La persistència de la vida

La notícia va donar la volta a la Terra en uns instants.

Primera plana de diaris, amb edicions especials, i portada de tots els telenotícies del planeta.

Després de molts anys buscant, l’humanitat, finalment, havia trobat vida fora del nostre món!

Ja es sospitava aquesta possibilitat, perquè fa uns anys les sondes enviades a Europa, un dels satèl•lits de Júpiter, havien detectat gas metà en l’atmosfera del planeta. Això era una pista que podia indicar algun procés de metabolisme, organismes que, similarment a com fan a la Terra, produeixen gas metà.

Pocs anys havíem trigat en preparar una missió transcendental: un robot que baixaria a la superfície del satèl•lit i que, amb el seu laboratori, exploraria amb detall, en busca de traces de vida. Totes les nacions desenvolupades havien contribuït a la missió, i tothom estava convençut que estàvem davant de l’esdeveniment més important dels temps.

La prova buscada, i finalment trobada a la superfície d’Europa, ens demostrava que no estàvem sols a l’univers. Que no érem una raresa de la fortuna. I ens obria les portes, ara si, a dedicar pressupostos astronòmics (mai millor dit!) a exploracions en altres planetes, fins i tot fora del nostre Sistema solar.

Les mostres recollides es van analitzar ràpidament, amb les tecnologies més potents. Es tractava de microorganismes, espores diminutes, i una mena de fongs microscòpics.

Semblaven perfectament adaptats a les condicions d’Europa, dures i que, fins aquell moment, es pensaven insalvables per al nostre concepte de vida.

En pocs dies es disposava ja d’anàlisis genètics molt precisos.

I al cap d’una setmana, va arribar el cop.

La nova notícia va venir de sobte, no esperada. I ens va agafar desprevinguts. I ens va fer molt de mal.

Els científics acabaven de determinar que les espores recollides a Europa contenien un material genètic idèntic a un subconjunt d’espores molt abundants a la Terra. La conclusió, dolorosa i decebedora, era que la vida detectada a Europa no era més que una contaminació del planeta provocada per les primeres sondes exploratòries que l’home hi havia enviat feia més de 50 anys.

Aquest relat, totalment fictici que m’he inventat, bé podria convertir-se en un mal somni en el futur.

Des dels inicis de l’exploració espaial, sempre ens ha preocupat la contaminació PROVINENT de l’espai. Tots tenim present les famoses “quarantenes” dels astronautes quan tornaven de les missions Apollo.

Però ara, els científics comencen a preocupar-se per la contaminació CAP A FORA. La contaminació que els nostres propis instruments podrien introduir en altres planetes.

Per què, oh sorpresa, resulta que la vida és molt (molt) més resistent i adaptable del què podíem pensar. En el nostre propi planeta, cada cop s’estan descobrint organismes que s’han adaptat a viure en condicions extremes. I, per acabar-ho d’arreglar, se sap que algunes espores poden, fins i tot, sobreviure llargs períodes en les condicions de fred i buit de l’espai, transportades involuntàriament per sondes de la Terra, sempre i quan estiguin protegides dels rajos ultraviolats del Sol (la qual cosa no és gens difícil, si aquestes espores es troben en recons o fins i tot en l’interior).

I fan bé els científics de preocupar-se.

La vida, adaptable i persistent com és, podria molt bé obrir-se camí en nous mons. Seria una vida real, si, però implantada artificialment, i, en tot cas, una vida que compartiria amb nosaltres les mateixes arrels. Una vida “fraudulenta”.

Els efectes de la contaminació d’un planeta serien inimaginables. Quins efectes en el ecosistema propi del planeta podria tenir? I quins efectes sobre la vida autòctona, potser encara no detectada?

Li he estat donant tombs a aquest tema, des que vaig llegir sobre la possibilitat de la contaminació d’altres mons.

I, com sempre, he deixat volar la meva imaginació.

Una imaginació que m’ha portar milions d’anys enrere, en un moment en el què el nostre planeta era un món inhabitable. Sense oxigen, i amb una atmosfera densa de gasos de sofre i anhídrid carbònic.

Un planeta en el què una civilització molt avançada, provinent d’una estrella propera, es va fixar.

I va explorar.

I va contaminar.