dissabte, de febrer 18, 2012

Un cavall llunyà que no em retirarà



Recordo quan, amb el meu entranyable amic Josep, anàvem a observar.

Érem joves, i sortíem amb el nostre telescopi, de fabricació pròpia. Un equip considerable, que impactava quan el veies, i que portàvem ben assegurat en els seients del darrera del cotxe.

Ens dirigíem a la zona de Moià. Agafàvem una pista de terra, i conduíem entre boscos una estona. Puc encara veure els conills que, tot sovint, creuaven al davant nostre, i que es quedaven immòbils, enlluernats pels llums del cotxe.

En una clariana del bosc muntàvem tot l’equip, sota un dels cels més foscos i bonics que es podia trobar a menys d’una hora de camí de Barcelona.

Les nits d’hivern, claríssimes, eren tan fredes que deixàvem el capó del cotxe aixecat per a poder escalfar-nos les mans prop del motor.

Allà és on vaig aprendre a manegar un telescopi de certes dimensions, no motoritzat. Allà és on vaig practicar amb en Josep, un, i un altre cop, l’art de moure manualment el telescopi, saltant d’estrella en estrella, per a trobar l’objecte que volíem observar. Cosa gens senzilla, que t’obligava a preparar molt bé, amb cartes d’orientació, on havies de localitzar la nebulosa o galàxia.

Una nit, que tinc molt present a pesar dels anys que fa d’aquesta història, en mig d’una de les llargues converses que en Josep i jo teníem, mentre ens escalfàvem les mans al motor, li vaig dir: “Josep, el dia que jo vegi la nebulosa Cap de Cavall em retiraré d’això de l’astronomia”.

El Cap de Cavall era una icona. Una nebulosa preciosa, que vèiem, mentre ens queia la baba, en publicacions professionals. Fotos famoses. Fotos, ni més ni menys, de Monte Palomar.

Aquell objecte queia molt, molt lluny dels mitjans de qualsevol aficionat. Només era a l’abast dels grans telescopis de l’època.

La fotografia que us adjunto la vaig fer el passat cap de setmana des del meu observatori de Falset, al Priorat. Era una nit gèlida, no-sé-quants graus sota zero. Tot i això, mentre el telescopi i la càmera treballaven, jo era dins de casa, ben calentet, controlant-ho tot de forma inalàmbrica.


En dues hores i mitja d’exposició el treball va estar fet.

Considero modest el meu equip actual, coneixent el que tenim els aficionats avui en dia. Tot i això, la meva càmera CCD és anys llum més potent que aquelles càmeres fotogràfiques de pel·lícula que empraven els telescopis professionals llegendaris. L’òptica del meu petit telescopi retiraria immediatament a alguns d’aquells grans pioners.

L’astronomia és un altre d’aquells camps de la ciència en el què la tecnologia ha posat a l’abast de molts mitjans ni somiats fa només 15 o 20 anys.

Em pregunto... com serà en 20 anys aquesta afició?

Molts són els que em demanen consell per comprar el seu primer telescopi. Equips magnífics, la majoria d’ells motoritzats i automàtics, a preus de ganga.

Dec ser nostàlgic, però. Penso en aquells entrenaments que fèiem quan no teníem ni motors, ni ordinadors. En el coneixement que adquiríem del cel, cosa obligada si volies localitzar quelcom. En la base tècnica a la que t’obligaves per a poder muntar i manegar aquells primers telescopis d’aficionat. Com supliran les generacions actuals aquest entrenament? O, simplement, serà necessari aquest entrenament?

El què jo he gaudit, i gaudeixo, del cel té molt a veure amb la meva comprensió del què observo. I això no m’ho dóna cap ordinador, ni motor, ni telescopi automàtic.

Si, dec ser un nostàlgic, està clar.


Ah, per cert. Josep, que el que et vaig dir aquella nit era broma, eh? No em penso retirar pas ara!


1 comentarios:

JCA ha dit...

Felicitats JAC!

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP