El cel aquest mes... d'Agost

El grup impressionant de planetes que vàrem poder veure alineats el mes passat, a la posta de Sol, és aquest mes d’Agost encara més espectacular, ja que, més que alineats, es podria dir que es troben “apinyats”.

L’únic problema és que aquests planetes estan molt baixos en l’horitzó Oest... i cada dia que passa més baixos estaran, dificultant molt la visió.

Els planetes són Venus (inconfusible, ens servirà de referència, brillant intensament), Mart i Saturn. Una vegada més, la Lluna s’hi afegirà els dies 13 i 14 d’Agost, produint llavors una estampa del cel magnífica, com es pot veure en l’esquema:

Recordeu que per a poder veure aquesta agrupació visual de planetes heu de mirar a l’Oest, en un lloc on tingueu un horitzó clar i sense obstacles, just després de la posta de Sol. Localitzeu primer Venus, i amb aquest planeta i seguint l’esquema intenteu localitzar els demés. Si observeu el 13 o 14, tindreu la Lluna com a ajut per a la localització.

Aquest mes, aprofitant un altre planeta, us introduiré a una altra constel•lació típica, d’aquelles que n cop l’hagueu reconeguda per primera vegada ja difícilment oblidareu.

A partir de la mitjanit, veureu brillar espectacularment una “estrella” en el cel, mirant en direcció est-sudest. Aquesta estrella no és més que Júpiter (no el podeu confondre... cap altre “estrella” s’hi aproximarà en lluentor).

Un cop haguem localitzat Júpiter, intentarem descobrir la constel•lació de Pegaso (el gran cavall alat), que “vola” just per sobre del planeta. Localitzarem el gran quadrat que forma el cos del cavall. Aquest gran quadrat és la marca inconfusible d’aquesta constel•lació.

En aquest esquema ho veieu:

Observeu el quadrat, ... és immens. Només necessiteu una nit mitjanament fosca en un lloc tranquil. L’heu trobat?

Ah! I aquest mes, com cada Agost, no us perdeu la pluja d’estels més famosa: les “llàgrimes de Sant Llorenç” (nit del 12 al 13). Estigueu atents a l’article amb consells d'observació que publicaré en aquest blog properament!

El triangle de l'estiu

En qualsevol d’aquestes nits d’estiu, si aixequeu la vista al cel nocturn (cosa que us recomano de fer), us cridarà l’atenció un gran triangle, format per tres estrelles molt brillants (les més brillants que veureu).

Aquest és el conegut “triangle d’estiu”, i està format per les estrelles Vega (de la constel•lació de la Lira), Deneb (constel•lació del Cigne), i Altair (constel•lació de l’Àliga):

A part de la seva vistositat, el triangle ens servirà per a reconèixer en el cel a una de les constel•lacions més boniques... i també per a identificar a la Via Làctia.

Mireu a l’estrella Deneb: és senzill identificar-la, és la que es troba més al nord de les tres.

Veureu de seguida la forma de la constel•lació del Cigne. Deneb és el final de la cua d’una gran au que vola amb les ales desplegades i un llarg coll... el veieu?

La línia recta d’estrelles que forma el coll del cigne es projecta contra el costat oposat del triangle de l’estiu, tal i com podeu veure en el dibuix:

Un cop hagueu identificat la forma de la constel•lació ja no l’oblidareu i la reconeixereu fàcilment cada estiu.

Més coses: la línia del coll-cua (en la que es troba Deneb) també ens marca el lloc per on passa part de la Via Làctia. Com ja sabeu, aquest és el nom que rep la nostra galàxia, que veiem de perfil. En les nits fosques d’estiu, podreu veure-la brillar, com un gran núvol fantasmagòric. Doncs bé, la constel•lació del Cigne ens ajudarà a trobar-la si no la podem veure de seguida.

Recordeu que per a veure millor la Via Làctia podeu utilitzar visió indirecta: no hi mireu directament, sinó centreu la vista en un punt lateral no gaire allunyat del lloc per on penseu que passa la Via Làctia. El vostre cervell detectarà de seguida la lluentor feble, però inconfusible, de la nostra galàxia.

Compartiu el coneixement del triangle de l’estiu amb els vostres coneguts. Com tot en la vida, el saber dóna molta satisfacció, i amb aquests petits trucs el cel estrellat deix de ser un simple conjunt de punts per a passar a ser un dibuix preciós ple de formes familiars.

És possible tornar a veure esdeveniments que ja han passat?

Hem parlat, en diverses ocasions, sobre el tema de veure el passat. Si, ja sabeu, quan mirem un objecte que està molt llunyà, el veiem com era fa molt, molt de temps (el temps que la llum ha trigat en arribar-nos des d’aquest objecte).

El tema d’avui és lleugerament diferent, i es refereix a si és possible estudiar coses que no vàrem poder estudiar en el passat. Allò típic de “si ara tornéssim al darrera, faríem...”

A la vida quotidiana això sembla impossible (si algú sap com fer-ho, que ho digui!).

Però en el món de l’astronomia tot sembla possible... amb algun truc, és clar. I és que el laboratori immens de l’univers dóna per molt.

Un des esdeveniments més “cotitzats” pels científics (i pes aficionats també!) és poder veure l’explosió d’una supernova.

Les supernoves marquen la fi de la vida d’estrelles bastant més grans que el nostre Sol. Aquestes estrelles massives, quan “moren”, ho fan en mig d’una explosió de proporcions inimaginables, en les que alliberen a l’espai tot el material que han anat fabricant al llarg de milions d’anys (material que, per cert, és del què estem formats!).

Aquests fenòmens de supernoves, a més de ser espectaculars (durant dies una supernova pot arribar a brillar tant com tot una galàxia.... i de vegades s’han pogut veure fins i tot de dia) permeten estudiar moltes coses, com la composició de les estrelles, i entendre més correctament quin és el procés que condueix a la seva mort.

Supernoves n’hi ha poques. Bé, no és només que n’hi hagi poques. Moltes d’elles es produeixen en galàxies diferents a la nostra (es coneixem milers de milions de galàxies), i com són fenòmens que duren només dies, poden passar inadvertits. I només les estrelles molt massives (molt més grans que el Sol) acaben els seus dies d’aquesta forma.

Què interessant seria poder estudiar alguna de les explosions de supernoves antigues, oi? Aquelles que van ser documentades per qui les va veure (la molt famosa, observada pels xinesos l’any 1054, ... o la del 1885 descoberta a la galàxia d’Andrómeda) ... si ara poguéssim estudiar-les amb la tecnologia que tenim...

Doncs això és possible. Com? És una mena de billar còsmic.

La llum de l’explosió de la supernova del 1054 fa temps que ens va arribar (al 1054 exactament!). Aquesta llum, però, havia sortit en totes les direccions del punt que la irradiava feia milers d'anys (quan es va produir l'explosió). Part d’aquesta llum pot “rebotar” en nebuloses i altres “núvols” de gas: la llum il•lumina aquests gasos en el moment en el què hi arriba. Si nosaltres som capaços de detectar aquest fenomen, podrem, de fet, estudiar la llum que l’ha produït.

En l’esquema que he dibuixat intento que això es vegi més clar:

La llum que rebota en la nebulosa ens arriba molts anys després que la llum original de la supernova.

Això s’està convertint en una de les tècniques més refinades per a poder estudiar esdeveniments passats (en l’exemple, aplicable a supernoves... a què més ho podrem aplicar?). S'està emprant per a "reviure" les supernoves històriques.

Una vegada més, la velocitat finita de la llum, i la dimensió enorme de l’univers fan possibles aquests efectes, tan curiosos com importants.

El cel aquest mes de... juliol

Com si fos un intent per a compensar-nos de la decepció per no haver pogut veure el cometa al juny, els déus ens regalen aquest mes de juliol una magnífica escena: ni més ni menys que 3 planetes “en línia”, a la posta de Sol... i durant uns dies amb la Lluna passejant-se entre ells!

Els dies són el 14, 15 i 16 de juliol, després de la posta de Sol, quan es fa fosc, mirant a l’oest:

La Lluna creixent anirà passant per sota de cada un dels planetes.

De fet, hi ha un quart planeta en línia, Mercuri, però va tan baix que no el podrem veure.

Per sota de Venus, podrem veure també un puntet: és Regulus, l'estrella "alpha" de la constel·lació de Leo, el lleó.

Mireu, doncs, a l’oest aquest mes, i identifiqueu Venus, com el punt més brillant, Mart, com una petita “estrella” de color ataronjat, i Saturn.

Gràcies, déus!

No, jo tampoc el vaig veure

La natura ja les té aquestes coses.

L’anunci, que predeia que podríem veure, a simple vista, al cometa McNaught a començaments de juny, va despertar en molts de nosaltres un interès immediat: no sempre un pot veure un cometa, amb la seva cua, i sense l’ajut d’un telescopi.

Ja sabíem que l’horari no acompanyaria: per la seva situació en el cel, hauríem d’observar de matinada. I tot i així, l’alçada sobre l’horitzó nord-est no seria gaire gran. La sortida del Sol faria que la finestra de possible observació fos molt petita, potser mitja hora o una hora al màxim.

Després d’uns dies de pluja i núvols, el dissabte 12 de juny, a les 4.30 de la matinada, el cel es va aclarir sobre de Falset. Com acostuma a passar, després de pluges i cel coberts, quan finalment s’aclareix queda un cel transparent i netíssim.

Mig dormit, vaig pujar a la terrassa amb els meus prismàtics, i vaig començar a explorar per sobre de l’horitzó, primer amb la vista, després amb els prismàtics.

De seguida em vaig adonar que no seria fàcil veure’l. Quan em vaig familiaritzar amb les constel•lacions que es veien en aquells moments, vaig arribar a la conclusió que, efectivament, el cometa havia d’anar molt (molt) baix.

No vaig aconseguir de veure’l. Ni rastre. Ni amb els prismàtics, tot i que vaig identificar perfectament el lloc del cel per on havia d’estar circulant.

Quan va començar a clarejar, el lloc teòric que ocupava el cometa seguia molt baix sobre l’horitzó, i les darreres esperances de poder-lo veure s’esvaïen amb el naixement del nou dia.

No vaig poder evitar pensar en la gent que, atrets per l’anunci, havien intentat veure’l. Per què una cosa és que un aficionat no el pugui veure. Ja hi estem acostumats. Sabem que això no és senzill, i que el comportament dels cometes, tot i la ciència que tenim, és moltes vegades impredictible.

Però em sap greu pels no tan aficionats. Per què aquestes coses desmotiven, i la gent s’acaba pensant que això de mirar les estrelles és quelcom molt complicat, i que només alguns, mig pirats i posseïdors d’instruments caríssims, poden disfrutar dels espectacles que el cel ens reserva.

A tots aquells que ho vàreu intentar amb el McNaught, i que aquesta era potser la vostra primera experiència mirant el cel, animar-vos a que seguiu mirant. Afortunadament, no tot és tan impredictible i capriciós com un cometa:

Mireu les pluges d’estels, especialment les de l’estiu (llàgrimes de Sant Llorenç, a l'agost)

Mireu i apreneu a identificar als planetes, seguint les instruccions d’aquest blog o de moltíssimes altres fonts d’informació. O les constel•lacions, amb les seves formes, i les seves estrelles de diferents colors.

Mireu la Lluna. És un objecte espectacular. Quants de nosaltres la hem mirat realment? Us ho heu plantejat? I no em refereixo a aixecar la vista i ja està, sinó a observar-la amb atenció. Les seves zones clares i fosques, la seva lluentor màgica.

O simplement estireu-vos, en una nit d’estiu, serena, clara i sense Lluna, i mireu cap a dalt. I gaudiu de l’espectacle de milers d’estrelles a la Via Làctia. La llum de móns molt llunyans, móns que potser estan plens de meravelles desconegudes.

Pregunteu-vos per què. On som, què som. Per què som.

I deixeu que se us posi la pell de gallina, quan penseu que, a ben segur, habitem en un dels recons més meravellosos i increïbles d’aquest enorme univers.

Podem veure el naixement de l'univers?

En l’article "Mirar cap al passat" explicàvem com, en astronomia, veure més “lluny” significa veure el passat.

En efecte, degut a que la velocitat de la llum no és infinita (res no ho és!), i al fet que l’univers es trobi en expansió, quan, amb instruments cada cop més sensibles, descobrim objectes molt llunyans, en realitat, el que estem fent és veure’ls com eren en el passat.

La llum que ens arriba d’una galàxia que està, per exemple, a mil milions d’anys llum ens porta informació de com era aquesta galàxia fa això, justament mil milions d’anys.

Cada cop, els instruments científics van millorant i guanyant sensibilitat. Telescopis òptics, alguns dels quals, com el Hubble, operant fora de l’atmosfera; telescopis infrarojos; radiotelescopis... L’avanç de la tecnologia ha fet que, cada cop, puguem veure més lluny, és a dir, més cap al passat.

Quin és l’objecte més antic que hem vist?

Fa pocs mesos, el telescopi Hubble ens ha permès veure unes galàxies que van existir només uns 600 milions d’anys després del naixement de l’univers (la seva llum ha trigat en arribar-nos aproximadament uns 13 mil milions d’anys!!!!).

Amb quasi tota seguretat, aquests objectes fa molt i molt que ja no existeixen.

Fixeu-vos doncs: amb la llum (i altra radiació electromagnètica, com ones, rajos infrarojos, etc.) que ens arriba, podem analitzar, estudiar, entendre com eren. Els estem, de fet, veient, com qui veu una pel•lícula del passat.

Això és extraordinari. Es tracta de seguir millorant els instruments. Els nous gegants que ja s’estan construint, per a jubilar al Hubble, prometen fer descobriments espectaculars des de l’espai.

Però... fins a on? Vull dir, si seguim veient cada cop més enrere... serà algun dia possible veure l’inici de l’univers?

Tot i que sembla que en teoria si que podríem, la realitat és ben diferent.

Se sap que els primers anys (milions d’anys) de l’univers van ser un “anys foscos”. L’univers estava format per un plasma calent de protons i electrons. La temperatura era tal que aquests protons i electrons no es podien combinar per a formar àtoms d’hidrogen. Tota la radiació que es produïa en aquell univers era immediatament absorbida per aquest plasma calent.

La llum de les primeres estrelles era també absorbida. Era un univers fosc, sense llum.

Uns 300 milions d’anys després del Big Bang, però, la temperatura de l’univers havia baixat, i els àtoms d’hidrogen van començar a aparèixer. De sobte, es va fer la llum. Per primera vegada, la llum podia recórrer l’univers sense ser absorbida: havia aparegut l’univers transparent que coneixem avui en dia.

Què vol dir tot això? Doncs que la radiació més antiga que podem aspirar a rebre correspon a aquest moment, és a dir, a uns 300 milions d’anys després del Big Bang.

De fet, i tal com vàrem explicar a "L'objecte més antic conegut", ja fa temps que estem estudiant radiació tan antiga com aquesta. És el que coneixem com radiació de fons, que omple tot l’univers, i és una relíquia del moment del Big Bang.

En resum, els instruments del futur immediat ens permetran seguir veient objectes molt, molt antics. Segur que en els propers anys, especialment després de la posta en funcionament del telescopi James Webb al 2014 (que substituirà al Hubble), batrem el rècord actual, i podrem veure com era el nostre univers fins a 300 milions d’anys després de néixer.

Però, ara per ara, encara hem de descobrir la tecnologia (si és que existeix) que ens ha de permetre “veure” encara més enllà.

Veure el moment màgic en el què tota la matèria coneguda va aparèixer.

Un moment singular que va donar lloc a l’espai i al temps. El Big Bang.

Missió cap a Plutó

Ja coneixeu la meva admiració sobre el tema de les missions espacials i dels seus descobriments.

Ho confesso, em fascina pensar en com hem arribat a treballar una tecnologia que ens permet, en aquest precís instant en el que estic escrivint aquestes línies, estar recorrent Mart, o analitzant els geysers d’un dels satèl•lits de Saturn.

En aquest article, us parlaré d’una de les missions més ambicioses i que està marcant rècords: la sonda New Horizons.

Aquest laboratori va ser llançat a l’espai l’any 2006. Destí: Plutó, i més enllà. Arribarà el 14 de juliol de 2015.

Tots els planetes del nostre Sistema Solar han estat visitats per sondes. Tots.

És clar que això és així per què Plutó, ara, ja no forma part del selecte grups de cossos que anomenem “planetes”. De la seva degradació en parlem a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2010/02/la-desgracia-dun-planeta-desterrat-o.html.

El interès per a la seva exploració, malgrat tot, és enorme.

No en va, Plutó és un representant d’una nova família de cossos que orbiten el Sol a distàncies immenses. Un més entre milers de cossos, alguns fins i tot més grans que el propi Plutó.

Per a poder arribar a Plutó, New Horizons ha hagut de superar algunes marques històriques.

En primer lloc, la velocitat. De moment, és l’instrument que s’ha llançat amb més velocitat cap a l’espai. Tanta que, en només 9 hores, va arribar a l’alçada de la Lluna (hey! Això és com volar des de Barcelona a San Francisco, oi?)

Els científics van tornar a jugar a bitlles amb ell (com es fa ja amb quasi tots els satèl•lits que es llancen a l’espai). Aquest joc consisteix en fer apropar la sonda a Júpiter. Apropar-lo el suficient com per a que s’acceleri, a causa de l’atracció gravitatòria del gegant, però tot calculat per a que no arribi a caure. D’aquesta forma, el satèl•lit surt expulsat a gran velocitat (encara més que la que portava) cap al nou destí.

En segon lloc, New Horizons serà la primera sonda en poder realitzar una topografia complerta en la seva primera visita a un “planeta”. Els seus instruments fotografiaran la superfície de Plutó amb una precisió de un quilòmetre!

Ara, pensem un moment: 9 anys de trajectòria; 4,8 mil milions de quilòmetres. Ens podem imaginar l’enorme precisió i perfecció que han de tenir aquests instruments per tal de poder “dormir” durant tot aquest temps, i funcionar a la perfecció quan sigui el moment? Qualsevol petita errada arruïna una missió milionària.

Tot i que tots els instruments a bord estan duplicats completament, s’ha pogut comprovar que tot funciona correctament.

I què es trobarà New Horizons quan arribi a Plutó d’aquí 5 anys?

Doncs un “planeta” (ara anomenat “Kuiper Belt Object”, KBO pels amics) amb 3 satèl•lits coneguts. I amb una atmosfera que s’ha pogut ja detectar des de la Terra.

I segur que sorpreses. Com sempre ha passat en la visita a un “planeta”.

Un cop hagi estudiat Plutó i els seus satèl•lits, New Horizons continuarà el seu camí. Els científics esperen poder estudiar amb ell dos “planetes” (KBOs) més, que encara no han decidit.

Aquesta missió, doncs, promet moltes notícies en el futur, i segurament serà una de les més espectaculars mai llançada.

I després què?

La NASA ha tornat a posposar una missió tripulada a Mart. A part de problemes financers, hi ha encara temes tecnològics que cal avançar. Les velocitats de llançament han de millorar-se (2 anys de viatge a Mart semblen massa per a fer-ho amb un humà, no?). A més, les conseqüències que les condicions d’ingravidesa tan perllongades poden tenir no estan, encara, del tot estudiades.

Però no ens preocupem. Seguim tenint els robots recorrent la superfície de Mart, i a la sonda Cassini enviant fotos impressionants de Saturn i dels seus móns. O Rosetta, que està en camí per a posar-se al costat d’un cometa i el seguirà en el seu pas pel costat del Sol.

Us deixo amb una de les darreres fotografies de Mart, presses pel robot Opportunity, on es veuen les seves petjades sobre les dunes del planeta. Mireu-la, i penseu tot el que significa...

Fascinant, oi?