dilluns, de febrer 27, 2012

Una llavor en terreny adobat

El passat diumenge al vespre vaig tenir l’oportunitat, un cop més, de fer una de les coses que més m’agraden, com és divulgació a través d’una observació pública.

Els companys de l’Associació Sant Quirze Natura, amb els meus amics Montse i Josep Anton al capdavant, m’havien demanat, feia un temps, una sessió d’observació oberta als seus socis i altres interessats. En el moment en el què m’ho varen demanar, la data en el meu cap estava clara: havia de ser aprofitant la conjunció espectacular de la Lluna, Venus i Júpiter que es produïa a finals de febrer. I així va ser.

Un nodridíssim grup de persones, incloent famílies amb nens, es van presentar al lloc de l’observació, ben a prop de Bellaterra i Sant Cugat. La veritat és que el poder de convocatòria de l’Associació va quedar palès en el nombre d’assistents. No els vaig contar, però devíem ser més de 40.

La nit, espectacular. A pesar de la proximitat a centres urbans, el lloc on habitualment fem les observacions té una de les vistes obertes a tot l’horitzó més bones de tota l’àrea metropolitana. Amb una Lluna creixent encara molt jove, i un cel sense núvols, multitud d’estrelles, amb les principals constel·lacions perfectament dibuixades, varen sortir a rebre’ns.

Jo presentava una novetat per a aquesta sessió. Els que seguiu el blog sabeu que, normalment, haig de baixar a Falset a recollir el meu estimat telescopi, portar-lo cap a Sant Cugat, i després de les observacions tornar-lo al meu observatori del Priorat. A part d’aquesta incomoditat, la veritat és que el meu telescopi no és precisament portable, per pes i dimensió. A més, sempre em fa certa por moure’l massa amunt i avall, perquè és un instrument delicat i que tinc bastant afinat per a l’astrofotografia.

De forma que la meva família, la Pilar i les nenes, varen encarregar als Reis Mags d’Orient que em portessin un val per a un nou telescopi, orientat a fer observacions amb gent, a moure’l sovint, i a poder-lo tenir a Sant Cugat. Aquest nou telescopi, del qual us annexo una foto, va tenir la seva estrena diumenge.

Us podria explicar moltes coses de l’observació, del que deia la gent, dels comentaris, etc. Però el que sempre m’impressiona més són els nens.

Tots el que hi érem vàrem poder veure perfectament Venus, amb la seva fase com si de la Lluna es tractés, la sempre espectacular Lluna, i Júpiter, ple de colors i amb els seus principals satèl·lits.

Per a poder arribar a posar l’ull a l’ocular, els nens es pujaven sobre una cadira. Jo els ajudava, i aguantava, al mateix temps que els explicava com mirar i els demanava que em descriguessin què veien.

Nens i nenes de 5, 6 o 7 anys. Amb l’ull enganxat a l’ocular, la boca oberta. Callats. Jo preguntava “que ho veus?”, i em responien veus finetes “si”. “I què veus?”. “La Lluna”, responien amb la mateixa veueta d’abans. “No, no és la Lluna bonica. És un planeta el que estàs veient, saps? És una Lluna que és moooolt més lluny que la Lluna. Que t’agrada?”. “Si”, sense parar de mirar.

No menys interessant eren els nens i nenes més grans, de potser 10, 11 o 12 anys. Les seves expressions, lògicament, eren més vives: “Uauuuu!, quina passada!”, quan veien la Lluna. Jo els preguntava: “Què? Te l’imaginaves així la Lluna?”, i obtenia per resposta un “No!” d’admiració.

Aquests mateixos nens al·lucinaven, una mica després, amb Júpiter, i m’explicaven els colors que estaven veient en l’atmosfera del planeta gegant.

Un d’ells, especialment atret per tot allò, em va demanar si em podia contactar un dia per a sortir a observar. “És clar que si! Tu m’envies un email i sortirem tots dos a observar”.

Després d’haver fet ja unes quantes observacions “públiques”, penso que tinc bastant clar l’efecte que això provoca en els nens. Fresc en la memòria tinc a les dues germanetes que em varen demanar que les despertéssim quan tinguéssim a Saturn en el telescopi, el dia que vaig muntar una observació al mig de la plaça de l’estació de Sant Cugat. Varen baixar amb pijama per a veure el planeta i els seus anells.

És ben bé plantar una llavor en un terreny adobat. Els nens ho absorbeixen tot. Són curiosos per naturalesa. Són oberts. No tenen por. Por de mirar i no entendre. La por que de vegades tenim els adults davant de coses que pensem que no entendrem ni sabrem interpretar.

Nens i nenes, alguns dels quals decoren les seves habitacions amb fotografies de planetes. O et pregunten què són els cometes, o per què el Sol té foc. O somien en móns llunyans i fantàstics.

Nens i nenes que, potser, sí que miraran a munt quan caminin, en lloc d’anar mirant avall com fem les nostres generacions.

Si ja m’agradava fer observacions, ara, amb el meu nou telescopi “de batalla”, encara en faré més.

I, tot i que els adults sempre hi sereu molt benvinguts, desitjo que no falti mai aquell nen, el de l’ull enganxat a l’ocular, la boca oberta, i que no té paraules.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP