Regals d'any nou: un submarí i una estrella amagada al nostre costat

Quins regals "astronòmics" ens portarà l’any 2010?

· En primer lloc, noves dades sobre el nostre planeta, que faran reflexionar als mandataris de les potències mundials sobre l’amenaça del canvi climàtic. Com diu la frase, “la realitat és molt tossuda”, acabarem per a donar-nos compte que no ens queden molts anys per a reaccionar de debò. Els científics creuen que el nostre planeta no podrà suportar un augment global de temperatura de més d’un grau i mig, dos graus màxim. I les previsions que tenim indiquen que arribarem a aquest nivell d’escalfament sobre l’any 2060.

D’acord, 2010 no veurà segurament un avanç definitiu en aquest assumpte, però serà una altra volta de cargol... i amb sort en pocs anys veurem reaccions autènticament eficaces. ENS QUE ENCARA NO VEIEM L'AMENAÇA???

· Les sondes que tenim a Mart seguiran donant-nos, esperem, dades i fotografies tan espectaculars com les què ens han donat durant el 2009.

A qui no se li queda la boca oberta veient fotografies com aquesta?

És un meteorit descobert aquest any per un dels vehicles exploradors.

La seva importància és enorme: després de les anàlisi resulta que per la composició que té, i la seva dimensió, hauria d’haver estat destruït en la col·lisió ... a no ser que, quan caigués, fa potser milions d’anys, alguna cosa frenés la seva velocitat i d’alguna forma suavitzés l’impacte.. i aquest “algo” quadra amb una atmosfera molt més densa que l’actual!

Preparem-nos doncs per un any excitant en descobriments al planeta roig... i la preparació del viatge de l’home a aquest planeta mític.


· Els nous telescopis espacials, llençats fa pocs mesos, començaran a donar resultats. En particular, el telescopi infraroig WISE, que fotografiarà milers de milions d’estrelles amb altíssima precisió, per a poder detectar canvis subtils en la seva lluentor. Aquests canvis són una de les empremtes que porten al descobriment de planetes en altres sistemes solars.

De moment, es coneixen ja més de 300 exo-planetes (que giren al voltant d’altres estrelles). Amb el WISE, aquesta xifra s’espera que es dispari. I, encara més important, els científics esperen descobrir estrelles més properes encara que Proxima Centauri, que és, de moment, la més propera a nosaltres (a poc més de 4 anys llum). TENIM AMAGADA UNA ESTRELLA AL NOSTRE COSTAT I NO HO SABEM?

· La NASA avançarà una mica més en el disseny d’una missió espectacular (que encara trigarem uns quants anys en veure): enviar un submarí a Europa, un dels principals satèl·lits de Júpiter, per a buscar signes de vida sota dels seus mars gelats.

Les proves de l’Endurance, com es diu la sonda, durant el 2010 no seran senzilles: funcionar sota llacs glaçats del nord dels EEUU, sota espesses capes de gel, i demostrar les seves capacitats per a desenvolupar-se en aquests entorns. Si ho supera, la següent prova serà l’Antàrtic... i després? Ja es comença a perfilar el què podria ser una missió a Europa. No puc ni imaginar-me l’espectacularitat d’aquesta missió, i dels descobriments que s’hi podrien derivar!

· El gran col·lisionador d’hadrons, del CERN, funcionarà a ple rendiment, i generarà condicions d’energia similars a les què varen existir en els primers instants de l’univers.

Sabíeu que només un 4% del nostre univers està format per matèria “coneguda”? La resta és un misteri, deduïm la seva presència per efectes gravitatoris i en la pròpia expansió de l’univers, però no tenim ni idea de què és! Si es resol aquesta incògnita, ens trobarem al davant d’un dels descobriments més importants de l’història de la ciència, que entre d’altres coses ens pot ajudar a saber el destí del nostre univers.

Us desitjo a tots un molt bon Nadal i un 2010 magnífic, ple de salut, èxits personals i professionals, i de curiositat ... la curiositat que us seguirà fent aixecar la vista, mirar al cel, i preguntar-vos PER QUÈ?

On són les cicatrius de la Terra?

Quan sentim a parlar de Mercuri, Mart, o de la Lluna, la imatge que ens ve al cap és la de planetes ferits amb multitud d’impactes, de cràters. Qualsevol fotografia de la Lluna ens mostra un gran nombre d’antigues cicatrius, per tot arreu. De fet, si li demanem a un nen que ens dibuixi un planeta, tenim molts números que els cràters dominin l’esquema (si exceptuem l’altra gran icona, que seria dibuixar Saturn amb els anells).

És el nostre planeta diferent en aquest sentit? Per què sembla que no hem rebut els mateixos impactes? On són les nostres cicatrius?

Poc després de formar-se el Sistema Solar, els estudis que s’han fet demostren que els planetes no gasosos (és a dir, Mercuri, Venus, La Terra, i Mart) van rebre, en un “curt” espai de temps, una gran quantitat d’impactes, en el que es coneix com l’època del “gran bombardeig”.

Aquest període s’estima que va començar fa uns 4 mil milions d’anys, i va durar aproximadament uns 300 milions d’anys.

Poc abans, fa 4.500 milions d’anys, la pròpia Lluna s’havia format a partir d’un impacte apocalíptic entre un objecte del tamany de Mart amb la Terra (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/10/la-millor-companya.html)

Què va provocar aquest “gran bombardeig”? Encara no tenim teories suficientment madures o amb proves suficients. D’entre elles, potser la més popular és la que diu que els grans planetes gasosos (bàsicament Júpiter i Saturn) van migrar de la seva primitiva òrbita, segurament degut a interaccions entre ells mateixos. Aquest moviment dels grans planetes va afectar al gran “núvol” d’asteroides, moltíssims dels quals es van precipitar, com boles colpejades, cap als planetes interiors.

Aquest període havia de ser totalment espectacular. A la Terra, es calcula que cada 100 anys aproximadament es produïa una catàstrofe. En total, i durant aquest període, s’estima que van caure més de 20.000 objectes de més de 20 Kms de diàmetre (uffffff.... només un d’aquests seria suficient avui per a eliminar-nos del planeta), i uns 40 impactes d’objectes d’uns 1.000 Kms de diàmetre (ja ni m’ho puc imaginar!)

Bé, com dèiem aquest és un període molt concentrat en el temps, que va durar 300 milions d’anys, i després d’això sembla que “tot” va quedar bastant net i estable: tot allò que tenia òrbites no estables ja havia desaparegut (és a dir, ja havia impactat contra algun altre cos).

I després? Des de llavors, els planetes han seguit rebent impactes d’asteroides i cometes, de forma periòdica, tot i que amb una intensitat infinitament menor.

Tot i això, el tema és ben evident i proper. En pocs anys hem tingut la sort de poder observar i estudiar dos grans impactes de cometes contra Júpiter. I tenim l’impacte de Tunguska, a començaments de segle. O el descobriment de l’asteroide Apophis, amb una òrbita perillosament propera a nosaltres, i que caldrà vigilar durant els propers anys.

Però, on son les nostres cicatrius?

En primer lloc, fa 4 mil milions d’anys el nostre planeta era ben diferent al què avui coneixem. Era una gran bola de magma, una bola calenta en formació. Qualsevol cosa que caigués devia ser absorbida immediatament en aquest mar de lava.

Però, potser, el fet més diferencial entre la Terra i altres planetes és que el nostre és un món geològicament viu.

Al llarg de milions d’anys, els moviments tectònics, amb la creació constant de muntanyes i altres fenòmens orogràfics, han anat esborrant les cicatrius que s’han anat produint. Els mars han ajudat a amagar i suavitzar moltes d’aquestes senyals. I, per acabar-ho d’arreglar, els agents erosionants (aire-vent, aigua, calor-fred) també han anat fent de la seva.

Front a la Terra, la Lluna, per exemple, és un món geològicament mort. Sense quasi nucli actiu, sense moviments de plaques, i sense atmosfera que provoqui erosió de cap tipus, les marques que hi ha a la superfície de la Lluna romanen intactes durant milions d’anys (exemple: les petjades dels astronautes).

Fa uns 65 milions d’anys, un objecte de 9 Kms de diàmetre va impactar contra la Terra, eliminant segurament més de tres quartes parts de totes les espècies vives, incloent als dinosaures. Aquest impacte havia de deixar una cicatriu enorme, ja que la potència seria equivalent a milers de vegades totes les armes nuclears existents en el món actualment.

On son les marques d’aquesta catàstrofe? Doncs existir, existeixen. Estan mig soterrades, entre terra i mar, a la península del Yucatan. Reconèixer-les no és molt difícil, quan se sap què es busca. Però si no, l’erosió, i la colonització d’espècies vegetals dissimulen amb els anys aquestes monstruoses cicatrius.


La propera vegada que mirem una fotografia de la Lluna, plena de cràters, recordem que nosaltres hem rebut encara més impactes. I que el nostre planeta, coquetó, s’ha afanyat a maquillar-se de nou, per a mostrar-nos aquest aspecte tan suau i atractiu que coneixem.

Un viatge a la part fosca de les xifres

Qui de nosaltres no ha pensat mai que les xifres que es maneguen quan es parla de l’univers queden fora de tota comprensió?

Certament, direm que, com a mínim, son incòmodes.

L’home està situat sobre un petit tram d’una llarguíssima carretera, tota recta, que es perd a ambdós horitzons. En el tros de carretera que habitem, mesurem les coses amb unes unitats que ens són molt familiars i útils: dels quilòmetres als mil•límetres; de les tones als mil•ligrams; dels segles als mil•lisegons.

Però quan ens allunyem una mica d’aquesta part de la carretera, i avancem cap a la dreta, ens comencem a notar incòmodes. Ja no ens serveixen les unitats familiars, i ara n’hem de començar a emprar d’altres que ens posen nerviosos: els microns, els picosegons, ... És el territori del món microscòpic, de la física de partícules, on tot passa a velocitat de vertigen, i en el què no relacionem fàcilment les coses que hi passen amb les coses que ens passen.

I si anem cap a l’esquerra de la carretera? Tan aviat comencem a caminar ens comença a agafar por, ens maregem. Res no sembla mesurar menys que centenars, milions, o milers de milions d’anys llum. Res no sembla pesar menys que bilions de tones. I les temperatures van des del 0 absolut (-273,15 graus) fins a milions de graus. Aquí, tot sembla passar molt, molt lentament. I, si, aquí si que relacionem de forma més clara el que hi passa amb el què ens passa (i si teniu dubtes sobre aquesta afirmació, penseu per un moment en com ens pot afectar un cometa movent-se, directament cap a nosaltres)

La nostra ment s’ha educat en el món que habitem. Aquest món ocupa la part central de la carretera del símil, i de vegades pensem que podem viure aquí, en aquest tram, oblidant-nos del què passa a la dreta i a l’esquerra. Res més lluny de la realitat!

D’igual forma com els nostres fills han après a contar amb euros i no saben ni el què era una pesseta, ja cal que deixem a casa la vella excusa que diu “buf! Són xifres inimaginables!”. Excusa que ens ha servit, quan ens ha interessat, per a evitar PENSAR, plens de por, com si pensar amb aquestes xifres portés directament cap a la ximpleria, o cap a l’abisme on s’acaba la Terra plana i per on cauen els oceans.

Avui anirem una mica cap a l’esquerra (i no ens passarà res.... espero!). Preparats?

Parlarem de les distàncies. Si anem a poc a poc no ens marejarem, i a més agafarem referències (si, referències, que no ens faltin les referències, que actuaran com de corda a la què anirem agafats per a no perdre’ns i poder tornar)

Així que comencem a moure’ns suaument. Sortim de casa nostra i de seguida hem avançat uns milers de quilòmetres (estem encara al nostre planeta) .... i sense ni adonar-nos passem al costat de la Lluna fàcilment i ja contem amb milions de quilòmetres.

Parem un moment, i adonem-nos que no ha estat tan difícil. Busquem les referències. La Lluna a mig milió de quilòmetres. El Sol, a tres-centes vegades més enllà, a uns 150 milions de quilòmetres. Molt bé, això ens permet agafar també referència de les mides dels dos cossos: per tant, el Sol, que el veiem tan gran con la Lluna en el nostre cel, ha de ser enorme, oi?

Abans de seguir-nos movent, reflexionem. La llum del Sol triga uns 8 minuts en arribar a la Terra. Aquesta referència ens anirà molt i molt bé d’aquí un moment.

Què? Seguim? Només una mica d’esforç més i avancem cap els confins del nostre sistema solar, on mesurem ara en milers de milions de quilòmetres. Veiem al pobre i desterrat Plutó, abans orgullós planeta, a uns 6.000 milions de quilòmetres del Sol, distància que la llum recorre en unes 6 hores.

No ha estat tant difícil arribar fins aquí, oi? Tenim doncs que, arrodonint, una distància d’uns mil milions de quilòmetres equival a 1 hora llum. Així és més fàcil, no trobeu?

Ja que estem començant a mesurar en unitats-llum, apretem l’accelerador, i sortim del sistema solar..... cap al buit interestelar.

Aquí no hi ha res. Res fins al següent sistema solar, res fins a l’estrella més propera.

Tal i com anem movent-nos en aquest immens buit, les nostres unitats de mesura han passat d’hores-llum a dies-llum... i arribem als anys-llum.

Anys llum! Quina unitat més elegant! Ella ens servirà d’ara en endavant per a moure’ns segurs per la resta de l’univers. Agafem referència d’aquesta unitat.

Proxima Centauri és l’estrella més propera a nosaltres (que coneguem). Està a 4,3 anys llum de distància. Havíem vist que els confins del nostre sistema solar, on circula Plutó, està a 6 hores llum. A veure... això vol dir que aquest espai Sol-Plutó l’hem de multiplicar per unes 6.300 vegades per arribar a l’estrella següent!!! Uau.. aquest si que ha estat un gran salt, oi? (hem simplificat, i hem passat per alt que més enllà de Plutó encara hi ha un gran espai que correspon al nostre sistema solar, i en el què hi resideixen bèsties tan misterioses com els cometes).

8 minuts a la Terra, 6 hores a Plutó, i 4 anys a Proxima Centauri, corrent a la velocitat de la llum.

I ara què? Doncs només hem fet que començar, per què aquesta extraordinària unitat de mesura (l’any llum) ens permet avançar ràpidament: agafeu-vos bé!

Accelerem.... els estels que formen la nostra galàxia passen ràpidament al nostre costat, ja que aquest viatge a la part fosca de la carretera ens permetem moure’ns a velocitats inimaginables, velocitats que superen les permeses per la llei de la física i que només són pròpies de la imaginació. Els anys llum s’acumulen en desenes, en centenes, i en milers.

Parem aquí! Estem mirant la nostra galàxia des de fora. Quin espectacle! El Sol deu ser un d’aquests bilions de punts lluminosos. Mirem com han canviat les nostres unitats d’escala.

A veure: la nostra galàxia mesura uns... 100.000 anys llum! Això ens dóna una clara referència, una altra vegada, de la dimensió de la què estem parlant. 4 anys a l’estrella més propera, 100.000 anys entre els punts més distants de la galàxia.

I més enllà? Les demés galàxies. Una de les més conegudes, Andrómeda, està a 2,5 milions d’anys llum. No us perdeu, que es fàcil: 25 vegades la mida de la nostre galàxia, així és com és la distància que ens separa d’Andrómeda.

I seguiríem, i seguiríem... acompanyats per la nostra inseparable unitat dels anys llum. Fins arribar als confins del nostre univers, a milers de milions d’anys llum.

Per cert, heu pensat què significa això? Tal i com explicava a l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/mirar-cap-al-passat.html, “veure” llum que fa tant que ha sortit del seu origen és.... veure el passat! Com més lluny puguem mirar (amb instruments cada cop més sensibles), més en el passat del nostre univers estem mirant! Ja no té sentit dir “estem veient una galàxia que està a 2.000 milions d’anys llum”, sinó “estem veient com era l’univers fa 2.000 milions d’anys”.

I aquesta és una de les sorpreses tan fantàstiques que ens reservava la nostra estimada mesura de l’any llum: poder viatjar al passat,

Crec que ja podem tornar al nostre tram de confort de la carretera. Ens hem endinsat en la part fosca de l’esquerra, i hem agafat algunes referències. Un altra dia ens endinsarem en la part dreta... i descobrirem amb admiració que la carretera, que es perd a l’horitzó, és en realitat un cercle immens, on no hi ha part dreta ni esquerra, i on la física de partícules i les coses que passen en el món subatòmic són justament els maons amb els què l’univers construeix el grandiós món de les estrelles, les galàxies i els forats negres.


Ara ja no podem deixar de llegir articles de l’univers, amb l’excusa que ens maregen els números, eh?

Dels 8 minuts al Sol, 6 hores a Plutó, 4 anys a una estrella propera, 100.000 anys fins a sortir de la nostra galàxia, ... fins als milions d’anys a les demés galàxies, amb viatge al passat inclòs.

El cel aquest mes de ... desembre

Donem la benvinguda al planeta roig i a les constel·lacions d'hivern, ... i no us perdeu una pluja d'estrelles espectacular!

Aquest mes, tenim feina...

Mentre Júpiter s'amaga per l'Oest cada dia més d'hora, Mart comença a mostrar-se més clarament, sortint per l'Est poques hores després de la posta de Sol.

A partir de meitat de mes, el podrem veure brillar intensament, amb el seu color ataronjat típic, en el cel si mirem al Est-Sudest. Però, per a que el puguem reconèixer sense dubtes, la Lluna, com sempre, ens ajudarà els dies 6 i 7

En aquests dies, a mitjanit, i mirant a l'Est, la Lluna ens assenyalarà qui és Mart, apropant-se visualment amb ell, tal i com veiem a la simulació de la dreta.

De fet, estem a poques setmanes del punt de màxim apropament entre la Terra i aquest planeta, i és per això que la lluentor de Mart serà inconfusible (igual com reconeixíem a Júpiter fàcilment, ara ho farem amb Mart).

Sapigueu que cada 16 anys, aquest apropament és especialment notable. Malauradament, estem en el període "vall", i aquest apropament al planeta dels canals no serà tan espectacular com altres.

Aquest mes de desembre donem també la benvinguda a les constel·lacions de l'hivern. Entre elles, destaquem a Orió, el gran guerrer. El podeu distingir? Aquesta figura dominarà el nostre cel nocturn durant uns mesos:

La figura d'Orió, un gran rectangle, amb 3 estrelles menors alineades obliquament en el lloc del cinturó del guerrer, es pot veure ja bé quan es fa fosc mirant a l'Est, o millor encara a partir de meitats de mes cap a mitjanit mirant al Sud-Sudest. La figura és impressionant, i constitueix una autèntica referència del cel de l'hivern.

Si teniu un cel decent, i us hi fixeu, podreu veure l'espasa del guerrer, una taca blanquinosa un xic per sota del cinturó: és, ni més ni menys, que la gran nebulosa d'Orió, una "nursery" d'estrelles en la nostra galàxia, i un dels objectes més bonics que es poden veure a simple vista. Agafeu uns prismàtics si els teniu a ma, val la pena.

Finalment, us comento la pluja d'estrelles del dies 13 i 14. Amb un cel sense Lluna, aquesta pluja rivalitza cada any amb la coneguda i espectacular pluja de les llàgrimes de Sant Llorenç de l'Agost. El millor moment serà la matinada del dia 14, tot i que podem observar també durant tota la nit. S'espera una pluja intensa... així que abrigueu-vos bé i a mirar el cel!

Altres Sols, altres planetes

Fa només 20 anys, la ciència especulava amb la possibilitat de l’existència de planetes al voltant d’altres estrelles.

Semblava clar que n’havien d’existir de planetes en altres sistemes solars, però ens preguntàvem com i quan els podríem descobrir. També ens preguntàvem com serien, i, molt important, si entre aquests planetes podia haver-hi “Terres”.

Fins a la data d’avui, es porten ja descoberts més de 300 planetes aliens al nostre sistema solar. Són els coneguts com a “exo-planetes”.

Aquesta xifra no deix de ser impressionant. I, atenció, la xifra creix ràpidament i està a punt, a ben segur, de disparar-se, ja que fa molt poc s’ha llençat a l’espai un telescopi que s’especialitzarà en descobrir-ne de nous.

Aquests descobriments, juntament amb les dades que ens aporten, ens han permès anar completant una història de la qual encara ens falten algunes peces. Com es formen els planetes? Es formen junt a l’estrella de la qual “depenen”, o molt després? Què es necessita per a formar una “Terra”?

Quan una estrella es forma, ja sabeu que ho fa a partir de la “condensació” per gravetat d’una gran massa d’hidrogen (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-estrella-que-nos-da-vida.html). En aquest procés de formació, l’estrella recent nascuda queda rodejada de una enorme quantitat de restes de material, que orbita com si fos un immens disc al voltant seu.

Aquests discs, que vindrien a ser les restes del procés de formació de l’estrella (el què ha sobrat?) ocupen enormes espais (de fet, en el cas del nostre Sol, el seu disc de “residus” ocupava fins la òrbita dels grans planetes externs).

És a partir d’aquests discs, que es “condensen” els planetes, en un procés que sembla ser és molt més ràpid del què es pensava. De forma que un sistema solar nou podria quedar format al cap de pocs milions d’anys del naixement de l’estrella.

Però, com us deia, ens falten encara peces d’aquest puzzle complex. Peces que, en pocs anys, segurament quedaran complertes.

I com són els planetes que hem descobert?

Doncs la majoria són anomenats “super-Júpiters”... per què són immensos, del tamany de Júpiter o més grans encara.

Per a entendre per què, veiem com es descobreixen.

Fins fa molt poc, la tecnologia de la què disposàvem no ens permetia veure realment un exoplaneta. Això ha anat canviat, i ja existeixen les primeres fotografies de grans telescopis que mostren un puntet girant al voltant d’una estrella. Però no és així com els descobreixen.


La forma més típica de descobriment es produeix quan, per efectes de la perspectiva, el planeta en qüestió CREUA davant de la seva estrella vist des de la Terra. Avui podem detectar (i mesurar) el petitíssim canvi de lluentor de l’estrella (el planeta, al creuar, bloqueja una petita part de la llum de l’estrella que ens arriba). Podem mesurar a més la durada d’aquesta “micro-eclipsi”, i deduir coses com el tamany del planeta i la seva distància al seu sol.

Potser el més impressionant de tot és que aquesta tècnica està avui en dia a l’abast dels aficionats! De fet, molts exo-planetes estan sent descoberts per aficionats. Les càmeres CCD que s’utilitzen en astrofotografia permeten mesures molt fines de les lluentors de les estrelles, i detecten aquests canvis subtils.

Què deduïm d’això?

En primer lloc, que descobrim NOMÉS els planetes que, per perspectiva visual, creuen davant de la seva estrella vistos des d’aquí. Vol dir que segurament hi pot haver altres planetes, en aquella mateixa estrella, que no “veiem” per què, simplement, no passen pel davant.

En segon lloc, ens és més fàcil descobrir grans planetes que petits. És obvi, ja que un gran “júpiter” produirà un canvi de lluentor del seu sol molt més gran que una “terra” (els canvis de lluentor, però, són de l’ordre del 0.x% per a què us feu una idea, poca broma en la precisió que tenen per tant els equips de mesura)

És per aquesta raó que hi ha més “júpiters” que “terres”? No ho sabem. Segurament si, però no tenim prova definitiva. Tot i això, ja s’han descobert exoplanetes del tamany de la Terra també, tot i que molts menys que els què es podria esperar.

Ara comencen a aparèixer noves tècniques, no basades en el creuament del planeta per davant del seu sol, que faran créixer exponencialment els descobriments.


I com són aquests planetes? Aquí podem deixar volar la imaginació!!!

N’hi ha que orbiten tan extraordinàriament a prop de la seva estrella que, en el seu cel, el Sol és unes 60 vegades més gran que el nostre. N’hi ha un que, a més, ensenya sempre la mateixa cara a la estrella, de forma que les temperatures deuen ser de milers de graus en aquesta cara, mentre que a l’altra (en permanent nit), si no hi ha atmosfera que pugui atenuar i distribuir el calor per tot el planeta, les temperatures poden ser properes al zero absolut (!!!!! brutal, menys de 270 graus sota zero!).

Dels demés, poca cosa sabem. Però, si en menys de 20 anys hem passat de 0 a 300, en res començarem ja a tenir dades més riques d’algun d’ells.


Pot semblar un tema trivial, però el descobriment dels exoplanetes ha estat fonamental per a anar arrodonint un discurs còsmic que ens diu que potser no som tan especials...

... O si?

2012: La fi del món

Divendres, 13. El dia de la mala sort pels anglosaxons. També el dia que s’estrena a tot el món la pel•lícula 2012.

En els propers anys, estarà de moda parlar del tema de la fi del món. Veurem aparèixer teories de suposats cometes que venen directament cap a nosaltres, alineacions malignes dels planetes, i perillosos forats negres que han d’aparèixer al costat de casa.

Acabo de llegir un article molt interessant a la revista Sky & Telescope. Parla d’això, i de les probabilitats que una mega-catàstrofe passi.

Què entendríem per mega-catàstrofe? Doncs una de tal magnitud que realment perillés la continuïtat de la raça humana a la Terra. Per tant, descartaríem nimietats com ara el xoc de cometes “petits” (com ara el que va devastar un bon tros dels boscos siberians a començaments del segle XX) o d’asteroides de pocs centenars de metres de diàmetre.

Aquests incidents "menors" provocarien catàstrofes, en les què segurament moriríem millions de persones, directa o indirectament, i sempre en funció de la zona on es produïssin. Però per a fer perillar la vida a la Terra es necessitaria un event major, és a dir, una mega-catàstrofe.

El xoc d’un cometa o asteroide de gran tamany (uns quants quilòmetres de diàmetre) per exemple. O l’explosió d’una supernova (d’un estel gegant en la seva etapa final de la vida) a uns pocs anys llum de la Terra. O que el Sol s’expandís sobtadament i ens engollís.

La probabilitat que això passi en els propers, diguem, milers d'anys és baixíssima. Els objectes “grans” estan més o menys controlats, i el què ens han ensenyat les pel•lícules, allò d’intentar desviar l’objecte, no seria descabellat amb la tecnologia que tenim actualment.

No hi ha cap estel gegant a prop de la Terra. L’explosió de supernova que tindrem més a prop es produirà quan l’estel gegant Betelgeuse, que forma part de la constel•lació d’Orió, exploti, cosa que podria passar en els propers milers d’anys. Tot i que serà un espectacle increïble, visible a plena llum de dia, els més de 600 anys llum que ens hi separen són tota una garantia de seguretat.

I al nostre Sol li queden uns quants milers de milions d’anys per a donar signes d’envelliment (HEY! Pensem en això, no és casualitat que estiguem aquí, al voltant del Sol! Només una estrella estable, tranquil•la, amb vida prevista de molts milers de milions d’anys pot donar el temps suficient a la lenta evolució de la vida en un dels seus planetes)

De què hem de témer, doncs?

Sembla ser que res del què deien els gals en els contes d’Asterix. No sembla que la mega-catàstrofe hagi de venir del cel. Mirem, en canvi, al nostre propi planeta.

Resulta que l’event natural amb més possibilitats de succeir, i de carregar-se gran part de les espècies vives del planeta, seria l’explosió de l'enorme caldera (l’anomenat super-volcà) que resideix a sota del gran parc de Yellowstone, als EEUU.

Sabíeu que Yellowstone alberga més de ¾ parts de tots els fenòmens termals de la Terra? Això és així perquè a pocs quilòmetres de la superfície es troba una enorme bossa de material magmàtic. De fet, pràcticament tot el parc és una gran caldera (el parc té uns 8.000 quilòmetres quadrats... a part d’això és una meravella... no podeu deixar de visitar-lo, eh?)

Es calcula que aquesta caldera explota cada 700.000 anys aproximadament. Les restes, en forma de sediments, que s’han analitzat d’anteriors explosions dibuixen un escenari realment catastròfic. Dipòsits de sediments que arriben a cobrir tota Nordamèrica.

Una explosió d’aquest tipus mouria entre 1.200 i 2.500 quilòmetres cúbics de material, que cobriria el cel a tot el planeta durant... anys?


Entre les catàstrofes que no arribarien a ser “mega”, però que serien molt sonades, n’hi ha algunes que tenim ben a prop. Resulta que grups de científics estan estudiant el volcà Cumbre Vieja, a la illa de la Palma (si, si, a les illes Canàries!).

Sembla que aquest volcà està donant algun signe de moviment, i per la seva estructura podria simplement desmuntar-se i caure a l’oceà, provocant un enorme tsunami que, atenció, es calcula que avançaria cap a les costes americanes en 6 o 7 hores. No hi hauria temps d’evacuar les grans ciutats costeres, i megàpolis com ara Nova York podrien desaparèixer.

Les previsions són, però, que el volcà romandrà estable encara per uns quants milers d’anys.

De moment, sembla que el maleit “doomsday”, o dia del fi del món, encara esperarà una mica, i que podrem seguir gaudint de pel•lícules espectaculars (em moro per veure 2012!) menjant una també molt espectacular bossa de crispetes.

El cel aquest mes de ... Novembre

Bé, aquest mes tenim un event que promet. Ep, no hi ha res assegurat, eh? (no accepto reclamacions!)

La pluja d'estels de les Leònides (associada al comete Temple-Tuttle) ha estat molt (molt) espectacular algun dels anys recents. La raó és que el camí d'aquest cometa és molt estret, i està ple de fragments i pols. Els anys que la Terra creua exactament per aquest caminet estret, l'entrada de petits fragments a l'atmosfera és constant. I aquest any sembla que això passarà.

Anem a les previsions. La data és el 17 de novembre, entre les 10 i les 11 de la nit aproximadament.

Fixeu-vos: a diferència d'altres pluges d'estels, com les llàgrimes de Sant Llorenç, aquesta està molt concentrada: només unes poques hores abans i després, i un moment calculat de màxim.

Com a tret diferencial, aquests meteors acostumen a ser de recorregut visual més lent i més brillants. I, per a acabar-ho d'arreglar, la nit del 17 serà sense Lluna!!!! No ens ho podem perdre, val?

Alguns científics, que ho han calculat amb precisió, prediuen una bona pluja d'estels. És cert, però, que n'hi ha d'altres que diuen que no serà res de l'altre món. Els primers, de moment, són més nombrosos... així que els hi donarem crèdit.

A més d'aquesta pluja anunciada, aquest més podreu veure la Lluna ben a propet de Saturn (efecte visual, és clar!!!! :-) )

Els dies a mirar, quan aneu a la feina o estigueu portant els nens a escola, són el 12, 13 i 14, direcció sudest. Veureu la Lluna minvent, a prop d'un "estel" bastant brillant: és Saturn.

Bon cel a tothom!

La carícia del vent de Mart

Qui ens ho anava a dir? Un planeta en el què no tan sols hi ha aigua, sinó suficient informació que demostra que Mart va tenir un passat molt diferent a la realitat que veiuem avui.

Mai (amb excepció potser de la Lluna, ... i tot i això no ho tinc gens clar) s’havia explorat un planeta de forma tan extensa i concentrada. En aquests moments, hi ha 3 sondes espaials orbitant Mart. A més, tenim dos vehicles recorrent la superfície (ara veureu quin fet tan espectacular!). I un vehicle més, que va explorar el pol marcià i fa mesos que ja va deixar de funcionar, tal i com estava previst, en arribar l'hivern al planeta roig.

I per si tot això no fos prou, la NASA ja té planificades les properes missions, que prometen ser molt espectaculars. De fet, podem considerar que Mart és avui l’objectiu prioritari d’exploració, seguit de lluny per Europa i Titan (satèl·lits de Júpiter i Saturn respectivament).

Tots hem al·lucinat amb les fotografies dels paissatges marcians que ens han enviat els vehicles Opportunity i Spirit (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/sense-paraules.html). Però encara és més al·lucinant conèixer l’odisea d’aquests dos aparells.

Dissenyats per a poder viure en el difícil entorn de Mart durant tres mesos, tots dos porten explorant el planeta i enviant fotografies i dades més de sis anys. S’alimenten de la llum solar, i de tant en tant passen per períodes “d’hivernació”, provocats quan les grans tempestes de sorra de Mart cobreixen els panells solars dels vehicles i aquests es queden sense energia per a funcionar.

La primera vegada que va passar, els científics no estaven segurs de si els aparells es recuperarien i tornarien a funcionar. Des de llavors, això s’ha convertit ja en una rutina, i després de les tempestes, els vents de Mart tornen a netejar de sorra els panells i les sondes retornen a la vida.

Una de les sondes, l’Spirit, té una avaria en una de les seves rodes des de fa temps. No gira. I això fa que, en el seu recorregut, vagi arrossegant una de les potes, ranquejant, deixant un rastre en la sorra.

No hi ha paraules quan veus les fotografies, des de la camera que porta. Sembla impossible que, amb les complicades condicions de l’atmosfera del planeta roig, i penalitzada a més per a aquesta incapacitat física, la sonda hagi seguit la seva missió, molts i molts mesos després de la seva prevista mort. (vegeu fotografia a la dreta, amb el rastre de la roda que no gira, roda que es veu a la part dreta de la fotografia)

Ara, l’Spirit però sembla haver arribat quasi al final. Està en una zona de Mart en la què la sorra és més profunda, i ha quedat atrapada sense poder-se moure. Als laboratoris de la Terra s’ha simulat l’entorn, a escala real, amb les pedres, sorra, etc., que la sonda ens mostra en les fotografies. Amb això, es vol estudiar si hi ha forma d’alliberar-la de la trampa natural en la què ha caigut. Però no pinta bé. Veurem.

Mentre, l’Opportunity ha tingut més sort. Està ara en un cràter anomenat Endeavor, des del què ha enviat unes fotografies impressionants.

Ningú sap quan més temps poden seguir funcionant aquestes andròmines, que es resisteixen, tossudament, a morir. En el seu historial quedaran descobriments tant meravellosos com la confirmació de la presència d’aigua, en forma de gel, a pocs centímetres de la superfície de Mart.

Insensibles a aquesta dramàtica exploració, les sondes que orbiten el planeta estan a ple rendiment. Les darreres troballes no tenen res que envejar a les fetes des de la superfície. Ni més ni menys que el descobriment del que vindrien a ser enormes “glaceres” soterrades, rius de gel de quasi un quilòmetre de gruix.

Són ja moltes peces del complicat puzzle que comencen a mostrar-nos la possibilitat d’un passat sorprenent. Un passat en el què Mart podria haver tingut una atmosfera més rica que l’actual, i aigua en abundància en la superfície (quantitat de fotografies que mostren clarament el llit, ara sec, de rius, amb els seus meandres i afluents!).

Quelcom va canviar dramàticament les condicions atmosfèriques, obligant a l’aigua a amagar-se sota la superfície, davant unes temperatures molt baixes que fan que, actualment, el monòxid de carboni formi capes de “gel” en algunes zones molt fredes del planeta.

I vida? De moment, ni rastre. Però els científics cada cop es troben més excitats amb aquesta possibilitat, que seria el descobriment més important de la història de la humanitat fins ara. Indicis de vida (actual o fòssil) s’hauran de buscar, segurament, sota la superfície. I els nous vehicles que han de fer possible aquesta recerca estan ja en programació d’enlairament per al 2014.

I l’home a Mart? Aquesta és una altra de les preguntes del milió. De moment, tot és especulació, haurem d’esperar encara per a tenir plans confirmats (necessiten voluntaris?????????)

Imaginem-nos ara, per un moment, l’escena. L’astronauta baixant les escales, i posant el peu sobre una terra tova, les seves pesades botes ensorrant-se en la sorra. Al seu voltant, un paisatge molt similar al d’un desert en la Terra. La llum del Sol, però, molt més feble, les ombres llargues. L’horitzó presenta una lluentor de color vermell, senyal de les grans tempestes de sorra que deu haver en aquells moment ben lluny d’allí.

L’astronauta, llavors, fa una cosa inèdita, inesperada. Respira profundament, tanca els ulls, apreta els llavis, i es treu el casc protector! Per uns segons, l’humà nota en la seva cara, en la seva pell, la feble escalfor del Sol marcià, ... i el vent, omnipresent.

Els seus cabells es mouen lleugerament sota aquesta tempesta, vents que van a més de 100 Kms per hora, però que, amb les condicions de baixa densitat de l’aire marcià, apenes tenen força com per aixecar la sorra fina.

Al cap d’uns segons, l’astronauta es torna a protegir amb l’escafandre, satisfet. El primer humà que ha notat el vent d’un altre planeta!

Sabíeu que Mart és l’únic planeta del Sistema Solar on això podria ser possible? Les condicions de temperatura i pressió, malgrat molt diferents a les nostres, encara permetrien que aquest relat fos autèntic, ulls ben protegits això si, per a evitar una deshidratació irreversible de la retina.

A ben segur, aquest planeta mític, que des de sempre ha despertat admiració i ha estat font d’inspiració (d’on ve la paraula marcians? I recordeu els famosos “canals”?), seguirà donant-nos grans sorpreses en els propers anys.

Una nit per a no oblidar: l’Any Internacional de l’Astronomia

Si, una nit de les què n’hi ha poques. De les què vaig catalogar com “astronomia fàcil”. (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/08/astronomia-facil-astronomia-dificil.html)

Una nit a dalt del refugi de Cuberes, a la serra del Boumort (http://www.refugicuberes.com/index2.html), lloc magnífic per l’entorn que l’envolta, amb moltíssims ingredients per a proporcionar una experiència de natura magnífica.

Cérvols, fàcilment visibles. Refugi senzill, però molt acollidor. Companyia impagable, gent de natura, famílies.

I un cel... meravellós.

Deixeu-me parlar d’aquest cel, que em va impressionar, i utilitzem-lo per a aprofundir un xic més en el nostre coneixement del què es pot veure a ull nu.

Bé, potser començar dient que em costaria, ara mateix, recordar un cel més clar i estrellat. I mireu que porto des de ben jovenet observant.

Segurament, tot va coincidir: l’alçada i l’entorn del refugi, una nit freda (molt freda!) però sense vent. Una nit sense Lluna. I ni una sola boira (típiques al Pirineu). Quàntes nits com aquesta hi haurà a l’any? La Lluna ja n’elimina moltíssimes. Els núvols, boires i mal temps moltes altres.

Seguiu-me en l’explicació i veureu amb mi aquest cel.

És fosc, i fa fred. Aixequem la vista i sens queda directament la boca oberta. El cel es viu. Les estrelles semblen pintades. La Via Làctia no és que es vegi, és que domina totalment la vista, mostrant fins i tot zones de gradient, més o menys brillants, en la mesura en la què el pols galàctic ens amaga la lluentor de la galàxia.

Les formes de les constel·lacions costa d’identificar! Si, ens hem acostumat a identificar-les en cels amb pocs estels. En aquest cel, la quantitat d’estrelles et supera, i necessites uns instants per a situar-te i començar a identificar les formes més usuals.

Poc a poc vas absorbint tota la magnitud d’aquest cel, dominat cap al sud pel far de Júpiter. Vas abaixant la vista cap als horitzons, governats per les formes fosques dels cims de les muntanyes properes i dels arbres del bosc. Els estels toquen aquest horitzó. No hi ha pol·lució lumínica. Potser una mica, que s’intueix en direcció est (potser llum provinent de la Seu d’Urgell?)

El carro petit es mostra en la seva totalitat, sense esforç. Les constel·lacions del Cigne, de la Lira, i de l’Àliga, encara ben visibles a l’octubre en la primera hora del vespre, estan absolutament plenes de punts brillants, que destaquen sobre el fons blanc de la Via Làctia que les travessa.

Aquest riu blanc segueix cap al Nord, passant per la W de Cassiopea i amagant-se a l’horitzó, no sense abans haver tocat la constel·lació de Perseo, un altre lloc on visualment no dones abast.

Clavem un moment la mirada a la Via Làctea. Mirem atentament. Ostres! Intuïm perfectament el caràcter estrellat de la gran taca blanca, per què la veiem “motejada”. La retina ens identifica infinits puntets de llum, molt febles. Massa febles com per a poder-los veure individualment.

Seguim mirant, recorrent el cel, en busca dels objectes de cel profund que sabem que en teoria són visibles a simple vista.

Trobem la galàxia d’Andròmeda sense problemes. Buf, quina passada. En el cap del cavall de Pegaso, allà està. Una petita taca, difusa, però perfectament visible (si saps on mirar, és clar!).

Mira, i el doble cúmul de Perseo! Uau! Grups d’estrelles agrupats, tant junts que visualment ens apareixen com a taques que destaquen, fins i tot per sobre de la llum de fons de la nostra galàxia.

Les Plèiades s’aixequen per l’est. Si, en aquest cas no cal que necessitis saber on has de mirar. El “núvol” de llum és tant destacable i clar que la vista se’n va cap allà de seguida.

Necessitem telescopi? El meu amic Xavi n’ha pujat un, i el cuidador del refugi, en Gabi, en munta un altre.

Poc a poc ens anem rodejant d’amics. La gent que ha pujat al refugi a passar-hi la nit.

Amb el punter làser del Xavi despertem de seguida l’admiració dels nens... i dels adults!. El punter va assenyalant el cel, mentre anem explicant.

Els nens pregunten, no paren de preguntar. Preguntes de nens, si, preguntes simples però intel·ligents. I de vegades incòmodes de contestar.

Preguntes d’adults, més sofisticades, però que de vegades són contestades ràpidament i espontània per algun dels nens abans que l’interrogat pugui obrir la boca, amb respostes que em demostren que s’està fent bona feina a les escoles en una matèria que jo, de petit, apenes tocava, i menys als 8 anys.

Què són tots aquells puntets. Què és la taca blanca. Quins moviments té el cel. Mireu, allò és Júpiter. I veieu la galàxia d’Andròmeda aquí? I la simpàtica constel·lació del petit dofí aquí? Apuntant com en una pissarra, anem seguint les formes i figures del cel, mentre de fons sentim el bram d’algun cérvol que busca companya.
Una exclamació de sorpresa. Hey... heu vist aquella estrella fugaç? Si, estem a punt de la pluja d’estels del 21, i alguna ja veiem. Això ens dóna peu a explicar què són les pluges d’estels i els cometes (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/que-son-les-pluges-destels.html)

I ara sessió de telescopi per a tots. Els nostres agraïts companys fan cua per anar veient els objectes. Els nens, ajudants per alguna que altra cadira sobre la que pujar i arribar a l’ocular.



2009 és l’Any Internacional de l’Astronomia, declarat per la Unesco: “Everyone should realise the impact of astronomy and other fundamental sciences on our daily lives, and understand how scientific knowledge can contribute to a more equitable and peaceful society”

Aquest any, als aficionats se’ns demana que SORTIM AL CARRER i que compartim.

La curiositat i l’interès per l’astronomia és senzill de despertar, per la’espectacularitat del tema. I si són nens, millor, ja que aquesta llavor se suma a les què estan ja plantant les escoles.

De forma similar a com les meves filles tenen una consciència ecològica que jo no tenia a la seva edat, així mateix les noves generacions incorporaran una “consciència còsmica”, que farà que l’univers vagi deixant de ser un lloc reservat pels savis i massa complicat per a pensar-hi, per a ser el què ha de ser: un element omnipresent, del què formem part, i que necessitem entendre per a anar contestant la pregunta del milió: d’on venim, i a on anem?


Una nit inoblidable. Formidable. Gràcies als amics que m’hi van portar, al Xavi, a l’Oriol. Gràcies als companys de Gerri que em van deixar pujar amb ells.

I gràcies als grups i famílies que estaven al refugi per a donar-nos la satisfacció de poder sentir que, per una nit, hem contribuït a l’Any Internacional de l’Astronomia.

Grans explosions a l’univers, espectacles increïbles pels humans

El 4 de juliol de l’any 1054, una nova estrella va aparèixer al cel. Era tan extraordinàriament brillant que es podia veure a plena llum de dia. Així va lluir durant 23 dies, i es va anar esmorteint durant més de 600 dies més en els què es podia seguir veient de nit.

Avui, els telescopis ens mostren, en el punt a on es va veure “el nou estel”, les restes d’una explosió apocalíptica, que va marcar el final de la vida d’una estrella.

A aquests fenòmens se’ls anomena “supernoves”, i constitueixen un dels espectacles més extraordinaris que es coneixen en l’univers. Però, tot i ser extraordinaris per la seva espectacularitat, no deixen de ser estadis en la vida de les estrelles.

La vida d’una estrella comença quan, per diverses raons, grans concentracions d’hidrogen (que és l’element més abundant en l’univers, format instants després del Big Bang) es col·lapsen per efectes de la gravetat (el pes del propi “núvol” d’hidrogen). Al “caure” sobre ell mateix, l’enorme núvol s’escalfa, i en l’interior es va guanyant pressió.

La pressió i temperatura en el nucli arriben a ser enormes a mida que la futura estrella es col·lapsa. Fins que les condicions són tan extremes que s’inicia el procés que dóna lloc al naixement de l’estrella: una reacció nuclear en cadena, la fusió de l’hidrogen formant heli.

Aquest procés genera molta energia, que s’emet en forma de radiació, la qual il·lumina l’univers: llum. A més, la fusió actua fent pressió cap a l’exterior, de forma que s’arriba a un equilibri: l’estrella deix de col·lapsar-se, i inicia la seva vida llarguíssima.

En el cas del nostre Sol, aquesta vida, “cremant” hidrogen, pot durar més de 10 mil milions d’anys. I ara, al·lucinem: cada segon, una estrella com el Sol consumeix més de 500 milions de tones d’hidrogen!!!!!!!!!!!!! Bestial.

Arriba, però, un moment en el què s’ha anat creant un nucli d’heli, pobre en hidrogen (tot i que en les capes exteriors de l’estrella l’hidrogen segueix sent abundant, formant més del 90% de l’estrella). El procés de fusió està en perill, el nucli ja no “troba” més hidrogen (la capa d’heli formada actua com d’aïllant i fa que l’hidrogen de les capes exteriors no estigui disponible per a la fusió).

En aquest punt, torna a guanyar la batalla la gravetat. L’enorme pes de l’estrella fa que es torni a contraure, a “caure” sobre si mateixa. En aquest procés, les capes exteriors de l’estrella s’expandeixen, com a contra-reacció a la contracció del nucli. El resultat és doble: per una part, l’estrella creix de dimensió, es fa enorme, el què es coneix com una gegant vermella. Per l’altra, el nucli ha tornat a guanyar temperatura al contraure’s, i ara pot iniciar una altra reacció nuclear, fusionant heli per a produir carboni.

Això permet a l’estrella viure encara un temps en aquest nou estadi (la seva vellesa).

Quan el nostre Sol arribi a aquest estadi, s’haurà expandit tant que segurament haurà fagocitat als planetes interiors, Terra inclosa.

Cremar heli per formar carboni està bé com a mecanisme de supervivència, però el Sol només podrà mantenir aquest procés durant uns 100 milions d’anys, abans no es torni a acabar el combustible en el nucli.

La gravetat, imparable, fa de les seves, i torna a col·lapsar l’estrella violentament. L’estrella expulsa les capes exteriors (encara formades per hidrogen) i el resultat és un nucli “despullat”, format pràcticament per carboni, super-dens, que brilla degut a l’enorme escalfor, però que ja no produeix cap reacció nuclear, i que, per tant, es va “morint” lentament a mida que es va refredant.

Això és el què li passa a una estrella com el Sol. Però, i si és molt més gran?

Aquests monstres consumeixen molt ràpidament l’hidrogen, i evolucionen pel cicle explicat anteriorment en qüestió de milions d’anys (en lloc de milers de milions d’anys).

Quan arriben a l’estadi del nucli de carboni, encara són prou grans com per a generar una gran pressió que inicia una nova reacció nuclear: la fusió del carboni per a forma ferro.

Malauradament, aquesta nova reacció consumeix energia en lloc de produir-la, amb la qual cosa se suma a l’acció de la gravetat: el nucli es contrau encara més, imparable, de forma violentíssima, produint una ona de xoc que col·lisiona amb les capes exteriors de l’estrella. Es la fi de l’estrella, que acaba la seva vida amb una explosió apocalíptica, en la que, en uns instants, passa a brillar més que TOTA LA GALÀXIA que l’alberga (veure fotografia de la dreta!).

En la seva mort, la supergegant allibera els components que durant milions d’anys ha anat forjant dins del seu reactor nuclear. L’univers s’enriqueix amb elements com el carboni, el ferro, l’oxígen. La seva mort fa possible la vida. (llegiu en aquest blog "les fàbriques de la vida" http://estelsiplanetes.blogspot.com/search/label/vida)

Cada any es descobreixen unes quantes supernoves en galàxies distants, tot i que en la nostra pròpia galàxia, la darrera supernova es va veure al 1604 per Kepler.

Per què les supernoves no són molt freqüents en la nostra galàxia? En primer lloc, per què la majoria dels milers de milions d’estrelles de la nostre Via Làctia pertanyen als grups similars al nostre Sol, que tenen, com hem vist, una llarga vida i una mort “suau”.

En segon lloc, per què la nostra ubicació en la galàxia està lluny del centre, i entre nosaltres i les zones de màxima densitat ens separen espais amb molt pols interestelar, que ens amaga el què passa en la zona més interessant de l’espiral.

Per altra banda, ja ens va bé. L’explosió d’una supernova propera seria la fi de la vida a la Terra. I propera és 25 anys llum!

Ara que ve l’hivern veurem la famosa constel·lació d’Orió dominant el cel nocturn. Fixeu-vos bé en l’estrella més brillant de l’ombro esquerra d’aquesta constel·lació, de color taronja-vermell. És Betelgeuse, una de les supergegants vermelles més properes a la Terra, a uns 427 anys llum.

Aquesta bèstia és uns 40 milions de vegades més gran que el Sol!!!!!!!!!!!!! Posada on està el Sol, ocuparia fins a l’òrbita de Mart!!!!!

Betelgeuse està en la part final de la seva vida (per això és una supergegant vermella, com hem explicat). El combustible nuclear quasi esgotat en el seu nucli produirà que aquest monstre exploti. De fet, en els darrers 15 anys els astrònoms han descobert canvis de tamany sospitosos en l’estrella.

Pot passar en qualsevol moment durant els propers milers d’anys. En aquell moment, aquesta supernova es veurà des de la Terra amb la lluentor de la Lluna plena durant dies. Serà espectacular. Segurament massa lluny com per a eliminar la vida en el nostre planeta, no està clar però quin impacte podrà tenir en la capa d’ozó.

Mentre tant, multitud d’astrònoms aficionats mirem cada nit pels nostres telescopis, amb el desig de ser els primers en descobrir una d’aquestes enormes explosions en una galàxia llunyana.

La millor companya

Si parlem de l’objecte del cel nocturn més espectacular, i a l’hora el més poc valorat per part de la gent, ens estarem refererint sens dubte a la Lluna.

La veiem “cada dia”. Hem nascut amb la seva imatge. Donem per fet que està allà dalt, i apenes li prestem atenció.

En canvi, és un objecte increïble i molt poc usual.

La Lluna va néixer fa uns 4 mil milions d’anys, quan la Terra era encara el què s’anomena un “proto-planeta” (un planeta en fase de creació). La teoria més acceptada sobre com es va formar el nostre satèl·lit, com ja hem comentat en aquest blog vàries vegades, es basa en la col·lisió d’un objecte del tamany de Mart contra la Terra.

Efectivament, hi ha característiques de la Lluna que “no quadren”, i que fan sospitar que alguna cosa “gran” havia de passar per a que un planeta com la Terra tingués l’enorme fortuna de tenir un satèl·lit tant gran i espectacular.

Per començar, com acabem de dir, la seva dimensió és massa gran com per a haver estat formada al voltant de la Terra. En un procés “natural” de formació, segurament la Terra hagués reclamat quasi tot el material al seu voltant, deixant molt poca quantitat lliure per a formar la Lluna.

A més, el nostre satèl·lit no té (quasi) nucli, la qual cosa va a favor de la teoria d’una Lluna “no natural”.

És un trocet nostre. És la costella d’Adam.

Molt bé. I què significa per a nosaltres tenir una Lluna? Anem, per uns moments, a retre homenatge al paper tant fonamental que juga la nostra companya.

Comencem per les marees. L’efecte d’atracció mutu de la Terra i la Lluna provoca que, les masses mòbils de la Terra (els mars i els oceans) es deformin, donant lloc a pujades (i baixades en altres llocs) de les aigües.

Més enllà de ser un fenomen bonic de veure, les marees han jugat, i jugant, un paper fonamental en l’evolució de moltes espècies animals.

L’atracció entre Terra i Lluna també té una conseqüència vital per a la vida en la Terra. La fricció gravitatòria dels dos planetes estabilitza a la Terra. Com sabem, l’eix del nostre planeta està lleugerament inclinat, la qual cosa dóna origen a les estacions de l’any (llegiu l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-veritat-sobre-les-estacions-de-lany.html d’aquest blog per a una explicació senzilla de què són les estacions).

Doncs bé, l’eix de la Terra, a més d’estar inclinat, oscil·la en la seva inclinació. Aquest efecte d’oscil·lació seria molt (molt!) més gran del què en realitat és si l’efecte acoplat de Terra-Lluna no actués com un estabilitzador.

Amb canvis radicals, al llarg dels segles, de l’eix de rotació del nostre planeta no estaríem aquí. Ni nosaltres ni segurament la majoria de les formes de vida que coneixem. Les variacions de clima haurien estat extremes, impedint amb quasi tota probabilitat l’aparició de la vida, al menys tal i com la coneixem.

Aquest efecte de fricció mutu provoca també que la Lluna sempre ens ensenyi la mateixa cara (heu sentit mai parlar de “la cara oculta de la Lluna”?). Al llarg de milions d’anys, el període de rotació de la Lluna sobre si mateixa ha anat acoplant-se al seu període de rotació al voltant de la Terra, fins a igualar-se.

L’heu observat mai amb atenció?

Agafeu uns prismàtics, seieu-vos còmodament, i observeu-la. Us fascinarà.

Si mireu amb Lluna plena, podreu gaudir de l’espectacle d’una visió complerta del satèl·lit, i gaudireu del contrast entre les grans planures fosques (que s’anomenen “mars”) i les zones de muntanyes i grans cràters.

Aquí podeu veure una fotografia de la Lluna plena, similar a com la veureu amb prismàtics. La fotografia la vaig fer fa poques setmanes, a partir d’un mosaic de tres imatges parcials.

Però potser el millor moment per a observar-la és durant les seves fases intermèdies (creixent o decreixent). En aquests moments, la llum del Sol cau de forma molt inclinada sobre la superfície de la Lluna, en els punts en els què hi ha la separació entre llum i ombra (aquesta “línia” s’anomena “terminador”). Si enfoqueu sobre el “terminador” veureu perfectament el relleu de les muntanyes i cràters.

Heu vist mai una eclipsi de Lluna? I de Sol? Sense Lluna, evidentment, no tindríem eclipsis.

Normalment tenim un parell d’eclipsis de Lluna visibles cada any. La seva observació és senzilla, i no requereix més que asseure’s tranquil·lament i observar a ull nu com l’ombra de la Terra va tapant el disc lunar. El proper eclipsi total de Lluna serà la nit del 31 de desembre (!!!) d’enguany.

Un eclipsi total de Sol ha de ser una experiència per a tota la vida (jo no n’he vist mai cap de total). Com també sabeu, els eclipsis de Sol es produeixen quan la Lluna s’interposa entre la Terra i la nostra estrella. Per raons geomètriques, els eclipsis de Sol, a diferència dels de Lluna, només són visibles en zones molt concretes (llegiu l’explicació d’això en l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/com-funciona-un-eclipsi-de-sol-el.html). L’any proper hi ha un eclipsi total de Sol que serà visible a la illa de Pasqua (el dia 11 de Juliol, algú s’anima a anar-hi?)


La propera vegada que aixequeu la vista i la veieu allà dalt, penseu en tot això, en els efectes que ha tingut, té i tindrà sobre la vida en aquest planeta.

Podríem tenir millor companya?

El cel aquest mes.... d'Octubre

Aquest mes us proposo una observació mol, molt senzilla amb prismàtics. La galàxia d'Andròmeda.

Per què us ho proposo?

Si pensem en la distància que ens separa dels objectes que veiem a simple vista, ens trobem amb diferents "escales".

Una primera escala seria la dels objectes que formen part del nostre Sistema Solar (el Sol, els planetes, la Lluna, els cometes, etc.). Estem parlant d'objectes que estan a distàncies que medim en milions de quilòmetres.

La següent escala la formen els objectes que estan a distàncies que medim en desenes o centenes d'anys llum: són els estels que veiem quan mirem al cel. Aquestes estrelles formen part de la nostra galàxia, i de fet són uns poquets dels milers de milions d'estrelles que tenim "a prop".

Una altra escala serien els fenòmens que estan a distàncies que medim en milers i desenes de milers d'anys llum. Encara dins la nostra galàxia, els què podem veure a simple vista són només un grupet molt petit. L'exemple més bonic és el de la gran nebulosa d'Orion, al cel de l'hivern.

Doncs bé, amb prismàtics us proposo de saltar a la següent escala: una altra galàxia. Distància: 2,5 milions d'anys llum! (i tot i així és de les galàxies més properes a la nostra!). La gran galàxia d'Andrómeda.

És fàcil (molt fàcil) de trobar, així que proveu, eh? (els perses ja la veien.... i sense ajut òptic!)

En el dibuix següent veieu com localitzar-la.

Necessiteu una nit fosca (preferentment sense Lluna), .... i uns prismàtics és clar.

Localitzeu a simple vista la constel·lació de Pegasus. És senzill: és un gran quadrat, format per 4 estrelles molt brillants, que veureu ben a munt mirant cap a l'est (si mireu a primeres hores de la nit) o cap al sud (si mireu a mitja nit).

Allargant el "cap" del "cavall", com he assenyalat en l'esquema, veureu dos estrelles més o menys en línia.

Bé, ara agafeu els prismàtics i mireu just per sobre de la segona estrella. No patiu, la galàxia es veu perfectament i no us la passareu per alt, de forma que moveu els prismàtics suaument i "escombreu la zona".

Veureu una taca blanca, inconfusible. Estareu veient una galàxia que és com una rèplica de la nostra. La llum que us arriba fa 2,5 milions d'anys que va sortir d'allí. Fascinant, oi?

També per a aquest mes d'Octubre us recomano que mireu a simple vista a l'est a primera hora del matí (7 o 7.30), a meitats de mes.

Veureu una conjunció interessant de planetes, amb la Lluna decreixent (quasi nova), amb Saturn i Venus (aquest darrer molt, molt brillant).

Per a qui pugui gaudir d'una vista a l'est sense obstacles, pot intentar de veure també Mercuri (tot i que estarà molt baix a l'horitzó i serà un objectiu molt difícil).

Ah! I el 21 d'aquest mes tenim el màxim previst per a la pluja d'estels de les "oriònides". Aquesta pluja d'estels és provocada per les restes del famòs cometa Halley. Tot i que no són (ni d'aprop) tan espectaculars com les llàgirmes de Sant Llorenç, de vegades es poden obtenir bones observacions. Us aconsello mirar lleugerament cap a l'est i a mitja nit (no hi haurà Lluna).

Comenteu-me que us ha semblat la visió d'Andròmeda, i si veieu la pluja d'estels, val?

Llàgrimes i alta tecnologia

Dos astronautes es mouen amb gran delicadesa al voltant del gran instrument, sota l’atenta mirada dels seus companys que no es perden detall des de dins del transbordador espacial Altantis.

Treballen amb cura sobre un equip que han de desmuntar i substituir. Els 110 cargols que han de retirar fan de l’operació un infern, ja que en condicions d’ingravidesa qualsevol d’aquests diminuts cargols, si circulessin descontroladament, podria provocar una catàstrofe en els delicadíssims instruments i mecanismes de l’instrument reparat.

L’atenció dels dos mecànics espacials és màxima. Apenes tenen un instant per a separar la vista del què estan fent, per a gaudir d’un espectacle meravellós, únic. Al davant seu, i per darrera del gran aparell, transita el Golf Pèrsic, cobert per núvols. La imatge és la d’una esfera de color blau i blanc, amb els continents perfectament dibuixats.

És una sort que els astronautes hagin estat entrenats tant bé, per què un altre humà, en aquestes condicions, deixaria “caure” el què portés a la ma, i quedaria bocabadat amb aquesta imatge, incapaç de moure’s, notant com se li posa la pell de gallina, i deixant anar una llàgrima involuntària, els ulls vidriosos.

La reparació, la quarta, del telescopi espacial Hubble ha estat tant espectacular com les anteriors.

Un aparell increïble, posat en òrbita el 1990 i en servei quasi ininterromput des de llavors. L’ull més potent de la humanitat, ha fet els descobriments més increïbles dels darrers anys, ultrapassant de molt les expectatives que els propis científics tenien dipositades en aquest telescopi.

Com sabeu, però, la seva història no ha estat exempta de problemes, el primer dels quals es va posar de manifest a la primera de canvi: un error, inexplicable en un projecte com aquest, va fer que el telescopi necessités ulleres!

En efecte, un cop ja era a l’espai, els científics se’n van adonar que el mirall principal del telescopi presentava un defecte de fabricació que provocava imatges no nítides. Tot i que l’error era minúscul (un defecte 50 vegades més petit que el gruix d’un paper), el resultat amenaçava de ser catastròfic, en un projecte que s’havia començat a preparar al 1981.

Afortunadament, la NASA va desenvolupar ràpidament un remei, consistent en l’equivalent a unes “ulleres” per a corregir el defecte de vista del Hubble. Aquest mecanisme es va col·locar en la primera missió de reparació, al desembre del 1993, i el resultat va ser perfecte.

Podeu veure l'eficàcia de la reparació en les fotografies de la galàxia 100, abans i després. No està malament, oi?

Des de llavors, han estat vàries les missions de reparació del Hubble. No només reparació, sinó que en algunes d’elles s’ha aprofitat per a instal·lar-hi nous aparells, substituint als antics, permetent així aplicar els darrers avenços en tecnologia a un telescopi que, a data d’avui, encara no té rival.

El fet d’estar fora de l’atmosfera el permet gaudir d’una capacitat de visió extraordinària. Universitats i centres d’investigació cotitzen quantitats de diners importants per a disposar de minuts d’observació del Hubble, que no té un moment de descans.

Uns giroscopis de precisió el permeten apuntar perfectament als seus objectius, i les baixíssimes temperatures de l’espai permeten als seus instruments, i especialment a les seves cámeres, funcionar amb un rendiment màxim. Dos pannells solars el proveeixen de l’energia necessària per a operar.

Planetes al voltant d’altres estrelles, el naixement d’estrelles en la nostra Galàxia, els objectes més distants mai vistos, ...

Per a la seva jubilació, la NASA encara no té un pla de retorn definitiu. Una de els possibilitats és deixar que l’instrument vagi caient a la Terra, fent òrbites en espiral, fins a estavellar-se en un lloc control·lat. Però cada cop hi ha més veus crítiques, que reclamen un final més apropiat per a aquesta icona de la ciència.

De fet, en la darrera missió de servei, s’ha instal·lat un dispositiu que permetria remolcar el telescopi, potser una pista del què podria ser una alternativa de retorn més digne, i que faria que el Hubble descansés tranquil·lament en un museu sota la mirada fascinada dels visitants.

El seu successor serà el telescopi espacial Webb. Molt més potent, equipat amb instruments de darrera generació, a partir del 2014 a ben segur trencarà fàcilment els rècords que el veterà Hubble ha establert.

Però el Hubble sempre serà el primer telescopi espacial de la humanitat, el què va ser el nostre primer ull fora del planeta.

Fa uns dies, estava llegint un article sobre la darrera missió de servei, article que em va inspirar aquest comentari en el blog.

No podia separar la meva mirada de les fotografies. Fotografies tan espectaculars com aquesta que veieu, i en la què apareix l'astronauta John Grunsfeld observant com el seu company Andrew Feustel, damunt del braç robòtic de l'Atlantis, el fotografia.

Al davant de Grunsfeld, el seu company, el telescopi Hubble, .... i la Terra, preciosa.

Allà, al tren de Sant Cugat, em vaig quedar bocabadat. No em podia moure.

Vaig notar com se’m posava la pell de gallina.

I ...., si, vaig deixar anar més d’una llàgrima (que vaig dissimular amb les ulleres de sol!), emocionat, intentant imaginar-me les sensacions que els astronautes devien sentir treballant allà dalt, sols, rodejats de res, i amb la visió extraordinària del planeta més bonic i espectacular que segurament hi ha en tota la Galàxia.

Us ho imagineu?

Una època de cataclismes

El nostre planeta no sempre ha estat el lloc tan acollidor que coneixem.

Durant la seva vida, la Terra ha passat per molts períodes de cataclismes i transformacions infernals, que només podem imaginar. Si, imaginar... i tot això amb prou feina. O qui és capaç d’imaginar un impacte tan brutal com per arrencar part de la Terra per a formar la Lluna?

Però avui parlarem d’impactes molt més recents que el que va crear la Lluna.

Fa uns 4 mil milions d’anys, els planetes interiors (és a dir, Mercuri, Venus i la Terra), juntament amb Mart, varen patir un llarg període d’impactes catastròfics de cometes i de asteroides. És la que es coneix com l’època del “Darrer Gran Bombardeig”.

Encara no està clara l’explicació del per què, però hi ha evidències clares que durant aquesta època multitud de cossos varen impactar contra els planetes.

Els científics calculen que la Terra, durant un període d’uns quants centenars de milions d’anys, va rebre com ara més de 20.000 impactes que provocaven cràters més grans que 20 quilòmetres, uns 40 impactes amb cràters de 1.000 quilòmetres, i alguns impactes de cràters de 5.000 quilòmetres!!!

Costa d’imaginar, oi? Per a que ens fem una idea, els científics calculen que el cometa que fa 65 milions d’anys va provocar l’extinció dels dinosaures (i de moltíssimes espècies en la Terra) “només” tenia 10 quilòmetres de diàmetre (un impacte com aquest potser provocaria un cràter de, diguem, aproximadament 30 quilòmetres? 50 potser?)

D’aquesta època són alguns dels cràters més famosos de la Lluna. I el mateix hem pogut veure a Mercuri.

A diferència d’aquests altres móns, geològicament “morts” des de fa milers de milions d’anys, la Terra és un lloc geològicament activíssim. Els volcans, els grans moviments tectònics, etc., han anat esborrant les enormes cicatrius que a ben segur presentava el nostre planeta al final d’aquest període. Això devia ser un autèntic infern!

Com deia abans, encara no està del tot clar el per què es va produir aquest fenomen.

La teoria que potser està més acceptada és que, per alguna raó, els grans planetes (Júpiter i Saturn) van anar canviant d’òrbita, i van “envair” el terreny ocupat per una gran població d’asteroides. Aquesta invasió va trencar l’harmonia de les seves òrbites, i milers d’asteroides, de tots els tamanys, van anar impactant contra els pobres planetes interiors.

Afortunadament, allò es va acabar, i els impactes es van anar fent cada cop menys freqüents.

La qual cosa no vol dir que estiguem absolutament segurs.

Fa poc hem pogut veure l’impacte d’un cometa contra Júpiter. I a començaments del segle XX, a Tunguska (Rússia), un cometa, de només unes desenes de metres de diàmetre, va impactar (de fet no va arribar a tocar terra, i va explotar a uns pocs quilòmetres d’alçada) i va destrossar uns 80 milions d’arbres en una explosió 1.000 vegades més potent que la de Hiroshima.

I al 2029 passarà ben a prop nostre l’asteroide Apophis, que té uns 250 metres de diàmetre. Tan a prop que es podria convertir en l’objecte més brillant del cel durant uns dies. I tan, tan a prop que qualsevol petita desviació en la seva òrbita el podria conduir directament cap a nosaltres.

Però això ja ho veurem. Queden uns quants anys i molts càlculs que s’han de refinar.

De moment, el nostre petit món està gaudint d’un llarguíssim període de tranquilitat. Des de l’extinció dels dinosaures, les espècies animals i vegetals han proliferat i colonitzat aquest planeta que anomenem Terra.

I, en qualsevol cas, el perill més gran al què ens enfrontem no és la col·lisió d’un cometa, sinó la destrucció d’ecosistemes i la desaparició progressiva de moltes espècies per culpa de l’home.

L'objecte més antic conegut

Us heu preguntat mai quin és l’objecte més antic que es coneix?

Una primera resposta és l’univers. Efectivament, aquesta “cosa” que anomenem univers té una edat calculada d’aproximadament 13,7 mil milions d’anys. Uau... si, això és ser vell, noi!

Bé, però algú ens podria dir que l’univers no és un “objecte”, sinó més aviat un envoltori, una mena de “recipient”.

D’acord... anem a pel segon candidat a objecte més antic.

Podria ser la radiació còsmica de fons, que és el “soroll” de fons resultant del Big Bang, o moment d’inici de l’actual univers. Aquesta radiació va ser emesa uns 380.000 anys després del Big Bang,
El que és més impressionant de tot és pensar que encara rebem ara, de forma clara, aquest “soroll”, que ja va ser descobert al 1964. En aquell any, dos radioastrònoms varen culminar un llarg treball que va començar amb l’observació que, independentment de cap a on s’orientés una antena, es rebia sempre una radiació de fons constant. Això era totalment inesperat, ja que normalment una radiació té direccionalitat, és a dir, “senyala” la direcció cap a on es troba la font que la provoca.

Molt bé, ara podem tornar a rebre una objecció similar a l’anterior: “home, una radiació és un “objecte”?”. Seguim buscant.

Descartats el propi univers, i la radiació còsmica de fons, ja anem directament a “objectes”, és a dir, estrelles, galàxies, etc. I aquí el tema es torna encara més fascinant!

Com ja vàrem veure en l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/mirar-cap-al-passat.html d’aquest blog, degut a que la velocitat de la llum, tot i ser immensa, és al final finita, com més lluny estigui un objecte més triga la llum en arribar-nos. I quan la seva llum ens arriba, ens està arribant informació (llum) de com era aquest objecte quan la VA EMETRE.

Doncs bé, si som capaços d’observar una galàxia, posem pel cas, que es troba a 1 milió d’anys llum, podrem estudiar com eren les galàxies fa un milió d’anys (que és justament la informació que ens porta la llum que ara ens arriba d’aquesta galàxia).

Tirem més enllà d'un milió d'anys? Com quan més enrera?

S’acaba de descobrir l’explosió d’una estrella (la mort d’una estrella supergegant) que ha trencat TOTS ELS RECORDS. Ni més ni menys que una explosió la llum de la qual es va emetre 625 milions d’anys després de la creació de l’univers... és a dir, fa uns 14 mil milions d’anys!!!!!!!!!!!!!!!! Espectacular, no?

Pensem una mica. Si som capaços d’analitzar la llum d’aquesta estrella (cosa que s’està fent a partir del seu recent descobriment), podem saber coses com la composició dels elements químics que la formen. I fent aquest estudi, en realitat, estarem estudiant, “veient” si em permeteu el símil, COM ERA L’UNIVERS FA 13 MIL MILIONS D’ANYS! O, en altres paraules, com eren les PRIMERES GENERACIONS D’ESTRELLES DE L’UNIVERS!!!!!

Podem veure coses que han passat fa milers de milions d’anys. Podem veure el passat. El nostre passat.

Aquesta estrella és, doncs, l’objecte més antic que es coneix. Bé, en realitat el que hem vist és el moment de la seva mort. El seu nom és GRB 090423.

Ja sabem quin és l’objecte més antic que es coneix.

Però cura! Que en els propers anys, amb els nous satèl·lits d’investigació que hi ha previstos, es trencarà aquest record a ben segur. Pensem que, abans del descobriment de GRB 090423, el record estava en un altre objecte només 155 milions d’anys més recent.

Fins on podrem tirar enrera en el passat? No ho sabem. De fet, s’estima que hi ha un límit, ja que l’univers, en el seu inici, era opac a la radiació. És a dir, la radiació (llum inclosa) generada per les estrelles era ràpidament absorbida pel mitjà interestel·lar, que era super dens. Aquest límit el marca precisament l’edat de la radiació còsmica de fons que hem comentat anteriorment.

Ja veurem què passa, però de moment ja podem dir que hem vist el passat fa 13 mil milions d’anys.

M’agradaria que, després d’haver llegit aquest article, tanquéssiu un moment els ulls, i reflexionéssiu uns instants en tot això. Deixeu volar la imaginació. Mirar al passat.

Com més lluny puguem mirar amb els nostres instruments, més enrera en la història de l’univers podrem anar.


I pels curiosos, un altra dia explicaré com podem saber els anys que fa que la llum d’un objecte va ser emesa (potser al llegir l’article anterior us ho haureu preguntat, però, creieu-me, és una de les coses que millor i de forma més senzilla podem saber), i què son aquestes famoses explosions que assenyalen la mort d’algunes estrelles (esperem que cap d’aquestes explosions passin en el racó de la galàxia on vivim, és a dir, en uns quants centenars d’anys llum al voltant, per què la seva radiació és tant brutalment intensa que ens eliminaria instantàniament)