dissabte, de febrer 18, 2012

Un cavall llunyà que no em retirarà



Recordo quan, amb el meu entranyable amic Josep, anàvem a observar.

Érem joves, i sortíem amb el nostre telescopi, de fabricació pròpia. Un equip considerable, que impactava quan el veies, i que portàvem ben assegurat en els seients del darrera del cotxe.

Ens dirigíem a la zona de Moià. Agafàvem una pista de terra, i conduíem entre boscos una estona. Puc encara veure els conills que, tot sovint, creuaven al davant nostre, i que es quedaven immòbils, enlluernats pels llums del cotxe.

En una clariana del bosc muntàvem tot l’equip, sota un dels cels més foscos i bonics que es podia trobar a menys d’una hora de camí de Barcelona.

Les nits d’hivern, claríssimes, eren tan fredes que deixàvem el capó del cotxe aixecat per a poder escalfar-nos les mans prop del motor.

Allà és on vaig aprendre a manegar un telescopi de certes dimensions, no motoritzat. Allà és on vaig practicar amb en Josep, un, i un altre cop, l’art de moure manualment el telescopi, saltant d’estrella en estrella, per a trobar l’objecte que volíem observar. Cosa gens senzilla, que t’obligava a preparar molt bé, amb cartes d’orientació, on havies de localitzar la nebulosa o galàxia.

Una nit, que tinc molt present a pesar dels anys que fa d’aquesta història, en mig d’una de les llargues converses que en Josep i jo teníem, mentre ens escalfàvem les mans al motor, li vaig dir: “Josep, el dia que jo vegi la nebulosa Cap de Cavall em retiraré d’això de l’astronomia”.

El Cap de Cavall era una icona. Una nebulosa preciosa, que vèiem, mentre ens queia la baba, en publicacions professionals. Fotos famoses. Fotos, ni més ni menys, de Monte Palomar.

Aquell objecte queia molt, molt lluny dels mitjans de qualsevol aficionat. Només era a l’abast dels grans telescopis de l’època.

La fotografia que us adjunto la vaig fer el passat cap de setmana des del meu observatori de Falset, al Priorat. Era una nit gèlida, no-sé-quants graus sota zero. Tot i això, mentre el telescopi i la càmera treballaven, jo era dins de casa, ben calentet, controlant-ho tot de forma inalàmbrica.


En dues hores i mitja d’exposició el treball va estar fet.

Considero modest el meu equip actual, coneixent el que tenim els aficionats avui en dia. Tot i això, la meva càmera CCD és anys llum més potent que aquelles càmeres fotogràfiques de pel·lícula que empraven els telescopis professionals llegendaris. L’òptica del meu petit telescopi retiraria immediatament a alguns d’aquells grans pioners.

L’astronomia és un altre d’aquells camps de la ciència en el què la tecnologia ha posat a l’abast de molts mitjans ni somiats fa només 15 o 20 anys.

Em pregunto... com serà en 20 anys aquesta afició?

Molts són els que em demanen consell per comprar el seu primer telescopi. Equips magnífics, la majoria d’ells motoritzats i automàtics, a preus de ganga.

Dec ser nostàlgic, però. Penso en aquells entrenaments que fèiem quan no teníem ni motors, ni ordinadors. En el coneixement que adquiríem del cel, cosa obligada si volies localitzar quelcom. En la base tècnica a la que t’obligaves per a poder muntar i manegar aquells primers telescopis d’aficionat. Com supliran les generacions actuals aquest entrenament? O, simplement, serà necessari aquest entrenament?

El què jo he gaudit, i gaudeixo, del cel té molt a veure amb la meva comprensió del què observo. I això no m’ho dóna cap ordinador, ni motor, ni telescopi automàtic.

Si, dec ser un nostàlgic, està clar.


Ah, per cert. Josep, que el que et vaig dir aquella nit era broma, eh? No em penso retirar pas ara!


divendres, de febrer 10, 2012

L'era del neutrí

En aquest blog ja vàrem parlar, fa més d’un any, d’aquesta partícula tant interessant com divertida, el neutrí.

Hey, no desconnecteu de llegir només per pensar que això serà molt difícil d’entendre! Tot i que la física al voltant dels neutrins és per a no dormir en un mes, aquí revisarem només alguns fets espectaculars d’aquestes entremaliades partícules.

El neutrí, descobert l’any 1956 després que fos predit ja l’any 1930, és una partícula singular. És fantasmagòric. Capriciosament transformista. Actualment controvertit. I augurador d’esdeveniments catastròfics.. Qui en dona més?

Anem a pams.

Per començar, mentre llegeixes aquest article, una ingent quantitat de neutrins estan travessant el teu cos. El teu cos, l’ordinador, la taula, el terra, l’edifici, ... i tot el planeta. De fet, si estàs llegint aquest article de nit, els neutrins que et travessen ho fan provinents de l’altre cantó de la Terra, d’allà on és de dia.

El Sol, igual que qualsevol altra estrella, crea neutrins com a part de les reaccions nuclears que també generen llum. Les quantitats són enormes. El resultat és que, cada segon, varis trilions de neutrins arriben al nostre món després d’haver nascut dins l’astre rei.

Fantasmagòrics. Arriben i se’n van, sense que els notem. No xoquen amb res. Per ells, les distàncies que hi ha dins un àtom, entre el nucli i els electrons, són immensos espais buits per on passar sense ser vist. La seva massa és petitíssima. Tan petita que no ha estat fins fa pocs anys que s’ha pogut calcular. Des del seu descobriment s’havia pensat que el neutrí simplement no en tenia de massa.

Amb un cos tan lleuger que fa enrogir d’enveja a les demés partícules, els detectors que l’home ha construït se les veuen i desitgen per a capturar-los. Immenses piscines subterrànies són els ulls de la ciència per a mirar neutrins. La raó d’aquests telescopis tan inversemblants: cap altra partícula és capaç d’arribar als detectors travessant les capes de la Terra... de forma que els escassos que es detecten en aquests laboratoris són... han de ser... neutrins. Pocs d’ells, molt pocs. Només el que, cansats de travessar-ho tot, decideixen acabar la seva vida, altrament eterna, xocant contra un àtom del detector.

Transformistes. Resulta que els neutrins tenen 3 varietats, anomenades, de vegades, “sabors”. I resulta que un neutrí canvia aleatòriament de “sabor”, de varietat. Vet aquí una cosa que canvia de cos, capriciosament, sense aparent control. Es pot complicar més la vida als científics?

Doncs si.

Controvertits. Qui no va sentir a parlar, fa uns mesos, dels famosos neutrins que anaven més ràpid que la llum, i que, així, enfonsaven la física einsteniana com si res? Aquest experiment està sota totes les mirades, crítiques, dels físics. De fet, molts d’ells estan segurs que un error ha de ser la causa d’aquest desgavell. Altres experiments similars no corroboren els resultats, i amb molta probabilitat tot acabarà bé, amb el què alguns ja diuen “Einstein 1 – Neutrins 0”. Encara ens queden, però, uns mesos de discussions i incertesa.

Auguradors. Fa anys que la ciència espera, pacientment, l’explosió d’una supernova propera. La mort catastròfica d’una estrella en la nostra galàxia, que ens permeti estudiar-les millor.

Cada any se’n descobreixen desenes, però estan situades en galàxies llunyanes. La darrera que es va veure en la nostra galàxia va ser l’any 1604.

Doncs bé, els poquíssims neutrins que es captin seran els missatgers que donin l’avís, i permetin que, quan això passi, tots els instruments de la ciència estiguin preparats i “apuntant” al lloc adequat. Abans que ens arribi la llum de l’explosió.

En aquesta explosió, els trilions (ja no sé si són trilions, quadrilions, ... tant se val, arribats a aquestes xifres ja és ben bé igual, no?) de neutrins generats sortiran, travessant despreocupadament l’estrella moribunda, i deixant la llum al darrera. Perquè la llum, que serà tot el que vulgueu, es comportarà com caldria esperar d’una partícula “normal i formal”, i simplement xocarà una i una altra vegada amb la densa matèria resultant de la catàstrofe, arribant per tant a la Terra més tard que els endimoniats neutrins.

Difícilment una cosa podria ser tant interessant i extravagant com el neutrí, oi?

Digne de clubs de fans, de portada de revista, d’eslògans estampats en samarretes, i de piulades de twitter.

Adéu a la crisi. Benvinguts a l’era del nou messies, el neutrí.

divendres, de febrer 03, 2012

El més comú dels sentits

Vivim en un món tecnificat. En un món en el què la ciència ho domina (quasi) tot, tenim a ma un munt d’informació que ens apropa aquesta ciència fins a límits que poques vegades ens parem a pensar.

Però, amb tanta informació a l’abast, ... cóm saber quina és real i quina no? Cóm saber quina està sustentada en ciència, i quina en especulacions, o, fins i tot, en fal·làcies i enganys?

Aquest que us escriu és un àvid devorador d’informació relativa a la seva afició preferida. Quan m’inspiro per fer un article determinat és, probablement, perquè acabo de llegir, en revistes o per internet, quelcom interessant que em desperta la necessitat d’escriure.

Però la influència de la informació en els meus articles no acaba aquí. Un cop triat el tema, i potser redactades les primeres frases, les fonts d’informació tornen a ser, per mi, bàsica referència per a completar l’escrit. És clar, amb l’experiència acumulada al llarg de molts anys d’afició a l’astronomia, m’és senzill destriar la fidelitat de les fonts.

Contràriament al què hom podria pensar, la fidelitat de la informació no sempre està associada amb la firma o categoria de la font. En l’apartat positiu posaríem a la Wikipèdia. Sense marca científica al darrera, però amb l’habilitat per a concentrar milers de contribucions científiques desinteressades, i també a través d’un sistema de auto-regulació, que fa que les informacions no exactes siguin ràpidament corregides, és una de les fonts més impressionants i complertes que tenim a un click de distància.

Quan penso en cóm d’extraordinàriament bones són les fonts d’informació que tenim a l’abast, em venen al cap les errades que cometo en els articles que escric. Gràcies a lectors del blog descobreixo, de vegades, continguts no exactes en allò que he publicat. Lo interessant del cas és que els errors (pocs, espero) no es deuen, normalment, a les fonts que havia consultat quan vaig redactar l’article, sinó a equivocacions meves: informacions que tinc al cap, de les que “estic segur”, que no sempre consulto ni comprovo.

L'error, entès com a tal, em preocupa relativament poc (especialment si, després, hi ha mecanismes per a detectar-lo i corregir-lo). Però una cosa molt diferent és l’absoluta inexactitud d’algunes de les informacions a les què podem accedir, que, descaradament intenten explicar-nos un món que no existeix.

Aquest és el cas d’algunes fonts que no es sostenen en cap fet experimental ni observable. Fonts de les què, excepte que ens agradin les curiositats i els entreteniments, hem de saber fugir. Això, però, vol dir que les hem de saber detectar abans.

I aquí és on ha d’entrar en funcionament el sentit comú. Aquell sentit que no sé ben bé on resideix, i que la meva dóna té molt més desenvolupat que jo.

A qui no li ha arribat, alguna vegada, per correu electrònic informacions “científiques” extraordinàries, parlant de cataclismes, acabaments del món, prediccions fantàstiques...

En aquest sentit, és ja un clàssic de cada estiu (el perquè això es desperta cada estiu és, per mi, un enigma insondable) el correu electrònic que ens avisa que el planeta Mart es veurà, a simple vista, tan gran com la mateixa Lluna plena. I, per si això no fos suficient, acompanya amb multitud de dades i explicacions “científiques” que recolzen aquest fenomen.

Les que més m’agraden, però, són les referents a la teoria de la conspiració. Allò sobre que ens manipulen, que l’home no ha anat mai a la Lluna, que els científics, en realitat, estan en contacte amb extraterrestres, que els governants de la Terra coneixen perfectament el destí de l’humanitat però que ens l’amaguen, etc.

Ben mirat, la teoria de la conspiració permanent està molt bé, perquè ho aconsegueix explicar tot. Quan intentes contrarestar alguna de les informacions extraordinàries amb dades científiques, la teoria del complot t’explica que, és clar, estàs manegant les dades científiques que “ells” volen, i que “ells” t’amaguen les de debò.

Aquest any tenim un altre esdeveniment cataclísmic. És l’any 2012. Segur que s’acaba el món, segur. I, si no, és que hem interpretat malament el calendari Maya, o les prediccions de Nostradamus, i, en realitat, no era el 2012 sinó el 2024.

El sentit comú és el que ens ha de servir per a destriar la informació. No val l’excusa: “és que com que no en sé, ...” per a deixar-nos enganyar per aquest tipus de desinformacions.

Hem de demostrar que el sentit comú no és, ja mai més, el menys comú dels sentits. Quan el nas ens diu que alguna informació és sospitosa, més que simplement re-enviar-la i convertir-nos, així, en vehicles de la seva difusió , val la pena que ens aturem una mica, pensem, busquem, o simplement preguntem a qui creguem que ens pot donar un xic més de llum sobre la qüestió.

Espero, doncs, que gaudiu despreocupadament del proper vídeo del YouTube que us passin, en el què un suposat científic amb veu de doblador de serials, una vident amb mocador al cap, una princesa japonesa, un expert en desxifrar els missatges que ens envien des d’altres galàxies, o un perseguidor dels homes de negre, ens previnguin sobre la propera alineació catastròfica dels planetes.

diumenge, de gener 29, 2012

Els entremaliats i perillosos rajos còsmics

El Sol ens dóna vida. No només il•lumina el nostre món, i ens escalfa. Sinó que, també, les estrelles, com el Sol, al morir enriqueixen l’univers amb tot el material del què estem formats.

El Sol, però, és també una bèstia molt perillosa. A l’hora que produeix llum i material per a la fàbrica de la vida, envia a l’espai una autèntica pluja mortal. Són els anomenats rajos còsmics.

Fa més de cent anys es sospitava que ens rodejava una espècie de radiació, llavors d’origen desconegut, que afectava de vegades a instruments de laboratori molt sensibles. L’any 1912, un físic austríac, emprant un globus, va demostrar que aquesta radiació era més gran com més a munt s’estava. Es va, per tant, deduir que aquesta radiació venia de l’espai, i es va batejar com a “rajos còsmics”.

Avui sabem perfectament què són. En realitat, no es tracta de “rajos”, sinó partícules. En concret, nuclis d’hidrogen i d’heli que ens arriben contínuament de l’espai, la majoria dels quals provinents del Sol.

Aquestes partícules són altament perilloses per a la vida tal i com la coneixem.

Afortunadament per a nosaltres (i per a tots els éssers vius d’aquest planeta), l’atmosfera de la Terra, i el camp magnètic del nostre planeta, actuen com a escut protector, i “filtren” la major part d’aquesta radiació.

De no ser per aquesta atmosfera, els rajos còsmics esterilitzarien el planeta.

Per a fer-nos una idea de l’efecte d’aquestes partícules, hem de tenir en compte que cada any rebem al cos uns 30 milirems de radiació degut als rajos còsmics que aconsegueixen travessar l'atmosfera(en general, es calcula que rebem uns 300 milirems de radiació a l’any degut a tot el que ens rodeja. Això inclou els rajos còsmics, els aparells i electrodomèstics, la pròpia Terra, les proves mèdiques, etc.). Aquest nivell de radiació, com dèiem, augmenta al pujar. Així, les tripulacions de les línies aèries reben més dosi de radiació, de forma que, estadísticament demostrat, tenen un 4,5% més de probabilitat de tenir algun tipus de càncer.

De fet, això té efectes greus pels astronautes, que treballen fora de la protecció de l’atmosfera i del camp magnètic de la Terra. És un dels problemes més importants a resoldre de cara a poder realitzar llargs viatges espacials.

No només el Sol ens bombardeja amb aquesta pluja radioactiva. En efecte, el Sol no és més que una dels bilions d’estrelles que habiten la nostra galàxia, de forma que també rebem, tot i que en menor quantitat, és clar, rajos còsmics provinents de qualsevol punt de l’espai.

Ja us podeu imaginar que aquests perillosos, i entremaliats, “rajos” interfereixen, de tant en tant, amb instruments i aparells de tot tipus. En ordinadors, són els causants, de vegades, d’algunes “penjades” aparatoses i inexplicables (ep! no deixeu, però, de sospitar del Windows cada cop que es pengi el vostre ordinador, eh? A veure si ara li donareu la culpa als rajos còsmics!).

La gent que ens “dediquem” a fotografiar l’espai ho coneixem bé. No és gens estrany trobar el rastre lluminós que deixa una d’aquestes partícules quan impacta contra el detector de la nostra càmera.

Tot i que no els veiem, doncs, estant per tot arreu, i de res ens serveix el paraigües!

El proper cop que feu una animalada, consoleu-vos pensant que tot va ser degut a l’efecte dels rajos còsmics xocant contra una de les vostres neurones.

divendres, de gener 20, 2012

El cel aquest mes de... gener

Durant els darrers dies d’aquest mes de gener, un magnífic espectacle visual tindrà lloc als nostres cels.

Ja us haureu fixat, quan cau el Sol, que dues brillantíssimes “estrelles” dominen de seguida el cel des de l’oest al sud. És, encara, massa clar per a que les demés estrelles es mostrin, i, cap a les 18:30 del vespre, aquestes dues “estrelles”, Venus i Júpiter, ja formen una parella que no passa inadvertida.

Doncs bé, la Lluna creixent s’hi suma a partir del dia 26, apareixen molt a prop de Venus. En els dies successius, la bonica falç del nostre satèl•lit va recorrent el camí que separa visualment els dos brillants planetes, per a acabar fent-li costat, el dia 30, a Júpiter. En aquest procés, la Lluna ens va ensenyant cada dia com va creixent la seva fase (quart creixent el dia 31).




Això no és més que un anunci, però, del que vindrà a meitats març.


Si us aneu fixant, dia rere dia, la distància visual entre Venus i Júpiter s’anirà escorçant. Com si s’enyoressin, els dos fars s’aproparan més i més en el cel del vespre, augmentant, així, l’espectacularitat de l’escena cada setmana que passi.
Veure aquest espectacle és tan senzill com aixecar la vista, mentre recollim els nens de les seves activitats extraescolars, sortim de la feina, o anem a comprar al súper.

La senzillesa de l’observació d’aquest fenomen, però, ens amaga la complexitat de la seva naturalesa.

Les partícules de llum que ens arriben, quan mirem aquests dos planetes al vespre, van sortir frenèticament de l’interior del Sol, després de milers d’anys rebotant dins de l’estrella. En el seu camí per l’espai, es van dirigir cap als dos móns, i, allà, alguns d’ells van ser reflectits per les atmosferes dels planetes.

En qüestió de minuts, els fotons de llum arriben a un món blau i, encuriosits per la seva bellesa, es precipiten dins la seva atmosfera.

En els darrers instants de la seva vida, aquests missatgers de llum decideixen reaccionar amb la nostra retina, i morir, així, convertint-se en una imatge dins el nostre cervell.


Una preciosa imatge que és completada amb bilions d’altres llums, que la pinten amb els matisos blaus i ataronjats d’un vespre qualsevol al planeta Terra.

divendres, de gener 13, 2012

L'objecte que gira més ràpid

El nostre univers no deix de sorprendre’ns. És un lloc magnífic, ple de coses extraordinàries.

Avui us parlaré d’un objecte increïble. Ni més ni menys que l’objecte macroscòpic que gira més ràpid en tot l’univers conegut.

Cordeu-vos el cinturó i agafeu-vos bé a la cadira!

L’objecte en qüestió és una estrella de neutrons, de les què ja hem parlat en el blog. Aquestes estrelles super-denses giren molt ràpid. Però la nostra protagonista, l’estrella PSR 11748-2446 bat tots els rècords de lluny, al girar 716 vegades per segon!!!

Les estrelles de neutrons es formen al morir una estrella gegant. Quan el seu cor nuclear deix de funcionar, i després de vàries fases, una de les quals porta aquesta estrella a l'estadi de supernova, l’enorme gravetat del material que la forma desencadena una catàstrofe impressionant.

Sense res que pugui parar aquesta força de gravetat, la matèria cau cap a dins. L’estrella es contrau en qüestió de segons. I com més densa es fa, més imparable es torna aquesta caiguda cap a dins.

En una estrella normal, tot es pararia quan la densitat de l’estrella resultant fos tan gran que els electrons dels àtoms ja no es poguessin comprimir més. Però en una estrella gegant, la massa és tan gran que ni els electrons poden parar el col·lapse. L’estrella segueix caient cap dins seu, comprimint la matèria fins a límits inimaginables.

Finalment, tot es para quan la matèria s’ha convertit en neutrons: en els àtoms, els electrons s’han vist comprimits contra els protons. Ja no queden elements químics. Ni rastre d’hidrogen, d’heli, o de ferro. Tot ara són neutrons.

En aquest procés de contracció passa una cosa molt interessant. Teniu present un patinador sobre gel quan gira amb els braços oberts? I el que li passa quan enganxa els braços contra el cos? En aquell moment, el patinador comença a girar molt més ràpid del que ho feia. Això és conseqüència d’una llei de la física, que obliga al patinador a girar més veloçment a l’ocupar menys espai.

Aquesta llei de la física és la que fa que la nostra protagonista estrella de neutrons giri tan ràpid.

Anem ara a les dades espectaculars.

El nostre objecte té una massa equivalent a varis milions de Terres, ... ocupant tan sols un espai d’uns 32 quilòmetres!

Ja hem vist que gira a un ritme de 716 cops per segon. Això és molt més ràpid que una batidora.

Us podeu imaginar una bola de 32 quilòmetres, que pesa milions de vegades més que el nostre planeta, i girant a aquest ritme? Jo no.

La gravetat és tan enorme en la seva superfície que qualsevol cosa que hi caigués, inclosos nosaltres, quedaria convertida immediatament en una capa finíssima de neutrons, ... d’un àtom d’alçada!

Contemplar-lo girar ha de ser tot un espectacle. Puc veure’m a mi mateix mirant-lo, fascinat. La seva llum intensa il·luminant-me els ulls. Hipnotitzat per aquesta meravella, incapaç de reaccionar, mentre atrau imparablement la meva nau cap a la destrucció.

Així també eren atrets els vaixells, pels encisadors cants de les sirenes, cap a la fi del món.

dissabte, de gener 07, 2012

L'aigua que ens va venir de fora

Qui ho diria! L’aigua, segurament el component més important del nostre planeta, imprescindible per a la vida tal i com la coneixem, i que distingeix a la Terra, amb el seu color blau intens, és un producte importat de fora!

Quan la Terra es va formar, poc després que el Sol naixés, la temperatura que el nou planeta tenia era molt elevada. El Sol, en aquelles primeres etapes de vida, era una estrella molt més calenta que ara.

Amb les temperatures que hi havia, la presència d’aigua era quasi impossible. La que hagués pogut existir en aquell inici es va evaporar ràpidament i es va perdre a l’espai.

D’on surt, doncs, l’enorme quantitat d’aigua que hi ha al nostre món?

Els científics donen ja per sentat que l’aigua ens va venir de fora. L’origen d’aquest aigua extraterrestre: els cometes, o asteroides.

L’impacte contra la Terra d’aquests cossos sembla ser la causa de l’enriquiment posterior que el planeta va tenir, omplint-lo d’aigua lentament.

En les primeres etapes (milions d’anys) del Sistema Solar, com ja hem revisat en altres articles, les col·lisions (i catàstrofes) eren bastant freqüents. Simplement, el Sistema Solar estava ordenant-se, fent net de milers de cossos que havien quedat vagant entre les òrbites dels grans i joves planetes.

Poc a poc, doncs, aquestes col·lisions van anar creant la reserva d’aigua de la què avui gaudim, gràcies també a que les condicions de temperatura a la Terra ja permetien que aquesta mantingués el preciós líquid. Això es podia produir, més o menys, a partir dels primers 800 milions d’anys.

De fet, l’aigua present a la Lluna (descoberta relativament fa molt poc), es producte, també, d’aquestes col·lisions. Amb la diferència que el nostre satèl·lit no té atmosfera que pugui protegir l’aigua de la seva descomposició per l’atac dels rajos ultraviolats del Sol. La poca aigua que hi ha es troba, ben amagada, al fons de grans cràters situats en els pols de la Lluna, llocs que estan en ombra perpetua.

Vivim, doncs,de prestat. Com moltes vegades passa a la natura, esdeveniments destructius generen posteriorment vida.

Aquest fet és encara més espectacular quan ens parem a pensar en un altre dels elements essencials del nostre planeta, com és l’oxigen.

Aquest element químic és extraordinàriament reactiu. Una prova evident la tenim en el ferro, rovellat lentament per l’aire. L’oxigen no tan sols es combina amb els metalls, per a “rovellar-los”. Genera combustió amb molta matèria, generant CO2 (en el nostre món, només cal encendre una espurna per a engegar la combustió de la fusta, o el paper. Només que la proporció d’oxígen en la nostra atmosfera fos un xic superior a la que és, no ens caldria ni l’espurna, i aquests materials cremarien espontàniament! I nosaltres també!)

La presència d’oxigen lliure en l’atmosfera és condició imprescindible per a l'existència de moltíssimes formes de vida d’aquest planeta. De no haver oxigen lliure, nosaltres no hi seríem.
Com és que, sent l’oxigen tan reactiu i amb tanta tendència a combinar-se, tinguem la sort de tenir oxigen lliure?

Donem-li les gràcies als vegetals fotosintètics, que generen l’oxigen lliure que circula per l’atmosfera. Sense ells, atenció, es calcula que en 300 anys tot l’oxigen lliure hauria desaparegut, en combinar-se amb altres elements, o simplement cremar. Només en 300 anys!

Així d’extraordinària és la natura. El planeta més bonic del cosmos, creat a partir de l’aigua vinguda de fora. I ple de formes de vida que es necessiten entre elles, en una delicadíssima relació que, de trencar-se, esterilitzaria ràpidament aquest món.

Val la pena reflexionar un moment en tot això. No estem aquí per una casualitat. Formem part del gran experiment de l’univers, que ha fet coincidir un munt de coses per a que ara estiguem compartint aquest article.

Una raó massa poderosa com per a que no malbaratem la nostra vida, no?

Categories

Estels i Planetes

TOP