Com els seguidors d’aquest blog sabeu, la recerca de vida, i més en concret, de vida intel•ligent a l’univers és, a part d’un tema apassionat, una iniciativa molt controvertida.En uns moments de profunda crisi econòmica, com l’actual, alguns dels més emblemàtics projectes d’aquest àmbit corren perill.
Acabo de llegir vàries notícies desagradables en aquest sentit. La revista Sky&Telescope, per exemple, publica una petita nota sumaritzant alguns d’aquests problemes.
Sembla que un dels més famosos, i innovadors, projectes, el SETI@home, ho està passant molt malament.
El SETI@home (sigles que signifiquen “Recerca de Vida Intel•ligent Extraterrestre des de casa”) empra el temps inactiu dels ordinadors de multitud de voluntaris. Més de 8 milions de v
oluntaris tenen, a l’ordinador de casa seva, instal•lat un programa gratuït, el qual descarrega al PC dades que el enorme radiotelescopi de Arecibo, a Puerto Rico, recull. Els ordinadors se n’encarreguen d’analitzar els senyals, en busca de “marques” o pautes que puguin indicar que aquells “sorolls” que venen de l’espai són artificials.
És tan enorme la quantitat de dades a analitzar que aquesta idea del SETi@home, creada l’any 1999, és una enginyosa solució per a superar la manca de temps d’anàlisi que els grans ordinadors no volen/poden dedicar a aquest projecte “descabellat “.
Doncs bé, aquesta iniciativa ha hagut d’acomiadar ja una part del seu personal, i de fet perilla la seva continuïtat. Els diners han deixat d’arribar dels seus mentors i patrocinadors.
També sembla que algun dels radiotelescopis dedicats a aquesta recerca de senyals de civilitzacions llunyanes estan a punt de tancar.
Al darrera de l'enorme pressió sobre aquesta part de l’exploració de l’univers es troba el sentiment, d’una part important de la comunitat científica, sobre les poquíssimes probabilitats d'èxit que aquest tipus de recerques tenen, i la necessitat, per tant, de dedicar els cada dia més escassos recursos econòmics a altres investigacions més útils.
Per què encara no hem detectat res?
Hi ha molts factors a tenir en compte per a poder respondre aquesta pregunta.
En primer lloc, es tracta, certament, de buscar una agulla en un paller. L’espectre de radiofreqüències és molt gran, i el senyal podria venir de qualsevol direcció. Escombrar sistemàticament totes les freqüències en totes les direccions és una tasca senzillament impossible avui per avui.
A més, com podem estar segur que no ens ha passat per alt algun avís d’un altre món? Estem segurs que podríem reconèixer el senyal?
En principi, aplicant el sentit comú, estem buscant senyals repetitius, els anomenats “fars”. Senyals que una hipotètica civilització enviaria a l’espai dient “Som aquí!”. Una mena de beep-beep rítmic, amb espais de silenci, i seguint una pauta repetitiva. Sembla que això si que podríem separar-ho del “soroll” de fons. Però dependria d’altres factors, com la intensitat del senyal (com de forta o feble ens arriba).
Un altre aspecte, lògicament, seria el nombre de civilitzacions relativament properes. Els més pessimistes pensen que, si no estem sols a l’univers, poc ens falta. O, dit d’altra forma, que la probabilitat de trobar vida intel•ligent “a prop” (a la nostra galàxia, per exemple) és molt petita.
Al damunt de tot això, està la pròpia utilitat de tot plegat. Efectivament, descobrir un senyal intel•ligent seria l’esdeveniment del segle. Què dic del segle! Possiblement de la història de la humanitat. Però, més enllà de constatar que no estem sols, poca cosa més, degut a la problemàtica de les enormes distàncies.
Com bé sabeu, enormes distàncies equivalen a enorme temps en el passat. És a dir, detectar signes d’una civilització que, posem per cas, es trobés a 2 milions d’anys llum (que vol dir aquí mateix, al costat, en termes de l’univers), voldria dir que faria això, 2 milions d’anys, hi havia “gent” que ens enviava senyals. Qualsevol comunicació seria impossible. És com descobrir fòssils antiquíssims, que ens parlen del passat, i no pas del present.
Nosaltres també estem enviant senyals a l’espai. Les nostres emissions de ràdio i de televisió s’escapen al cosmos, i podrien ser descobertes per algú. Doncs bé, en els anys que fa que tenim aquest tipus de tecnologies (és a dir, que existeix ràdio i TV), els nostres senyals hauran viatjat, posem, 40, o 50 anys llum. Res!
La meva reflexió és la següent. Ara, més que mai, hem de ser pràctics i gestionar millor els pocs recursos disponibles per a la ciència. És molt més profitós, en termes de possibilitat d’èxit, seguir treballant, per exemple, en la nova sonda que s’enviarà a Mart (és una canya, ja ho explicaré en un altre article!) que mantenint determinades instal•lacions. Ara bé, és trist que iniciatives com SETI@home, innovadores, i que costen tan poc en termes de diners (el cost de les poques persones que hi treballen, ja que, com hem explicat, la tecnologia la posen, prestada, els milions de voluntaris anònims) pengin d’un fil per manca de suport.
D’acord, la probabilitat de trobar res és molt petita, ínfima. Però no val la pena seguir dedicant un pressupost que, a ben segur, és ridícul, a contestar la gran pregunta? Aquella pregunta que ens fem quan, en una nit freda i clara, ens quedem pensant, mentre mirem a dalt, a la multitud de puntets tentinejants.
ment quan s’organitzen observacions per a assistents no especialitzats. Considero que no hi ha res pitjor que encoratjar a la gent a venir i després no poder gaudir de la sessió. I, en aquest cas, amb més raó, ja que l’esforç de les famílies per venir amb nens i nenes, i el desencís que es pot generar no paga la pena.
ment quan s’organitzen observacions per a assistents no especialitzats. Considero que no hi ha res pitjor que encoratjar a la gent a venir i després no poder gaudir de la sessió. I, en aquest cas, amb més raó, ja que l’esforç de les famílies per venir amb nens i nenes, i el desencís que es pot generar no paga la pena.
