diumenge, de juny 20, 2010

Podem veure el naixement de l'univers?



En l’article "Mirar cap al passat" explicàvem com, en astronomia, veure més “lluny” significa veure el passat.

En efecte, degut a que la velocitat de la llum no és infinita (res no ho és!), i al fet que l’univers es trobi en expansió, quan, amb instruments cada cop més sensibles, descobrim objectes molt llunyans, en realitat, el que estem fent és veure’ls com eren en el passat.

La llum que ens arriba d’una galàxia que està, per exemple, a mil milions d’anys llum ens porta informació de com era aquesta galàxia fa això, justament mil milions d’anys.

Cada cop, els instruments científics van millorant i guanyant sensibilitat. Telescopis òptics, alguns dels quals, com el Hubble, operant fora de l’atmosfera; telescopis infrarojos; radiotelescopis... L’avanç de la tecnologia ha fet que, cada cop, puguem veure més lluny, és a dir, més cap al passat.

Quin és l’objecte més antic que hem vist?

Fa pocs mesos, el telescopi Hubble ens ha permès veure unes galàxies que van existir només uns 600 milions d’anys després del naixement de l’univers (la seva llum ha trigat en arribar-nos aproximadament uns 13 mil milions d’anys!!!!).
Amb quasi tota seguretat, aquests objectes fa molt i molt que ja no existeixen.

Fixeu-vos doncs: amb la llum (i altra radiació electromagnètica, com ones, rajos infrarojos, etc.) que ens arriba, podem analitzar, estudiar, entendre com eren. Els estem, de fet, veient, com qui veu una pel•lícula del passat.

Això és extraordinari. Es tracta de seguir millorant els instruments. Els nous gegants que ja s’estan construint, per a jubilar al Hubble, prometen fer descobriments espectaculars des de l’espai.

Però... fins a on? Vull dir, si seguim veient cada cop més enrere... serà algun dia possible veure l’inici de l’univers?

Tot i que sembla que en teoria si que podríem, la realitat és ben diferent.

Se sap que els primers anys (milions d’anys) de l’univers van ser un “anys foscos”. L’univers estava format per un plasma calent de protons i electrons. La temperatura era tal que aquests protons i electrons no es podien combinar per a formar àtoms d’hidrogen. Tota la radiació que es produïa en aquell univers era immediatament absorbida per aquest plasma calent.

La llum de les primeres estrelles era també absorbida. Era un univers fosc, sense llum.

Uns 300 milions d’anys després del Big Bang, però, la temperatura de l’univers havia baixat, i els àtoms d’hidrogen van començar a aparèixer. De sobte, es va fer la llum. Per primera vegada, la llum podia recórrer l’univers sense ser absorbida: havia aparegut l’univers transparent que coneixem avui en dia.

Què vol dir tot això? Doncs que la radiació més antiga que podem aspirar a rebre correspon a aquest moment, és a dir, a uns 300 milions d’anys després del Big Bang.

De fet, i tal com vàrem explicar a "L'objecte més antic conegut", ja fa temps que estem estudiant radiació tan antiga com aquesta. És el que coneixem com radiació de fons, que omple tot l’univers, i és una relíquia del moment del Big Bang.

En resum, els instruments del futur immediat ens permetran seguir veient objectes molt, molt antics. Segur que en els propers anys, especialment després de la posta en funcionament del telescopi James Webb al 2014 (que substituirà al Hubble), batrem el rècord actual, i podrem veure com era el nostre univers fins a 300 milions d’anys després de néixer.

Però, ara per ara, encara hem de descobrir la tecnologia (si és que existeix) que ens ha de permetre “veure” encara més enllà.

Veure el moment màgic en el què tota la matèria coneguda va aparèixer.

Un moment singular que va donar lloc a l’espai i al temps. El Big Bang.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP