortint per l'Est poques hores després de la posta de Sol.

A partir de meitat de mes, el podrem veure brillar intensament, amb el seu color ataronjat típic, en el cel si mirem al Est-Sudest. Però, per a que el puguem reconèixer sense dubtes, la Lluna, com sempre, ens ajudarà els dies 6 i 7

En aquests dies, a mitjanit, i mirant a l'Est, la Lluna ens assenyalarà qui és Mart, apropant-se visualment amb ell, tal i com veiem a la simulació de la dreta.

De fet, estem a poques setmanes del punt de màxim apropament entre la Terra i aquest planeta, i és per això que la lluentor de Mart serà inconfusible (igual com reconeixíem a Júpiter fàcilment, ara ho farem amb Mart).

Sapigueu que cada 16 anys, aquest apropament és especialment notable. Malauradament, estem en el període "vall", i aquest apropament al planeta dels canals no serà tan espectacular com altres.

Aquest mes de desembre donem també la benvinguda a les constel·lacions de l'hivern. Entre elles, destaquem a Orió, el gran guerrer. El podeu distingir? Aquesta figura dominarà el nostre cel nocturn durant uns mesos:

La figura d'Orió, un gran rectangle, amb 3 estrelles menors alineades obliquament en el lloc del cinturó del guerrer, es pot veure ja bé quan es fa fosc mirant a l'Est, o millor encara a partir de meitats de mes cap a mitjanit mirant al Sud-Sudest. La figura és impressionant, i constitueix una autèntica referència del cel de l'hivern.

Si teniu un cel decent, i us hi fixeu, podreu veure l'espasa del guerrer, una taca blanquinosa un xic per sota del cinturó: és, ni més ni menys, que la gran nebulosa d'Orió, una "nursery" d'estrelles en la nostra galàxia, i un dels objectes més bonics que es poden veure a simple vista. Agafeu uns prismàtics si els teniu a ma, val la pena.

Finalment, us comento la pluja d'estrelles del dies 13 i 14. Amb un cel sense Lluna, aquesta pluja rivalitza cada any amb la coneguda i espectacular pluja de les llàgrimes de Sant Llorenç de l'Agost. El millor moment serà la matinada del dia 14, tot i que podem observar també durant tota la nit. S'espera una pluja intensa... així que abrigueu-vos bé i a mirar el cel!

Altres Sols, altres planetes

Fa només 20 anys, la ciència especulava amb la possibilitat de l’existència de planetes al voltant d’altres estrelles.

Semblava clar que n’havien d’existir de planetes en altres sistemes solars, però ens preguntàvem com i quan els podríem descobrir. També ens preguntàvem com serien, i, molt important, si entre aquests planetes podia haver-hi “Terres”.

Fins a la data d’avui, es porten ja descoberts més de 300 planetes aliens al nostre sistema solar. Són els coneguts com a “exo-planetes”.

Aquesta xifra no deix de ser impressionant. I, atenció, la xifra creix ràpidament i està a punt, a ben segur, de disparar-se, ja que fa molt poc s’ha llençat a l’espai un telescopi que s’especialitzarà en descobrir-ne de nous.

Aquests descobriments, juntament amb les dades que ens aporten, ens han permès anar completant una història de la qual encara ens falten algunes peces. Com es formen els planetes? Es formen junt a l’estrella de la qual “depenen”, o molt després? Què es necessita per a formar una “Terra”?

Quan una estrella es forma, ja sabeu que ho fa a partir de la “condensació” per gravetat d’una gran massa d’hidrogen (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-estrella-que-nos-da-vida.html). En aquest procés de formació, l’estrella recent nascuda queda rodejada de una enorme quantitat de restes de material, que orbita com si fos un immens disc al voltant seu.

Aquests discs, que vindrien a ser les restes del procés de formació de l’estrella (el què ha sobrat?) ocupen enormes espais (de fet, en el cas del nostre Sol, el seu disc de “residus” ocupava fins la òrbita dels grans planetes externs).

És a partir d’aquests discs, que es “condensen” els planetes, en un procés que sembla ser és molt més ràpid del què es pensava. De forma que un sistema solar nou podria quedar format al cap de pocs milions d’anys del naixement de l’estrella.

Però, com us deia, ens falten encara peces d’aquest puzzle complex. Peces que, en pocs anys, segurament quedaran complertes.

I com són els planetes que hem descobert?

Doncs la majoria són anomenats “super-Júpiters”... per què són immensos, del tamany de Júpiter o més grans encara.

Per a entendre per què, veiem com es descobreixen.

Fins fa molt poc, la tecnologia de la què disposàvem no ens permetia veure realment un exoplaneta. Això ha anat canviat, i ja existeixen les primeres fotografies de grans telescopis que mostren un puntet girant al voltant d’una estrella. Però no és així com els descobreixen.


La forma més típica de descobriment es produeix quan, per efectes de la perspectiva, el planeta en qüestió CREUA davant de la seva estrella vist des de la Terra. Avui podem detectar (i mesurar) el petitíssim canvi de lluentor de l’estrella (el planeta, al creuar, bloqueja una petita part de la llum de l’estrella que ens arriba). Podem mesurar a més la durada d’aquesta “micro-eclipsi”, i deduir coses com el tamany del planeta i la seva distància al seu sol.

Potser el més impressionant de tot és que aquesta tècnica està avui en dia a l’abast dels aficionats! De fet, molts exo-planetes estan sent descoberts per aficionats. Les càmeres CCD que s’utilitzen en astrofotografia permeten mesures molt fines de les lluentors de les estrelles, i detecten aquests canvis subtils.

Què deduïm d’això?

En primer lloc, que descobrim NOMÉS els planetes que, per perspectiva visual, creuen davant de la seva estrella vistos des d’aquí. Vol dir que segurament hi pot haver altres planetes, en aquella mateixa estrella, que no “veiem” per què, simplement, no passen pel davant.

En segon lloc, ens és més fàcil descobrir grans planetes que petits. És obvi, ja que un gran “júpiter” produirà un canvi de lluentor del seu sol molt més gran que una “terra” (els canvis de lluentor, però, són de l’ordre del 0.x% per a què us feu una idea, poca broma en la precisió que tenen per tant els equips de mesura)

És per aquesta raó que hi ha més “júpiters” que “terres”? No ho sabem. Segurament si, però no tenim prova definitiva. Tot i això, ja s’han descobert exoplanetes del tamany de la Terra també, tot i que molts menys que els què es podria esperar.

Ara comencen a aparèixer noves tècniques, no basades en el creuament del planeta per davant del seu sol, que faran créixer exponencialment els descobriments.


I com són aquests planetes? Aquí podem deixar volar la imaginació!!!

N’hi ha que orbiten tan extraordinàriament a prop de la seva estrella que, en el seu cel, el Sol és unes 60 vegades més gran que el nostre. N’hi ha un que, a més, ensenya sempre la mateixa cara a la estrella, de forma que les temperatures deuen ser de milers de graus en aquesta cara, mentre que a l’altra (en permanent nit), si no hi ha atmosfera que pugui atenuar i distribuir el calor per tot el planeta, les temperatures poden ser properes al zero absolut (!!!!! brutal, menys de 270 graus sota zero!).

Dels demés, poca cosa sabem. Però, si en menys de 20 anys hem passat de 0 a 300, en res començarem ja a tenir dades més riques d’algun d’ells.


Pot semblar un tema trivial, però el descobriment dels exoplanetes ha estat fonamental per a anar arrodonint un discurs còsmic que ens diu que potser no som tan especials...

... O si?

2012: La fi del món

Divendres, 13. El dia de la mala sort pels anglosaxons. També el dia que s’estrena a tot el món la pel•lícula 2012.

En els propers anys, estarà de moda parlar del tema de la fi del món. Veurem aparèixer teories de suposats cometes que venen directament cap a nosaltres, alineacions malignes dels planetes, i perillosos forats negres que han d’aparèixer al costat de casa.

Acabo de llegir un article molt interessant a la revista Sky & Telescope. Parla d’això, i de les probabilitats que una mega-catàstrofe passi.

Què entendríem per mega-catàstrofe? Doncs una de tal magnitud que realment perillés la continuïtat de la raça humana a la Terra. Per tant, descartaríem nimietats com ara el xoc de cometes “petits” (com ara el que va devastar un bon tros dels boscos siberians a començaments del segle XX) o d’asteroides de pocs centenars de metres de diàmetre.

Aquests incidents "menors" provocarien catàstrofes, en les què segurament moriríem millions de persones, directa o indirectament, i sempre en funció de la zona on es produïssin. Però per a fer perillar la vida a la Terra es necessitaria un event major, és a dir, una mega-catàstrofe.

El xoc d’un cometa o asteroide de gran tamany (uns quants quilòmetres de diàmetre) per exemple. O l’explosió d’una supernova (d’un estel gegant en la seva etapa final de la vida) a uns pocs anys llum de la Terra. O que el Sol s’expandís sobtadament i ens engollís.

La probabilitat que això passi en els propers, diguem, milers d'anys és baixíssima. Els objectes “grans” estan més o menys controlats, i el què ens han ensenyat les pel•lícules, allò d’intentar desviar l’objecte, no seria descabellat amb la tecnologia que tenim actualment.

No hi ha cap estel gegant a prop de la Terra. L’explosió de supernova que tindrem més a prop es produirà quan l’estel gegant Betelgeuse, que forma part de la constel•lació d’Orió, exploti, cosa que podria passar en els propers milers d’anys. Tot i que serà un espectacle increïble, visible a plena llum de dia, els més de 600 anys llum que ens hi separen són tota una garantia de seguretat.

I al nostre Sol li queden uns quants milers de milions d’anys per a donar signes d’envelliment (HEY! Pensem en això, no és casualitat que estiguem aquí, al voltant del Sol! Només una estrella estable, tranquil•la, amb vida prevista de molts milers de milions d’anys pot donar el temps suficient a la lenta evolució de la vida en un dels seus planetes)

De què hem de témer, doncs?

Sembla ser que res del què deien els gals en els contes d’Asterix. No sembla que la mega-catàstrofe hagi de venir del cel. Mirem, en canvi, al nostre propi planeta.

Resulta que l’event natural amb més possibilitats de succeir, i de carregar-se gran part de les espècies vives del planeta, seria l’explosió de l'enorme caldera (l’anomenat super-volcà) que resideix a sota del gran parc de Yellowstone, als EEUU.

Sabíeu que Yellowstone alberga més de ¾ parts de tots els fenòmens termals de la Terra? Això és així perquè a pocs quilòmetres de la superfície es troba una enorme bossa de material magmàtic. De fet, pràcticament tot el parc és una gran caldera (el parc té uns 8.000 quilòmetres quadrats... a part d’això és una meravella... no podeu deixar de visitar-lo, eh?)

Es calcula que aquesta caldera explota cada 700.000 anys aproximadament. Les restes, en forma de sediments, que s’han analitzat d’anteriors explosions dibuixen un escenari realment catastròfic. Dipòsits de sediments que arriben a cobrir tota Nordamèrica.

Una explosió d’aquest tipus mouria entre 1.200 i 2.500 quilòmetres cúbics de material, que cobriria el cel a tot el planeta durant... anys?


Entre les catàstrofes que no arribarien a ser “mega”, però que serien molt sonades, n’hi ha algunes que tenim ben a prop. Resulta que grups de científics estan estudiant el volcà Cumbre Vieja, a la illa de la Palma (si, si, a les illes Canàries!).

Sembla que aquest volcà està donant algun signe de moviment, i per la seva estructura podria simplement desmuntar-se i caure a l’oceà, provocant un enorme tsunami que, atenció, es calcula que avançaria cap a les costes americanes en 6 o 7 hores. No hi hauria temps d’evacuar les grans ciutats costeres, i megàpolis com ara Nova York podrien desaparèixer.

Les previsions són, però, que el volcà romandrà estable encara per uns quants milers d’anys.

De moment, sembla que el maleit “doomsday”, o dia del fi del món, encara esperarà una mica, i que podrem seguir gaudint de pel•lícules espectaculars (em moro per veure 2012!) menjant una també molt espectacular bossa de crispetes.

El cel aquest mes de ... Novembre

Bé, aquest mes tenim un event que promet. Ep, no hi ha res assegurat, eh? (no accepto reclamacions!)

La pluja d'estels de les Leònides (associada al comete Temple-Tuttle) ha estat molt (molt) espectacular algun dels anys recents. La raó és que el camí d'aquest cometa és molt estret, i està ple de fragments i pols. Els anys que la Terra creua exactament per aquest caminet estret, l'entrada de petits fragments a l'atmosfera és constant. I aquest any sembla que això passarà.

Anem a les previsions. La data és el 17 de novembre, entre les 10 i les 11 de la nit aproximadament.

Fixeu-vos: a diferència d'altres pluges d'estels, com les llàgrimes de Sant Llorenç, aquesta està molt concentrada: només unes poques hores abans i després, i un moment calculat de màxim.

Com a tret diferencial, aquests meteors acostumen a ser de recorregut visual més lent i més brillants. I, per a acabar-ho d'arreglar, la nit del 17 serà sense Lluna!!!! No ens ho podem perdre, val?

Alguns científics, que ho han calculat amb precisió, prediuen una bona pluja d'estels. És cert, però, que n'hi ha d'altres que diuen que no serà res de l'altre món. Els primers, de moment, són més nombrosos... així que els hi donarem crèdit.

A més d'aquesta pluja anunciada, aquest més podreu veure la Lluna ben a propet de Saturn (efecte visual, és clar!!!! :-) )

Els dies a mirar, quan aneu a la feina o estigueu portant els nens a escola, són el 12, 13 i 14, direcció sudest. Veureu la Lluna minvent, a prop d'un "estel" bastant brillant: és Saturn.

Bon cel a tothom!