Saturn, Venus, Mart i la Lluna es varen deixar veure pels nens

Finalment la Moreneta es va apiadar de nosaltres, ahir al vespre, i vàrem poder improvisar una observació per nens i famílies que va donar molt de si.


Tot i que al migdia publicàvem al blog que pintava molt malament, el cel es va obrir per a nosaltres i els amics que varen acudir a l’observació.

Entre núvols, la Lluna, Venus i la seva fase decreixent, el disc vermell de Mart, i Saturn i els espectaculars anells, van fer les delícies dels nens (i no tan nens) que varen venir.

Ens consta que molts altres amics que havien mostrat el seu interès en venir no ho varen fer, a darrera hora, atès l’estat amenaçador del cel i el nostre avís pel blog i pel twitter del migdia.

Per aquesta raó, tornarem a organitzar, en les properes setmanes, una altra sessió per famílies.


Gràcies a tots!

L'observació d'avui? La crua realitat

El dia no pot estar més tapat, al menys ara al migdia, tal com el veig des de la finestra del despatx a Barcelona.

Fa un parell de dies ja ens posàvem en alerta per aquest tema, davant la predicció de mal temps, però confiàvem que, si no arribava a estar molt tapat, i atès que els objectius d’avui eren senzills (la Lluna, Saturn), seríem capaços de tirar endavant amb la programació.

Lògicament, amb un cel totalment tapat això és impossible.

Tot i que encara queden unes hores per a l’inici de l’observació, res fa pensar que la situació hagi de ser millor aquest vespre.

De totes formes, en Xavi i jo hi serem, puntuals, al parc Arboretum, perquè ens sentim amb la responsabilitat de rebre a qui pugui no haver vist l’avís i s’hagi atrevit a venir. Si, per un casual, el cel es destapés improvisaríem i muntaríem el telescopi. Però preferim publicar aquesta notificació per a que pugueu aplicar el vostre millor criteri en funció de com vegeu el cel aquest vespre.

En breu, publicarem un nou anunci d’observació, que farem coincidir també amb una fase favorable de la Lluna. Per la seva part, Saturn serà encara més visible i espectacular en les properes setmanes.

Gràcies a tots.

Famílies i nens: la Lluna i Saturn ens esperen aquest proper divendres 27

Tot i que la predicció meteorològica no sembla favorable, mantenim en peu l’observació d’aquest proper divendres, dia 27, per a famílies i nens.

En primer lloc, perquè la primavera ja ho té això dels canvis sobtats de temps. No serà pas la primera vegada que haurem ajornat una observació, refiant-nos de la predicció, per trobar, després, que es podia haver realitzat sense gaires problemes.

En segon lloc, perquè els objectes que veurem (la Lluna i Saturn) no requereixen d’un cel perfectament destapat. Es poden observar tranquil•lament fins i tot entre núvol i núvol, sempre, és clar, que hi hagi clarianes suficientment grans.

En tercer lloc, perquè ens ve molt de gust fer-ho, estem ja engrescats, i la cosa està engegada.

I en quart lloc, perquè la gent ja té prou sentit comú com per a decidir si ve o no en funció de lo tapat que estigui el cel. Repeteixo: tot i que hi hagi núvols, mentre no estigui molt tapat, no hem de tenir grans problemes.

En qualsevol cas, en Xavi i jo hi serem... a no ser que plogui. Ens trobareu al parc Arboretum de Sant Cugat, just al darrera dels cinemes, a partir de les 9 del vespre. Estarem ben acompanyats pels amics de l’Associació Astronòmica de Valldoreix-Sant Cugat, de la que formem part.

Creuem, doncs, els dits i confiem en poder gaudir, amb nens i famílies, de dos dels objectes més espectaculars que es poden observar amb telescopi.

Ah, per cert. Responent a alguna pregunta que ens ha arribat, no hi ha una edat mínima pels nens, tot i que pensem que és a partir dels 5 o 6 anys que es pot començar a gaudir del tema.

I tampoc no hi ha edat màxima dels nens, eh? Tots hi sou benvinguts!

El divendres 27, observació per a nens i famílies

El divendres dia 27 d'Abril, el meu amic Xavi i jo mateix, farem, a Sant Cugat, una sessió d’observació dedicada als nens i famílies.

Si la meteorologia ens deixa, podrem gaudir de la visió telescòpica de la Lluna creixent, que sempre és una meravella, i dels espectaculars anells de Saturn. A més, repassarem amb els nens informacions senzilles sobre el cel, les estrelles, les constel•lacions, etc.

L’observació la començarem a les 9 del vespre, ben d’hora per tal de facilitar que les famílies amb nens puguin venir.

El lloc serà el parc Arboretum de Sant Cugat, que és just darrera dels cinemes i de l’auditori.

Estigueu ben atents a aquest blog, ja que, com sempre fem, aproximadament un parell de dies abans confirmarem l’observació, en funció de les previsions del temps.

Tot i que ens centrarem en els nens, tothom qui vingui podrà gaudir de l’observació del cel. Per tant hi sou tots convidats.

Anoteu-vos, doncs, a l’agenda la data del 27 d’aquest més, a les 21 hores, al parc Arboretum de Sant Cugat del Vallès. Us hi esperem!.

Alienígenes vingueren, que l'energia ens robaren

Fa pocs dies, una espècie de febre es va desencadenar a algunes xarxes socials. Un vídeo, gravat pels satèl•lits que tenim estudiant el Sol, mostrava, segons les fonts més sensacionalistes, un enorme objecte capturant energia de l’estrella que ens il•lumina.

Per fi havien arribat els alienígenes! Aquests extraterrestres que tant sovint sembla que ens visiten, però que, en una mena de timidesa, no s’acaben de mostrar. Ara si. Ara es mostraven, finalment, de la forma més espectacular possible.

Segons aquestes fonts, les imatges no deixaven cap mena de dubte.

Però, com en moltes altres coses més quotidianes, sovint les explicacions més senzilles són les més plausibles. D’entrada, per a la resta de mortals, la majoria afortunadament, que no ens deixem arrossegar per aquest tipus de sensacionalismes, la cosa ja ens semblava ben difícil de creure, i no podíem més que dibuixar un somriure davant de les “informacions” que ens conduïen, directament, a la fi del món, o com a mínim a l’Atlàntida.

Els científics, ben aviat, van explicar les imatges, en base a enormes fenòmens transitoris que el nostre Sol provoca com a conseqüència de diferències de temperatura i, segurament també, per canvis en el seu camp magnètic.

Oh! Un altre vegada la ciència intentant tapar la realitat, intentant, un cop més, enganyar-nos. La teoria de la conspiració de nou. Obriu els ulls, humans, que us amaguen la realitat!

Què bonic seria, oi?

En primer lloc, una nau enorme, molt més gran que la Terra, bevent energia del Sol, significaria una solució, per fi, a l’augment de temperatura del nostre planeta. Adéu a l’efecte hivernacle. Si els éssers vinguts d’altres móns segueixen fent-ho, en poc temps podrem gaudir, novament, d’una època glacial, com les d'abans. Allò si que eren bons temps!

Per una altra part, amb quin dret, aquests alienígenes, poden venir aquí, al nostre Sistema Solar, a prendre’ns energia? Amb quin permís? Que no en tenen, ells, de sistema solar i d’estrella? Ah, és clar. Segurament l’hauran ja consumida, de tant treure energia. Ves a saber quantes desafortunades estrelles hauran sucumbit a l’atac d’aquests éssers.

Jo ja m’havia fet il•lusions de que, gràcies a Déu, algú venia al rescat d’aquesta espècie humana. Al rescat per tal de solucionar-ho tot. Algú que venia a substituir als nostres polítics, per fi. Ara que, ben vist, venen robant energia. I, aquest verb, malauradament, ja s'ha conjugat massa per alguns polítics en passat i present. Més del mateix, doncs?

Bé, seguirem esperant, que aquests no ens convenen tampoc.

Així que no discutirem als científics, i deixarem que la gent cregui que això té una explicació natural. Fins a la propera.

Emocions amagades sota unes ulleres 3D

He estat dels primers en entrar.

L’enorme amfiteatre de l’IMAX era buit, i he escollit ràpidament un lloc ben centrat i suficientment elevat com per a poder contemplar la immensa pantalla.

Mentre jo em meravellava de les dimensions d’aquest teatre IMAX, la gent anava entrant, pràcticament en silenci respectuós, cosa, la veritat, a la que no estem gaire acostumats els que venim d’aquí.

La llum s’apaga, és hora de posar-se les ulleres 3D que ens han entregat a l’entrar.

I allà va. Les primeres imatges són absolutament impressionants. El transbordador espaial s’eleva de Cap Canyaveral, en mig d’un espectacle de soroll, amb tremolor del terra del teatre inclòs, i de llum. Tot en 3D.

Quasi sense temps de recuperar-se de l’emoció inicial, les imatges mostren el moment en el què els astronautes, ingràvids i fora de la seva nau, posen cuidadosament en òrbita al telescopi espaial Hubble.

Gran part de la pantalla gegant l’ocupa la imatge de la Terra tal i com l’està veient l’astronauta que ho grava. Es dibuixa perfectament la forma dels continents. Tot és blau intens mesclat amb multituds de franges de cotó blanc delicat, grans fronts de núvols que ajuden a donar encara més espectacularitat al nostre planeta.

En primer pla, el telescopi Hubble, amb dos astronautes que hi treballen, movent-se com si fos a càmera lenta.

El que es veia a la pantalla era tan increïble, tan espectacular, que he plorat. Llàgrimes d’emoció que s’han escapat per sota les ulleres 3D, mentre un intensíssim calfred m`ha recorregut tot el cos.

Quan vaig decidir fer coincidir el final del meu viatge de negocis als Estats Units amb la visita a aquest lloc sagrat, el teatre IMAX del Museu de l’Aire i de l’Espai de Washington D.C., ja sabia que no em decebria. Però, sincerament, no m’esperava aquest conjunt d’emocions, que no han parat d’envair-me en els 40-i-pico minuts que ha durat la pel•lícula.

Les imatges dels astronautes de les diferents missions que han anat reparant, i millorant, al Hubble són impressionants. Com es preparen, com viuen a l’espai, i com floten en el buit del cosmos, obrint les comportes del telescopi gegant per a treballar dins seu. I tot això amb la visió magnífica, al darrera, d’un món blavíssim i lluent.

“Cóm poden concentrar-se i treballar?”, em preguntava mentre veia la pel•lícula. Sembla impossible que no s’aturin, i aixequin la vista, immòbils, mentre gaudeixen de l’espectacle de la Terra sota seu. Suposo que el fet que s’estan jugant la vida en cada segon els manté concentrats en la feina, afortunadament per ells.

Les imatges gravades són d’excepcional qualitat i riquesa cromàtica. Projectades en 3D i en aquesta grandiosa pantalla del Museu de l’Aire i de l’Espai et deixen, literalment, clavat al seient i amb la sensació de no haver respirat en els 40 minuts.

Quan s’ha acabat, m’he aixecat portant posades, encara, les ulleres 3D. He pensat que m’ajudarien a dissimular uns ulls que no han deixat d’estar humits en cap moment.

Ha estat una experiència fantàstica.

L’única cosa que l’hauria fet encara millor hagués estat haver-la pogut compartir amb la meva família, amb la que un dia tornaré.

I és que mentre allà dalt, el Hubble mira incansablement a l’espai sense distreure’s per la incomparable bellesa de la Terra, aquí baix som tan afortunats que la bellesa la trobem, cada dia, en el somriure d’aquells a qui estimem, i amb els què compartim aquest planeta tan meravellós i irrepetible.

L'exploració de Mart. Algú en dóna més?

Que l’exploració del planeta Mart és un tema que em fascina crec que deu estar ja clar per al lector assidu d’aquest blog.

Pensar en els enginys que hi tenim allà, funcionant i explorant. Veure les fotografies que envien. Adonar-se’n dels misteris que aquest planeta ens amaga, i les sorpreses que encara són per arribar.

Des de fa uns mesos, una nova sonda, la Curiosity, està de viatge cap al planeta roig. Són excel•lents notícies. Aquesta nova sonda, dissenyada per aterrar i moure’s per la superfície, porta un seguit d’equipament novedós i molt complert. La seva dimensió ve a ser com la d’un cotxe, i representa ja un repte diferencial respecte a les anteriors sondes, més petites (alguna de les quals segueix viva, movent-se i enviant dades!).

A diferència de les seves cosines menors, Curiosity pesa massa com per a aterrar deixant-se caure els darrers metres, després d’una fase de frenada, amb coixins sota que absorbeixin el cop. Aquesta vegada, un aparell, anomenat grua, dipositarà delicadament la sonda sobre el terreny.

Cada descobriment que s’ha anat fent sobre Mart ens ha dut a nous misteris que encara són per descobrir. I cada cop més espectaculars.

Com ara el descobriment de les restes claríssimes d’erosió provocades per aigua en el paisatge marcià. Canons i valls provinents de l’erosió. Restes de torrents, de rieres, de rius. On és, ara, tot aquest aigua que, fa milions d’anys, Mart tenia?

O com ara la confirmació de l’existència d’una capa d’aigua gelada sota parts de la superfície del planeta. Descobriment, aquest, que fa posar la pell de gallina per la forma com es va produir, quan una de les sondes anteriors, la Phoenix, només arribar a Mart, va treure la primera fotografia del terreny sobre el què havia aterrat, i allà apareixia una capa de gel, que havia quedat al descobert quan la pols que la cobria havia estat remoguda per l’operació d’aterratge (vegeu foto). Haurem descobert el destí de l’aigua marciana? Serà que, ara, tota aquella aigua està “dormint” en forma de gel sota la superfície?

O també quan una altra de les sondes, que recorria el planeta, va topar amb una roca que va revolucionar a la ciència. Les fotografies d’aquesta roca són ja història. Aquesta roca va resultar ser un meteorit, que, ni més ni menys, demostrava, per la seva dimensió, que quan va caure Mart havia de tenir atmosfera! Suficientment densa com per a que pogués amortir la caiguda del meteorit i evitar que, simplement com li passaria a qualsevol altre meteorit que caigués sobre un planeta sense atmosfera, es desintegrés per l’impacte deixant com a rastre un cràter. On és, ara, aquella atmosfera? I de què estava composada?

Tenim, doncs, un planeta que tenia aigua abundant en superfície. I que tenia una atmosfera. Què li ha passat a Mart?

Moltes són les teories formulades, i potser Curiosity ens ajudarà a confirmar-les o desmentir-les.

Però el que tots tenim sempre al cap és el gran descobriment que l’humanitat espera. Aquell que ens ha d’acabar demostrant una cosa que el sentit comú ja ens diu. Que no estem sols, que la vida no és propietat exclusiva d’aquest planeta nostre.

En principi, cap dels enginys que hem enviat a Mart ha donat llum sobre això. Tampoc han descartat, per tant, la possibilitat.

Pensem-hi. Ens pot semblar senzill confirmar aquest fet, oi? Simplement amb les anàlisi que les sondes estan fent del terra marcià podríem descobrir si hi hagués algun tipus de forma de vida microscòpica. Però, amb una reflexió més profunda, veiem que això és complicadíssim.

Qualsevol manipulació del material del sòl pot destruir les proves (per exemple, una de les formes típiques que les sondes anteriors han emprat per analitzar la composició dels materials ha estat escalfant-los dins un petit forn i analitzant els vapors. A més, ara sabem que el pols marcià conté quantitats de perclorat, un compost especialment oxidant que, escalfat, destrueix als demés components de la mescla).

O també existeix la possibilitat que s’hagi estat explorant en llocs no oportuns. Pensem en Mart com un planeta. És immens comparat amb la dimensió d’una sonda i del recorregut de pocs quilòmetres que pot fer. Què passaria si una sonda similar aterrés al mig d’un desert de la Terra? Potser la vida a Mart s’està refugiant en determinades zones. O sota terra. Per què no?

I anem així arribant a la part que més em fascina.

Resulta que, cada any, es calcula que aproximadament una tona de meteorits provinents de Mart cauen a la Terra! És material del planeta roig, expulsat fa milions d’anys per causa de l’impacte d’altres cossos, que ens va caient com una pluja. Què passa si relacionem aquest fet amb la possibilitat que la vida a la Terra vingués de l’espai?

Aquesta teoria fa temps que s’ha postulat. Encara som incapaços d’explicar com exactament va aparèixer la primera vida al nostre planeta, i alguns científics especulen amb la possibilitat que aquesta arribés de fora.

Podria haver estat així? I, en cas afirmatiu, podria haver estat Mart la font de la vida a la Terra? Grans preguntes, que necessitaran grans respostes.

De moment, els científics ja estant seleccionant microorganismes que carregaran en properes missions a Mart simplement per comprovar la capacitat que la vida pot tenir de suportar un viatge còsmic, sotmès a les condicions de l’espai obert.

Només espero que vigilin bé quan ho facin, no sigui que, per error, acabem contaminant el planeta roig, o altres móns, amb vida provinent del nostre planeta.

I que, d’aquí a uns quants milers de milions d’anys, uns viatgers espacials acabin descobrint el bressol de la seva vida en algun racó d’un planeta, ara estèril, que els seus habitants havien anomenat Terra.