divendres, de febrer 03, 2012

El més comú dels sentits

Vivim en un món tecnificat. En un món en el què la ciència ho domina (quasi) tot, tenim a ma un munt d’informació que ens apropa aquesta ciència fins a límits que poques vegades ens parem a pensar.

Però, amb tanta informació a l’abast, ... cóm saber quina és real i quina no? Cóm saber quina està sustentada en ciència, i quina en especulacions, o, fins i tot, en fal·làcies i enganys?

Aquest que us escriu és un àvid devorador d’informació relativa a la seva afició preferida. Quan m’inspiro per fer un article determinat és, probablement, perquè acabo de llegir, en revistes o per internet, quelcom interessant que em desperta la necessitat d’escriure.

Però la influència de la informació en els meus articles no acaba aquí. Un cop triat el tema, i potser redactades les primeres frases, les fonts d’informació tornen a ser, per mi, bàsica referència per a completar l’escrit. És clar, amb l’experiència acumulada al llarg de molts anys d’afició a l’astronomia, m’és senzill destriar la fidelitat de les fonts.

Contràriament al què hom podria pensar, la fidelitat de la informació no sempre està associada amb la firma o categoria de la font. En l’apartat positiu posaríem a la Wikipèdia. Sense marca científica al darrera, però amb l’habilitat per a concentrar milers de contribucions científiques desinteressades, i també a través d’un sistema de auto-regulació, que fa que les informacions no exactes siguin ràpidament corregides, és una de les fonts més impressionants i complertes que tenim a un click de distància.

Quan penso en cóm d’extraordinàriament bones són les fonts d’informació que tenim a l’abast, em venen al cap les errades que cometo en els articles que escric. Gràcies a lectors del blog descobreixo, de vegades, continguts no exactes en allò que he publicat. Lo interessant del cas és que els errors (pocs, espero) no es deuen, normalment, a les fonts que havia consultat quan vaig redactar l’article, sinó a equivocacions meves: informacions que tinc al cap, de les que “estic segur”, que no sempre consulto ni comprovo.

L'error, entès com a tal, em preocupa relativament poc (especialment si, després, hi ha mecanismes per a detectar-lo i corregir-lo). Però una cosa molt diferent és l’absoluta inexactitud d’algunes de les informacions a les què podem accedir, que, descaradament intenten explicar-nos un món que no existeix.

Aquest és el cas d’algunes fonts que no es sostenen en cap fet experimental ni observable. Fonts de les què, excepte que ens agradin les curiositats i els entreteniments, hem de saber fugir. Això, però, vol dir que les hem de saber detectar abans.

I aquí és on ha d’entrar en funcionament el sentit comú. Aquell sentit que no sé ben bé on resideix, i que la meva dóna té molt més desenvolupat que jo.

A qui no li ha arribat, alguna vegada, per correu electrònic informacions “científiques” extraordinàries, parlant de cataclismes, acabaments del món, prediccions fantàstiques...

En aquest sentit, és ja un clàssic de cada estiu (el perquè això es desperta cada estiu és, per mi, un enigma insondable) el correu electrònic que ens avisa que el planeta Mart es veurà, a simple vista, tan gran com la mateixa Lluna plena. I, per si això no fos suficient, acompanya amb multitud de dades i explicacions “científiques” que recolzen aquest fenomen.

Les que més m’agraden, però, són les referents a la teoria de la conspiració. Allò sobre que ens manipulen, que l’home no ha anat mai a la Lluna, que els científics, en realitat, estan en contacte amb extraterrestres, que els governants de la Terra coneixen perfectament el destí de l’humanitat però que ens l’amaguen, etc.

Ben mirat, la teoria de la conspiració permanent està molt bé, perquè ho aconsegueix explicar tot. Quan intentes contrarestar alguna de les informacions extraordinàries amb dades científiques, la teoria del complot t’explica que, és clar, estàs manegant les dades científiques que “ells” volen, i que “ells” t’amaguen les de debò.

Aquest any tenim un altre esdeveniment cataclísmic. És l’any 2012. Segur que s’acaba el món, segur. I, si no, és que hem interpretat malament el calendari Maya, o les prediccions de Nostradamus, i, en realitat, no era el 2012 sinó el 2024.

El sentit comú és el que ens ha de servir per a destriar la informació. No val l’excusa: “és que com que no en sé, ...” per a deixar-nos enganyar per aquest tipus de desinformacions.

Hem de demostrar que el sentit comú no és, ja mai més, el menys comú dels sentits. Quan el nas ens diu que alguna informació és sospitosa, més que simplement re-enviar-la i convertir-nos, així, en vehicles de la seva difusió , val la pena que ens aturem una mica, pensem, busquem, o simplement preguntem a qui creguem que ens pot donar un xic més de llum sobre la qüestió.

Espero, doncs, que gaudiu despreocupadament del proper vídeo del YouTube que us passin, en el què un suposat científic amb veu de doblador de serials, una vident amb mocador al cap, una princesa japonesa, un expert en desxifrar els missatges que ens envien des d’altres galàxies, o un perseguidor dels homes de negre, ens previnguin sobre la propera alineació catastròfica dels planetes.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP