Feliç aniversari, Hubble!

Pocs instruments científics han quedat tan marcats en la ment de la gent com el telescopi espacial Hubble.

La setmana passada, aquesta joia va complir 25 anys. Un quart de segle fa que va ser llançat a l’espai, en una òrbita al voltant de la Terra, ben allunyat dels efectes distorsionadors de l’atmosfera.

25 anys de descobriments i inspiracions constants. Les imatges ja han passat a formar part de la història de la ciència. Imatges inigualables en la seva precisió i detall. Amb un modest ull de “només” 2 metres i 40 centímetres, el Hubble ha superat als gegants de 10 metres dels millors observatoris de superfície. És l’avantatge de no tenir atmosfera per sobre, ni contaminació de cap tipus.

Però no tot va ser senzill. Com acostuma a passar amb els grans projectes, les dificultats no varen ser poques.

La construcció va ser llarga i costosa, i s’hi van dedicar més diners dels previstos. Quan finalment es va acostar el moment del llançament, va esdevenir la catàstrofe del Challenger, al 1986, en la que varen morir 7 astronautes. La NASA va aturar tot el programa espacial, i el Hubble, que havia de ser posat en òrbita per un transbordador similar al que havia esclatat, va haver d’esperar uns anys. Quatre, ni més ni menys, en una sala especial, amb atmosfera neutra de nitrogen, i temperatura controlada, esperant el seu viatge.

Per fi, l’any 1990 el Hubble va ser posat en òrbita. I, de seguida, el segon problema. Un de ben greu.

Resulta que les primeres imatges que va enviar mostraven que... era borni. Tanta cura, tantes especificacions, en la construcció del seu mirall, un mirall que es considerava el més perfecte mai dissenyat per l’home, i l’havien espifiat.

Les imatges mostraven una qualitat molt inferior a l’esperada. Allò era catastròfic. La investigació va demostrar que l’empresa encarregada de polir el mirall havia comés un error, un error minúscul, però suficient com per esgarrar la visió del rei dels telescopis.

La NASA va ser objecte de crítica severa i de bromes. Em puc imaginar que més d’un ho devia passar bastant malament. Com sempre, els motius de l’errada sembla que varen venir de retallades en despeses: el projecte s’havia anat encarint per sobre del pressupost. L’empresa subcontractada va, diguem-ho polidament, voler controlar els costos. I carai que els va controlar!

Immediatament, els científics es van posar a discutir la millor forma de superar aquesta dificultat.

Afortunadament, el Hubble havia estat dissenyat per ser el primer telescopi espacial que podia ser intervingut a l’espai, mitjançant el que s’anomena missions de servei, en les que els astronautes poden accedir als instruments i reparar-los o modificar-los.

Era clar que el Hubble necessitava ulleres. Sí, ulleres. Aquesta va ser la solució: la instal·lació d’un corrector òptic que anul·lava perfectament el defecte del mirall principal. Les ulleres varen ser instal·lades al Hubble l’any 1994. Un veritable èxit de missió. Us afegeixo una de les fotografies dels astronautes treballant per reparar el Hubble. Impressionant.

Amb les ulleres, el Hubble va aconseguir ser el que tothom esperava. Les imatges eren, ara sí, claríssimes i espectacularment detallades.

La resta més o menys ja la coneixeu. Fotografies i descobriments impressionants. I, sobre tot, una font d’inspiració per a la humanitat. Gràcies a les fascinants imatges de l’univers, les nostres ments han volat per galàxies i móns allunyats i exòtics. Forats negres, estrelles de neutrons, supernoves, i fins i tot les primeres galàxies que varen existir a l’univers han estat visitades per les nostres imaginacions tot mirant, bocabadats, les fotografies del Hubble. Des dels fons de pantalla de molts dels nostres ordinadors personals, a pòsters, les imatges del telescopi espacial han passat a formar part de la nostra vida quotidiana.

El Hubble se’ns fa vell. Ha estat reparat i millorat 5 cops a l’espai. El darrer va ser l’any 2009. Tot i que segueix funcionant a la perfecció, els seu substitut, un imponent telescopi espacial de 6 metres i mig de mirall, anomenat James Webb, està en construcció, i podria ser llançat al 2018.

Mentre tant, és probable que el Hubble comenci a tenir problemes derivats de la seva edat. Alguns dels equipaments fallaran. Aquest cop, però, no hi haurà cap missió de reparació. Els diners estan avocats al James Webb.

Què li passarà al Hubble? Si no es fa res, en uns 20 anys entrarà a l’atmosfera, i quedarà destruït. Parts d’ells sobreviuran aquesta entrada, i podrien suposar un perill segons on caiguin. Però, de debò que volem aquest destí pel que haurà estat la icona dels telescopis? És aquest el final que es mereix?

S’està discutint molt sobre el tema. Una solució, que espero que sigui la que s’acabi imposant, serà enviar un transbordador espacial per a rescatar-lo, i baixar-lo, sa i estalvi, a la Terra. Retirar-lo, amb tots els honors, a un museu, on les generacions futures puguin admirar aquell enginy que la humanitat va enviar a l’espai per a intentar entendre millor el seu origen i el perquè de tot plegat.

Felicitats, Hubble. I moltes gràcies per fer-nos vibrar i emocionar amb les teves imatges.

Vellet, amb ulleres i vista cansada, ell esperarà pacientment, funcionant fins el darrer moment. Esperarà tornar. Poder veure de nou el cel blau. I els nens que el fotografiaran. Descansant per sempre en el lloc d’honor en un dels millors museus del planeta.

Només espero que no el fallem.

45 anys de l'Apollo 13: un fracàs convertit en un gran èxit

Aquesta setmana farà 45 anys de la famosa missió de l'Apollo 13. Qui no ha sentit parlar d'ella, o no ha vist la pel·lícula?

En aquest blog hem analitzat accidents històrics relacionats amb la carrera espacial, com el del Challenger l'any 1986, o el del Columbia al 2003. Són, tots ells, casos que et deixen bastant tocat, al veure els errors que varen conduir a les morts dels astronautes. Però si hi ha un cas realment inspirador, aquest és, sens dubte el de l'Apollo 13 l'any 1970. És un cas que va acabar bé, del que es poden aprendre moltes lliçons, i que nosaltres, a l'empresa, utilitzem com a font d'inspiració per a les nostres activitats de dinamització amb els clients.

Si haguéssim de resumir-ho tot en un titular, aquest seria "Un fracàs que es va convertir en el major èxit de la exploració espacial".

La veritat és que tot va començar bastant abans de la dramàtica setmana de l'11 d'abril del 1970. Feia anys que la NASA, i gran part de la indústria puntera americana, lluitaven per complir la promesa que, l'any 1961, havia fet Kennedy. Els Estats Units havien de posar un home a la Lluna abans d'acabar aquella dècada (avançant-se, per fi, als soviètics). Ho havien aconseguit l'any 1969, amb l'Apollo 11, després d'un gegantí esforç en el que aproximadament un 5% del pressupost nacional es va destinar a la carrera espacial.

El fet és que uns anys abans de l'èxit de l'Apollo 11, es va cometre un error molt greu en el disseny d'un dels components instal·lats dins dels tancs d'oxigen. Aquell error havia produït algun funcionament incorrecte, però mai greu. Per alguna raó, després d'un temps, s'havia arribat a assumir aquell funcionament com a normal (primera lliçó: s'havia acceptat un risc com una cosa normal). Afortunadament, allò no va tenir conseqüències en cap de les anteriors missions.

L'oxigen, a les nau Apollo, s'emmagatzemava en varis tancs. Aquest gas no tan sols proveïa d'aire per respirar a la tripulació, sinó que, molt important, s'utilitzava també per a generar energia, l'energia que feia funcionar tots els sistemes de la nau.

El llançament de l'Apollo 13 va anar sense problemes. Els primers dies varen ser bastant avorrits, expliquen les cròniques. Com a anècdota, tal era l'avorriment que un dels membres de la tripulació s'entretenia accionant una vàlvula que produïa un fort soroll, espantant als seus dos col·legues.

Després d'unes quantes òrbites al voltant de la Terra, la nau es va dirigir cap al seu destí: la Lluna.

El 14 d'Abril, 3 dies després del llançament, es va produir l'accident. Un dels tancs d'oxigen va explotar. Va ser el moment de la famosa frase: "Houston, we've had a problem".

Inicialment no se sabia què passava. Fallaven tots els instruments, i totes les alarmes eren enceses. Tan era així que el control a Houston va sospitar que es tractava d'una errada en el mateix sistema d'alarmes, i  que, en realitat, res greu podia estar passant. Simplement perquè era impossible que tantes coses estiguessin fallant al mateix moment.

Els 3 astronautes, però, sí eren conscients de la gravetat. Havien escoltat l'explosió i la nau es sacsejava.

Uns 20 minuts després de l'explosió, Houston va acceptar l'evidència. S'havia acabat la missió a la Lluna, i ara es tractaria de salvar als 3 astronautes. Cosa gens fàcil, ja que l'explosió del tanc d'oxigen feia que les reserves d'aire fossin insuficients i, a més, no hi hagués prou energia per a alimentar als instruments (navegació, calefacció, etc.).

La primera decisió que es va fer va ser traslladar als astronautes des del mòdul de comandament al mòdul lunar. Aquesta part de la nau, dissenyada per a transportar dos astronautes a la superfície de la lluna, tenia les seves pròpies reserves d'aire. El problema és que no havia estat dissenyat per a portar tres persones, i molt menys durant dies. Estava pensat només per separar-se  del mòdul de comandament, baixar a la superfície de la Lluna, i tornar després a pujar amb el seu únic motor per acoblar-se de nou a la nau.

Permeteu-me, en aquest moment, unes paraules sobre el mòdul lunar. Es tracta, vist amb perspectiva històrica, d'un magnífic disseny. Els enginyers s'havien hagut d'esforçar en alleugerar el seu pes, i no tenia seients (no es necessitaven, amb gravetat zero i només pel moment de baixar a la superfície i tornar a pujar). Les seves parets eren feblíssimes, equivalents a 3 capes de fulla d'alumini. Amb gravetat, només posant el peu a sobre es  podia deformar o, fins i tot, trencar. Tot i així mai no va mostrar la mínima fallida, en cap missió. Sempre va funcionar a la perfecció. I en el cas de l'Apollo 13, a més, va ser el bot salvavides, l'element clau que va permetre la supervivència d'aquells herois.

Quan els 3 astronautes varen abandonar el mòdul de comandament, varen tancar tots els sistemes, per estalviar la poca energia que hi havia per al moment de re-entrada a la Terra. Mai no s'havia fet això, i es temia que, degut a les baixíssimes temperatures de l'espai, les bateries no es tornessin a posar en marxa arribat el moment.

Dins el mòdul lunar, els astronautes varen haver d'anar afrontant tot un seguit de problemes. Van restringir l'ús de l'aigua, i sense calefacció varen patir temperatures baixíssimes. Tampoc no menjaven, ja que el menjar liofilitzat a penes es mesclava amb aigua freda. Mentre, a terra, els enginyers s'afanyaven a dissenyar quin seria el procés de tornada a la Terra. En qüestió d'hores havien d'escriure tot un procediment nou de tornada, una tasca que, en condicions normals, hagués ocupat mesos.

Per estalviar tota l'energia possible, es va decidir deixar que la nau seguís cap a la Lluna, la voltés, i tornés a la Terra, fent una figura de 8. Aquesta trajectòria era guiada per la gravetat, i no requeria el dispendi energètic que hagués significat fer anar els motors del mòdul de comandament per girar a mig camí la nau.

Ja en el camí de tornada, els tècnics varen calcular que seria impossible mantenir vius als astronautes al ritme al que es viatjava. S'havia de donar un impuls extra a la nau, per a que anés més ràpida. El problema era que això s'hauria de fer amb l'únic motor del mòdul lunar, que no havia estat pensat, ni en somnis, per a tal cosa. Podia passar de tot, però era l'única solució. I va funcionar.

Els problemes no varen acabar aquí. Una gran amenaça es va mostrar en forma de concentració de diòxid de carboni. El mòdul lunar no tenia suficient capacitat per a filtrar l'aire respirat pels astronautes: els seus filtres només preveien la presència de 2 persones i durant un temps molt limitat. No tenien més filtres al mòdul lunar, i els filtres que hi havia al mòdul de comandament no encaixaven (uns eren rodons, els altres quadrats!).

Llavors va començar una cursa a tota velocitat entre els enginyers a Houston, que es varen tancar en una sala amb tot el material que els astronautes podien trobar a bord. Es tractava d'intentar encaixar els filtres quadrats a les obertures rodones d'aire del mòdul lunar. En altres paraules, es tractava de fer una xapussa per salvar la vida de 3 persones. I la varen fer. I la varen comunicar (explicar als afeblits astronautes com construir allò no va ser fàcil). El filtre improvisat va funcionar just a temps, quan les forces començaven a fallar.

Havien passat 3 dies de l'accident,  i ara ja només quedaven dos grans dificultats per superar: corregir lleugerament la trajectòria (manualment, recordem que els sistemes de navegació estaven apagats), i finalment tornar a engegar els sistemes del mòdul de comandament per a la reentrada, creuant els dits per a que els bateries s'engeguessin.

La correcció de la trajectòria es va fer artesanalment, emprant la posició visual del Sol i de  la Terra. Es va fer com els antics mariners s'orientaven al mar. Impressionant. Això demostra la preparació dels astronautes.

I les bateries es van engegar.

La resta, ja la sabeu.

Quantes lliçons es deriven del cas! Tant a nivell personal com empresarial.

El paper de  la improvisació. Però, atenció, una  improvisació provinent del coneixement profund d'allò que tens entre mans.

La preparació exhaustiva. En l'era de la carrera espacial, els astronautes varen saber navegar manualment, guiant-se per les estrelles, utilitzant un sextant! Si voleu, traduït al nostre món seria com preguntar-se si seríem capaços de sobreviure sense un mòbil, o una connexió a internet.

El treball en equip. Tots a una, amb una sola prioritat: salvar als astronautes.

I, molt important, el creure fins al final, el no parar de lluitar. Era fàcil baixar la guàrdia, caure en la depressió. Tant  pels equips de terra com pels 3 cosmonautes.

Finalment, el lideratge. El cap de la missió a Houston va assumir el seu lideratge, guiant a tot l'equip, a l'hora inspirant confiança i exigint focus i resultats. És seva la famosa frase: "El fracàs no és una opció". Una frase que descriu perfectament l'esperit amb el que l'equip va treballar.

També es seva la frase que trobo culminant. Quan un alt responsable de la NASA, que ha de comunicar amb el president dels EEUU, en el moment en el que les coses pintaven molt malament, comenta que allò serà el major fracàs de la carrera espacial. Llavors, el cap de la missió el contesta: "Disculpi, però en la meva opinió, farem que això sigui el major èxit de la NASA".

I així va ser.

L'enginy humà a les planes de Mart

Tot estava en silenci. Un imponent i esfereïdor silenci que ho dominava tot. Feia poques hores que acabava de passar una tempesta de sorra, que a penes s’havia pogut sentir. Sorra vermellosa per tot arreu, miressis on miressis. Sorra i silenci.

Dalt d’un cel, ara destapat, lluïa un Sol esmorteït, els rajos del qual no podien escalfar gaire les baixíssimes temperatures.

Feia molts anys que era allà, immòbil i freda. Recoberta de l’omnipresent sorra vermella, la sonda Viking I s’havia convertit en ferralla, en un monument del que un dia va ser la missió més pionera i fantàstica de la NASA. Aquell enginy havia arribat a Mart l’any 1976, i havia funcionat de forma excel·lent, fins que una errada en les seqüències d’ordres transmeses des de la Terra havia fet que la seva antena parabòlica apuntés cap a terra. Allò va significar la fi del contacte i l’aïllament de la sonda, que devia seguir funcionant durant alguns anys més, esperant, cada segon de cada dia, tornar a escoltar el familiar beep que la tornés a connectar amb els humans.

Però aquell senyal mai no podia arribar. Ni tan sols les desesperades ordres enviades des de la Terra per corregir l’error d’orientació de l’antena.

Aquell era un dia com un altre, allà a la Chryse Planitia de Mart, la planura daurada. Un espectacle impressionant, si no fos perquè la Viking no el podia gaudir. O potser sí. El seu generador d’energia nuclear devia estar a les últimes, però amb sort encara mantenia vius alguns dels sistemes d’abord. Si hagués estat així, la Viking viuria, aquell dia com un altre, una experiència única. La darrera de la seva vida, que la faria recordar el seu naixement en el planeta de cotó blanc i tons blaus. Era el 4 de juliol de l’any 1997.

Va començar com un petit llamp de llum dalt del cel, quasi imperceptible. Si Mart hagués tingut una atmosfera tan densa com la nostra, potser s’hagués escoltat un fort tro. Però el feble aire del planeta no permetia la transmissió de so algun.

Uns segons més tard, una forma indeterminada al principi es podia distingir al cel. Ràpidament, aquella forma es va anar fent gran a mida que s’apropava a la superfície. A pocs metres d’alçada, el paracaigudes es va desprendre, i en qüestió de pocs segons, aquella cosa va tocar terra. I ho va fer prou violentament, aixecant una gran polseguera (vermella). I va rebotar. Amb el cop, es va enlairar, molt a munt, de nou al cel. I va tornar a caure.

Rebotant sobre un gran coixí, la sonda Pathfinder arribava a Mart després un viatge de 7 mesos. Aquella forma d’aterrar, poc elegant en comparació amb la tecnologia que l’enginy transportava, havia funcionat exquisidament bé, i després d’uns quants salts, la sonda va quedar en repòs.

La Pathfinder era la primera missió a Mart que incloïa un ròver, un petit robot sobre 4 rodes. També era la primera d’un seguit de missions que tenien, com a requisit, el poder arribar a Mart amb una fracció del cost que havien costat les dues sondes bessones Viking.

La crisi havia arribat a la NASA. Els diners ja no fluïen com abans. Ah, que lluny quedaven aquells temps del programa Apollo! En la dècada dels 60, la nació sencera s’havia abocat a la carrera espacial, en una competició de tecnologia i d’orgull amb l’Unió Soviètica. Per més que feien, els americans quedaven segons i eren així ridiculitzats pels soviètics. El primer satèl·lit, i el primer home en òrbita van ser jugades mestres d’aquests, i els americans feien el que podien que seguir-los d’aprop. Però el discurs de Kennedy de l’any 1962, en el que comprometia que el seu país posaria l’home sobre la Lluna abans no acabar aquella dècada havia estat l’impuls que la indústria americana necessitava per posar-se definitivament capdavantera de la carrera. Les missions Apollo es van succeir, una rere l’altre, en qüestió de pocs anys, i un abans del termini fixat per aquell visionari president, Armstrong i Aldrin caminaven sobre la Lluna.

Aquella fita havia guanyat el favor de l’opinió pública i, per tant, dels polítics. L’exploració de l’espai es va convertir en una prioritat.

Però amb el pas dels anys les pressions varen anar creixent per a retallar els enormes pressupostos que aquelles aventures li costaven al contribuent. Als 90, era ja impensable poder repetir missions tan costoses com les Viking, de forma que la NASA es va proposar, textualment, fer més amb menys. Es tractava, per començar, d’idear formes relativament barates d’arribar a Mart i explorar-lo.

Els Viking havien aterrat a Mart després d’estar en òrbita al voltant del planeta. Fet així, l’aterratge era més control·lable, especialment pel que fa a la seva velocitat. Però per a les noves sondes, una posada en òrbita no era possible si es volia realment estalviar, i els científics varen treballar per fer-les aterrar-la directament.

El repte era immens. Aterrar directament significava passar d’una altíssima velocitat de viatge interplanetari a zero, mantenint la sonda, i els seus delicats instruments, sans i estalvis. Res similar s’havia provat, i el primer de tot va ser imaginar quin sistema podia funcionar.

Així va aparèixer la boja idea d’aterrar rebotant sobre un coixí, després que un paracaigudes i la fricció de la pròpia atmosfera de Mart haguessin reduït l’enorme velocitat d’entrada. Ens podem imaginar les cares de molts d’aquells científics, i després dels directius de la NASA, quan la idea va ser exposada per primera vegada (es va dir que era, simplement, una idea esbojarrada). Una cosa com un viatge espacial, que requeria d’altíssima precisió, se la jugaria en els darrers metres amb un sistema d’aterratge del més rudimentari i poc precís. No oblidem que, rebotant es perdria tot possible control sobre el lloc final d’aterratge, i els responsables de la missió haurien de triar la zona amb molta cura i creuar els dits en el darrer instant.

Però la idea es va obrir camí i es va implantar en la Pathfinder. Uns anys després, el mateix sistema s’utilitzaria per les sondes bessones Opportunity i Spirit, també a Mart. Totes elles uns èxits rotunds.

Posteriorment, la sonda Curiosity necessitaria un nou disseny innovador per aterrar. A diferència de les anteriors, que eren de la mida d’una joguina, d’un cotxet teledirigit, la Curiosity tenia la dimensió d’un cotxe de debò. Era impossible fer-lo aterrar rebotant.

Les neurones creatives dels enginyers varen, llavors, donar llum a un altre increïble invent de la tecnologia. Curiosity aterraria a Mart ajudat per una espècie de grua que, a mode d’helicòpter, es mantindria quasi immòbil durant uns instants, a pocs metres de la superfície, i baixaria la sonda amb uns cables, dipositant-la a terra suament. Va ser un altre èxit.

I és que les crisi promouen l’enginy.

En la història encara jove de les missions espacials, els sistemes d’aterratge de les sondes marcianes apareixen com a innovacions de primer ordre. Gràcies a aquests invents arriscats, el programa d’exploració de Mart va poder seguir, amb els ajustats pressupostos de la moderna NASA.

Actualment, dos ròvers segueixen recorrent inspiradors paisatges marcians. La Opportunity, i la Curiosity continuen enviant dades valuoses per poder entendre què li va passar a un planeta que tenia aigua en abundància, en forma de rius, i una atmosfera molt més densa que l’actual.

Gelades, esgotades i abandonades, les Viking, però, guarden un profund secret. A les seves entranyes, l’home hi va construir un petit laboratori per descobrir vida a Mart. 30 anys després, els científics segueixen discutint sobre els resultats d’aquells inconclusius experiments.

Si les màquines poguessin parlar...

La humilitat de la ciència en un món bidimensional

Cóm ha de ser el món vist des de les dues dimensions? Vist des d'un full de paper? I, encara més important, podríem aprendre alguna cosa útil, alguna lliçó, si poguéssim traslladar-nos a un món bidimensional?

Amb l'objectiu de respondre aquesta qüestió, vaig endegar, fa un temps, un experiment sense precedents, que espero algun dia pugui omplir alguns fulls dels llibres d'història. En aquest experiment vaig provocar canvis en el planeta Taquesplanes, un quasi desconegut món 2D, per estudiar cóm afectaven aquests esdeveniments als seus diminuts, però observadors, habitants.

Cóm bé sabeu, i si no ho hauríeu de saber, Taquesplanes és un espai ... perdó, he dit espai? Vull dir un pla, disculpeu. Doncs deia que és un pla bastant avorrit pels nostres estàndards, ja que no hi ha res. Bé, excepte els seus habitants, però que són tan petits que no els veiem.

El meu experiment va començar el dia que vaig plantificar, sobre de Taquesplanes, una taula. Una simple i vulgar taula de 4 potes, que jo movia repetides vegades, arrossegant-la amunt i avall. De tant en tant, aixecava la taula a l'aire, i la deixava caure de nou en un altre indret. I això vaig anar fent durant uns minuts  (uns minuts meus, és clar, ja que pels habitants de Taquesplanes el temps passa diferent i allò va significar alguns segles).

Passat aquell temps, vaig tenir accés a la ciència desenvolupada pels habitants de Taquesplanes. No em pregunteu com, perquè no us ho diré. Bé, de fet tampoc recordo ben bé cóm ho vaig fer. Ni tan sols recordo si ho vaig fer. Tant se val.  El fet és que tinc les teories científiques d'aquell món pla. Ni més ni menys que el resultat de segles d'observacions i investigacions dels científics més prestigiosos de Taquesplanes.

El descobriment, totalment inesperat i sorprenent, de 4 grans taques sobre el món dels taquesplanins va significar una veritable revolució del pensament, que fins a les hores havia estat aletargat a Taquesplanes. Per suposat, les 4 taques corresponien a  l'espai ocupat per la superfície de les potes de la taula, tot i que això, els habitants de Taquesplanes, no ho coneixien, és clar. Atrapats en el seu espai bidimensional, tot el que veien de la taula eren 4 taques fosques sobre el seu planeta pla.

Descobriments posteriors havien posat en evidència que les 4 taques es movien molt lentament (recordem que el temps passa molt més alentit en el món Taquesplanes). I, atenció, observadors com eren, ja en aquells remots temps, havien vist com les taques no es movien de qualsevol forma, sinó que ho feien tot seguint un patró curiós. Intel·ligents, els nostres admirats amics no varen trigar gaire en deduir algunes propietats bàsiques del moviment de les taques. El moviment d'una d'elles implicava el moviment de les demés. Les distàncies que hi havia entre les 4 taques es mantenien constants, sense importar la direcció del moviment. La precisió amb la que les distàncies es mantenien va donar lloc a una famosíssima teoria taquesplanina:  la conservació de les distàncies.

L'edifici matemàtic que varen desenvolupar al llarg dels anys no els permetia, però, preveure els moviments futurs de les taques. Després de molts estudis i discussions,  els més prestigiosos dels seus savis varen arribar a la dura conclusió que el moviment es produïa per atzar. Podien conèixer la situació  de les taques en un moment determinat, i comprovar que la teoria de la conservació de les distàncies es complia, però la natura els impedia predir els moviments futurs. Sí, el moviment per atzar devia ser, senzillament, una característica intrínseca de la natura.

I tan feliços eren amb la seva física, quan, a meitats del segle 45, una cosa extraordinària va succeir. Va succeir que les taques havien desaparegut, després de segles d'existència. La notícia va creuar el món de Taquesplanes com la llum, aixecant confusió i intensos debats (sí, ja sé que el verb aixecar no seria aplicable a aquest planeta en 2D, però és justament el verb que millor li pega a la frase). Fins i tot certs grups varen interpretar aquell esdeveniment com un presagi de la fi del món. La fi del món bidimensional.

En ple debat eren quan va tornar a passar. Uns exploradors varen portar la inesperada notícia de l'aparició de les taques en un llunyà racó de Taquesplanes. Allà s'hi varen desplaçar científics, i, efectivament, varen corroborar que les taques havien tornat. Seguien sent 4, i les distàncies entre elles eren les mateixes. Allò va catapultar la teoria de la conservació de les distàncies a principi bàsic i immutable de la natura.

La desaparició de les taques, i la seva aparició al cap d'un temps, es va anar repetint amb els anys. La conclusió més acceptada per la comunitat científica era que aquelles 4 taques havien existit sempre, però que antigament no havien tingut la tecnologia suficient com per detectar-les. Ara les detectaven, però no sempre, la qual cosa podia significar que els faltava encara tecnologia per poder detectar les taques quan aquestes adoptaven un estat determinat.

Anys abans que s'acabés el meu experiment, un excèntric científic de Taquesplanes sembla que havia postulat que quelcom havia de lligar les 4 taques, la qual cosa donaria explicació al principi de conservació de les distàncies. Aquest quelcom havia de ser un camp de forces desconegut i quasi invisible. La teoria, trencadora, havia causat un intens debat, que havia durant decennis.  Fins que un grup d'experimentadors havien detectat, emprant els millors instruments de mesura existents, el que semblava ser el misteriós camp que lligava les 4 taques. Es tractava d'una lleu pertorbació en l'espai que quedava entre les 4 potes. Ajà! devia haver exclamat l'il·lustre cietífic quan li varen portar les notícies de la detecció (i a continuació devia córrer a comprar-se un smoking i un corbatí per a cerimònia amb la que, segurament, l'homenatjarien).

El lector atent ja haurà deduït, com vaig fer jo quan vaig llegir els reculls històrics de Taquesplanes, que aquest estrany camp que havien detectat no era més que la feblíssima ombra que el tauler de la taula projectava sobre el seu món, justament entre les taques que representaven les potes.

En el moment en el que vaig poder llegir els seus compendis científics, els habitants de Taquesplanes havien avançat molt en el coneixement de la natura, amb uns principis i lleis que donaven resposta als fets observats:

·       - Les taques eren sempre 4. No eren possible altres configuracions.

·       - El principi de conservació del moviment era inviolable, i explicava les distàncies constants entre les taques.

·      -  No era possible conèixer la posició futura de les taques. Havien denominat aquest fet com el principi d'incertesa.

·      -  Les taques tenien dos estats fonamentals. Un d'ells, anomenat estat bàsic, podia ser detectat fàcilment. L'altre, anomenat estat immaterial, escapava detecció. Hi havia un intens debat sobre si allò era una limitació de la tecnologia de detecció, o més aviat es tractava d'un principi bàsic de la natura impossible de superar.

·      -  Les taques mudaven entre els dos estats, el bàsic i l'immaterial, i ho feien per atzar,  en una altra manifestació del principi d'incertesa.

·       - Existia un camp de forces, a penes mesurable, que omplia l'espai entre les taques, i que es creia era el responsable que aquestes es comportessin solidàriament.

No estava gens malament, tenint en compte la insignificança dels taquesplanins.

Recordo perfectament la sensació que vaig tenir al completar la lectura d'aquells treballs. Era, a l'hora, d'admiració i de compassió. Pobres ells! Limitats com estaven amb una visió de la realitat esbiaixada, troncada i parcial. Havien aconseguit deduir unes lleis que els permetien funcionar i explicar el que veien, però no havien pogut, ni ho haguessin pogut mai, entendre realment què passava. Entendre realment la natura. Una cosa tan trivial per mi com una taula movent-se. Ells mai sabrien què és una taula, ni unes potes. Ni tan sols una ombra. El que jo podia explicar de forma senzilla, requeria teories complexes i aparentment antinaturals en el món Taquesplanes.

Pobrets ells, sí.

(Nota: davant les crítiques rebudes, per part d'ell mateix i dels representants de Taquesplanes, l'autor vol destacar que en cap cas pretén mofar-se dels avenços i coneixements dels taquesplanins. Tampoc dels avenços i coneixements dels humans. Al cap i a la fi, un és químic quàntic d'estudis. En tot cas, a l'autor li agradaria recordar la necessitat de mantenir la humilitat com una qualitat essencial, i no tornar-nos a creure, ni els taquesplanins ni els humans, els posseïdors de la veritat absoluta, si és que aquesta existeix).

De la Lluna i dels llunàtics

Aquesta és la fotografia que li vaig fer a la fina Lluna creixent fa uns dies. Era una Lluna de poques hores de vida, després de la fase nova que havia produït l'eclipsi de Sol del dia 20.

A la imatge es poden apreciar forces detalls de la superfície del nostre satèl·lit. Però és molt més el que s'amaga al darrera dels píxels de la fotografia, o en els racons menys cridaners de la mateixa.

Tornem a mirar la imatge, però aquest cop anem a fixar-nos en allò que ens explica la Lluna a través de la fotografia.

El primer que us demano és que ens traslladem, amb el pensament, a qualsevol zona a la frontera entre llum i foscor. Ja hi sou? Ah, la imaginació! Més ràpida que la llum. Hi heu arribat en menys d'un segon, oi?

Si esteu allà plantats, drets, mirant l'horitzó, estareu veient una sortida de Sol. Un Sol que surt molt més lent  que a la Terra, aproximadament 29 vegades més lent. Tal com el Sol va pujant al cel, poc a poc, la frontera entre ombra i llum es va desplaçant cap a l'esquerra  de la imatge, i es va fent de dia a la Lluna. Recordeu això quan mireu la fase de Lluna, qualsevol nit. Si és una creixent, allà s'està fent de dia, i els habitants llunàtics que siguin a la zona entre la llum i l'ombra estaran gaudint d'una albada. Si és Lluna decreixent, llavors veuran una posta de Sol.

I  cóm serà una sortida o posta de Sol? Doncs molt diferent a les de la Terra. Per una banda, ja ho he comentat, el Sol es mou de forma molt lenta pel cel lunar. Però, a més, allà no hi ha atmosfera, de forma que la llum del Sol no és dispersada com passa aquí avall. Res, per tant, de colors rosats, o albes. Res de espectacles acolorits. Simplement, el Sol, de llum encegadora, que surt o es pon. Així de simple.

Intenteu ara localitzar, a la foto, uns diminuts punts lluminosos a la part fosca, però molt a prop de la frontera amb la llum. Els veieu? En teniu un ben bé al mig, tocant el cràter més gran. Punts que estan il·luminats pel Sol, però que se situen alguns centenars de quilòmetres dins la nit. Cóm pot ser?

Són cims. Les parts elevades de les muntanyes lunars. Allà, a les alçades, el Sol comença a sortir, mentre que a les valls encara és fosc, encara és de nit. Com més dins la part fosca estiguin aquests punts, més alts són els cims.

Asseguts en alguna d'aquestes atalaies, observaríem la nit al nostre voltant, i els primers rajos de llum d'un llarg dia de quasi un mes terrestre de durada aparèixer per l'horitzó, sense cap avís. De sobte. Perquè, sense atmosfera, tampoc no hi tenim hores d'alba, com al nostre planeta. Es fa de dia quan els rajos del Sol apareixen a l'horitzó.

Potser encara sou més dins la part fosc, dins la nit. Encara trigarà en fer-se de dia. Què veieu? Res? Sou en mig de la foscor de la negra nit?

Aixequeu la vista al cel lunar, i, oh meravella de les meravelles! Allà dalt hi ha un objecte magnífic. La Terra llueix espectacular, tonalitats de blau i de cotó blanc. La veieu amb fase, igual com des de la Terra veiem la Lluna. Però la fase està canviada, és a la inversa.  En el nostre cas, estaríeu observant una Terra quasi plena,  que ha començat a decréixer. Tanta és la  llum que reflecteix la Terra plena que la nit lunar està força animada.

El més sorprenent, però, és que la Terra  no es pon ni surt. Sempre la veieu al cel de la Lluna, canviant les fases, però sempre, a tota hora, allà dalt. Perquè la Lluna sempre ens mostra la mateixa cara, justament la cara que veiem a  la fotografia, lògicament. I, des d'allà, els seus habitants sempre tenen la Terra per sobre l'horitzó. Permanentment.

Les fases de la Terra podrien servir de rellotge a la Lluna. A la mitja nit lunar, la Terra la veiem plena. Al migdia, la veiem nova, és a dir, no la veiem perquè no està il·luminada i, a més, el Sol del migdia ens enlluerna.

Són coses, aquestes, que us poden servir si mai viatgeu a la Lluna. Dies d'un mes. Fases noves que són les plenes de la Terra. Un darrer raig de llum que desapareix per l'horitzó al vespre i, sense transició, cau la nit. Nit, però, que la llum de la Terra fa que no ho sigui tant. Planetes blaus que fan de rellotges.

En definitiva, coses de llunàtics.

L'eclipsi de Sol, una festa de l'astronomia

A pesar del mal temps i dels negres núvols que varen intentar malmetre el dia, l'eclipsi de Sol del passat divendres es va convertir en una festa de l'astronomia popular.

Tots als amants de l'astronomia hi vàrem posar el nostre granet de sorra, des de diverses vessants. Des de les escoles als carrers de les ciutats, els aficionats ens vàrem desplegar com mai per apropar un espectacle únic de la natura al públic.

Les imatges que m'han enviat els companys de l'Agrupació Astronòmica de Barcelona, ASTER, són emotives, amb el muntatge que varen fer al passeig marítim, ple de gent mirant pels telescopis solars o amb ulleres especials. ASTER també havia organitzat una compra massiva d'ulleres per a diferents escoles que ho havien demanat, de forma que es va convertir en un proveïdor indispensable de cara a l'esdeveniment.

Pel twitter he pogut veure desplegaments similars de moltes associacions arreu del territori. També de diversos centres divulgatius, com el dels meus amics del Parc Astronòmic del Montsec (als qui, per cert, els temps va acompanyar).

Qui us escriu es va desplaçar a l'escola Gerbert d'Orlhac de Sant Cugat, per a fer el seguiment de l'eclipsi amb els nens. La idea va ser de l'Adrià i de la Rosa, els pares del Bernat, que han assistit a alguna de les observacions d'Estels i Planetes.

(Adjunto algunes fotografies, fetes per la Rosa)

La veritat és que m'havia reservat a l'agenda aquest dia per anar al meu observatori de Falset i documentar l'eclipsi. Però al final no em vaig poder resistir a la vena divulgadora, i vaig acceptar encantat.

Tal com s'anava apropant la data, els nervis dins la comunitat d'aficionats augmentava, ja que les previsions meteorològiques eren bastant dolentes. Els mitjans de comunicació varen començar a cobrir la notícia i a escalfar l'ambient, amb continguts molt ben preparats i explicats. Alguns de nosaltres vàrem tenir accés als mitjans, ràdio o televisió, per aportar la nostra contribució. En el meu cas, va ser en una entrevista a l'Agència Catalana de Notícies.

El dia de l'eclipsi, la directora del Bernat d'Orlhac, la Rosa, i el professorat es van encarregar de crear un espai adequat per a que tota l'escola pogués gaudir de l'eclipsi. Un amfiteatre de cadires al menjador, una improvisada pantalla, un canó de projecció connectat al meu ordinador, i aquest connectat a un equip d'observació solar amb filtre que vaig muntar a l'exterior.

Els núvols eren amenaçadors. Ben foscos, cobrien pràcticament tot el cel. I el vent bufava fort, i patíem per si tombava l'equip muntat a l'exterior. Però molt núvol has de ser per poder guanyar a tanta expectació, i entre clarianes ocasionals vàrem poder captar moments de l'eclipsi.

Els nens anaven passant pel menjador en grups de 2 classes. Se seien, miraven atents la pantalla, i escoltaven les meves explicacions. Les preguntes que els feia provocaven mans a l'aire i ganes de participar. Els professors havien treballat a les classes el tema eclipsi, i haig de dir que molt bé, ja que els nens tenien ben clares les idees. El més complicat va ser explicar als més menuts, de només 4 anys, que aquella figura brillant en forma de mitja lluna que veien a la pantalla no era la Lluna, com exclamaven entusiasmats, sinó el Sol!

El resultat, per mi, va ser molt encoratjador. I aquest és, també, el sentiment que han tingut molts companys amb els que he parlat posteriorment i que han cobert l'esdeveniment amb nens o adults.

Estem segurs que més d'un nen haurà somiat amb terres, llunes o planetes. I que més d'un adult recordarà per sempre la imatge d'un Sol mossegat per la Lluna.

Felicitats a tots els aficionats, a les associacions astronòmiques, als centres de divulgació, als educadors a les escoles, i als mitjans de comunicació, que han treballat aquests dies per vèncer als núvols i convertir l'eclipsi en una gran festa de l'astronomia. 

I per la meva part agrair als pares del Bernat la idea, i a la direcció i professorat del Gerbert d'Orlhac de Sant Cugat l'acolliment que em varen dispensar.

Curiositats sobre l'eclipsi del proper dia 20

Mentre esperem el dia de l'eclipsi de Sol (divendres 20 de març), i per a fer boca, a mode d'escalfament, escric unes notes de fets i curiositats relatives a aquest fenomen. Alguns de molt bàsics, i altres potser de no tant.

·    *  Els eclipsis de Sol es produeixen SEMPRE  en fase de Lluna nova. És l'única fase lunar en la que la Lluna, precisament, s'alinea  amb el Sol i amb la Terra (per això és nova, perquè queda alineada i la part il·luminada pel Sol és la que no veiem).

·    *  Però no totes les Llunes noves fan eclipsi, evidentment. Això és degut a que l'òrbita de la Lluna està lleugerament inclinada, i normalment la Lluna nova passa per damunt o per sota del disc del Sol sense tapar-lo.

·    * El dia 20 de març entrarem també a la primavera. Però aquest fet és independent de l'eclipsi, és a dir, es tracta d'una coincidència puntual.

·     *  La mida aparent del Sol i de la Lluna, vistos des de la Terra, és pràcticament idèntica, per pura casualitat. Aquesta afortunada coincidència fa que puguem gaudir d'eclipsis de sol totals en els que es tapa totalment el Sol però ens ensenya la corona solar, la seva part exterior. Només que la Lluna fos més petita, o que la tinguéssim més lluny, o el Sol fos més gran, o el tinguéssim més a prop, no tindríem eclipsis totals, ja que el diàmetre de la Lluna no arribaria a tapar per complert el Sol.

·  *   L'eclipsi del dia 20 serà total vist des d'una zona propera al pol nord. Les fases de totalitat dels eclipsis solars duren a penes uns 2 minuts aproximadament, i lògicament són els moments més cotitzats pels anomenats caça-eclipsis, gent que viatge arreu del món cada any per captar aquests espectacles de la natura.

·   *   Vist des de l'espai proper, l'eclipsi de Sol del 20 (i qualsevol altre) es veurà com una petita ombra circular (l'ombra de la Lluna) projectada i desplaçant-se sobre l'esfera terrestre. És justament el que nosaltres veiem, amb telescopis, quan un dels satèl·lits de Júpiter projecta la seva ombra sobre el planeta. Hem d'imaginar que allà on cau l'ombra, els habitants (de la Terra, i també els jupiterians en el cas dels eclipsis a Júpiter) estan gaudint d'un eclipsi total.

Finalment, recordar-vos que heu d'evitar mirar el Sol directament. Ni tan sols ho feu amb els invents casolans del vidre fumat (perillosíssim), la radiografia del nen o de l'avi, o amb ulleres de sol o de neu (bitllet cap a una lesió greu a la retina). Empreu només mitjans homologats, i en el seu defecte, observeu l'eclipsi per projecció, mitjançant  el mètode de la cartolina foradada que vaig explicar a http://estelsiplanetes.blogspot.com.es/2015/02/com-gaudir-de-leclipsi-de-sol-del-20-de.html i que recullo aquí en forma d'esquema:

També podeu assistir a algun dels actes que els vostres clubs astronòmics propers segurament organitzaran. A tall d'exemple, l'Agrupació Astronòmica de Barcelona (ASTER) muntarà diversos telescopis solars i altre material d'observació al Passeig Marítim de la ciutat. Recordeu que l'horari d'inici de l'eclipsi rondarà les 9 del matí, i s'allargarà fins a quarts de 12. Aquesta és la simulació que vaig fer de l'eclipsi vist des de Barcelona:

Aquest cop, jo seré a una escola de Sant Cugat que m'ha demanat que prepari l'observació pels nens. Els que em coneixeu sabeu que aquests són el meu públic preferit, de forma que no em vaig poder negar i ho faré ben a gust. Entre nen i nen intentaré, però, fer alguna fotografia per tal de documentar l'esdeveniment.

Molt bon eclipsi a  tothom!!!